¿Recolzava la societat espanyola la dictadura franquista?

És complicat mesurar el nivell d’aprovació de la població respecte a un règim sense eleccions lliures o enquestes fiables. «No hi pot haver consens quan no hi ha llibertat d’elecció», reflexiona Antonio Cazorla, catedràtic d’Història a la Universitat de Trent (Canadà) i expert en dictadures.

Els pocs estudis demoscòpics realitzats en els anys 60 i 70 registren un creixent desig d’un govern «elegit pel poble». Tot i així, la llibertat i la democràcia no eren prioritàries per a la població, més preocupada per la pau i la justícia, fins i tot durant la Transició.

«Encara avui es recorden més els últims anys de bonança que les primeres dècades de pobresa», explica a Verificat la professora d’Història Contemporània de la Universitat de Halle (Alemanya) Anna Catharina Hofmann, autora d’‘Una modernidad autoritaria’. Als seus ulls, aquesta memòria selectiva permet certa «nostàlgia».

El creixement econòmic dels anys 60, caracteritzat per la política ‘desarrollista’ que va aconseguir aixecar una Espanya destrossada per l’autarquia, segons diversos historiadors i economistes, va marcar l’inici d’una nova faceta del règim. El franquisme es va postular com un «règim de rendiment econòmic», tal com descriu Hofmann, no sense dosis de propaganda: s’articula una imatge de Franco com el «benèvol creador de prosperitat» a través de «viatges coreografiats i visites a plantes industrials».

El 600 i la casa a la platja

Tot i que es mantenen grans desigualtats, les finances de les famílies urbanes s’expandeixen. «La gent se centra a consumir i viure, després de molt temps sense fer-ho», explica Cazorla. El Seat 600, les vacances i fins i tot la casa a la platja passen a ser les prioritats de la classe mitjana urbana. Franco recull aquesta millora d’expectatives i «aconsegueix que s’oblidin els primers vint anys d’extrema pobresa», exposa Cazorla.

Fins i tot amb la nefasta situació econòmica entre 1939 i finals dels 50 el consens entre els historiadors és que el franquisme gaudia de la «conformitat passiva» d’una part important de la població. El recolzament entusiasta dels falangistes convençuts era minoritari, com també ho era l’oposició directa, fortament reprimida.

I és que les principals preocupacions de postguerra eren la pau i el pa. «El sentiment majoritari quan acaba la Guerra Civil és: Per fi», destaca Cazorla. Franco, que anys enrere havia iniciat una guerra, es va convertir en sinònim de pau.

El paper de la censura

La censura va permetre a Franco eludir la seva responsabilitat política de la pobresa: a ulls de la població, la culpa era dels polítics locals. «No hi ha una premsa lliure que expliqui que la culpa de la pobresa és del dictador, així que es veu Franco com un home honrat enganyat pel seu entorn», indica Cazorla. Així, Franco va mantenir la seva popularitat malgrat el gran descontentament popular.

L’estabilitat de la dictadura també s’explica per una repressió «brutal i prolongada, que va generar una por permanent entre la població», assenyala Hofmann.

La divisió entre vencedors i vençuts «va assegurar el suport i lleialtat» dels qui havien donat suport el bàndol revoltat, banyats amb privilegis, que, recorda Hofmann, encara perduren. Sense el suport dels militars, l’Església, la burgesia i les classes mitjanes acomodades, amb la repressió no n’hi hauria hagut prou, defensa l’historiador Claudio Hernández a ‘Franquismo a ras de suelo’.

Les esquerdes del règim

Notícies relacionades

El PSC i ERC avancen en la negociació del finançament singular per desencallar els pressupostos d’Illa

Feijóo i la falta d’iniciativa: Mazón segueix i Abascal colla

Quan s’acosta la mort de Franco, les esquerdes del règim surten a la llum. La classe obrera i els universitaris comencen a organitzar una oposició eficaç i quan la societat veu que el règim només respon amb violència (pallisses, detencions, execucions), augmenta el desprestigi.

Des d’aleshores, la renda dels espanyols i la despesa social pública s’han més que duplicat. També ha crescut la taxa d’adults amb ocupació, segons l’anàlisi de Verificat amb censos de població. Però el mite del «dictador eficaç» encara perdura. «Molts pensen que abans tenien l’educació, la sanitat i les oportunitats que tenim ara, però amb ordre i sense immigrants, feministes ni homosexuals», teoritza Cazorla: «Res més lluny de la realitat».