Joan Carles I eludeix al llibre retre comptes per les seves polèmiques

No aporta el document sobre la "donació" saudita.

Joan Carles I transcriu al seu llibre diverses cartes que ha considerat importants per explicar alguns episodis històrics (com la missiva que li envia al seu fill per anunciar la seva nova residència a Abu Dhabi), però no una que se suposa que podria acreditar que els 100 milions de dòlars rebuts de la família reial saudita van ser una "donació" i no una comissió per l’AVE a la Meca. Podria haver inclòs una còpia d’aquesta carta, que l’emèrit porta anys dient que té en el seu poder. L’excap d’Estat admet que va ser un "error" haver acceptat aquest regal, que no va declarar mai a Hisenda com a donació i pel qual no va pagar impostos. Al llibre diu que té aquesta carta del "Ministeri de Finances saudita indicant la procedència d’aquesta donació". "Puc assegurar que no forma part de cap contrapart, sinó d’una amistat de 40 anys", afegeix. "Era un regal que no podia rebutjar. Un greu error. Això em podia permetre cuidar la meva dona Sofi, les meves dues filles, Cristina i Elena, i els seus sis fills", escriu.

Les amants: Corinna, la innominable.

Al manuscrit, rememora els temps en què la premsa –aplicant l’autocensura– protegia la Corona. Diu que en una ocasió van fer una foto d’ell despullat i només la va comprar la premsa italiana, un exemple que, segons la seva opinió, demostra que abans interessava la política. Es lamenta que els mitjans li han adjudicat "una desena de relacions extraconjugals", afegeix que "la majoria" han sigut "completament fictícies" i reconeix només "dues relliscades sentimentals". "Una relació en particular es va fer pública. Serà hàbilment instrumentalitzada i tindrà greus conseqüències en el meu regnat", diu sobre Corinna Larsen, tot i que no l’esmenta. Estava caçant amb ella a Botswana el 2012 quan va caure i es va trencar el maluc, una fractura que va suposar el principi del final del seu regnat. Dos anys més tard, abdicaria. No parla de Larsen i això que ha estat litigant recentment als tribunals amb ella per diners (la "donació" dels saudites): la dona diu que va ser un regal que li va fer i l’emèrit considera que li va robar. Al llibre no apareixen ni Bárbara Rey ni tampoc Marta Gayà, la mallorquina amb qui ha mantingut una llarga relació amb interrupcions.

Letizia, només retrets.

Fonts coneixedores dels successius esborranys del llibre asseguren que Joan Carles I ha eliminat paràgrafs sencers en els quals criticava Letizia, la seva nora. L’emèrit es bolca en els retrets i obvia la transformació de la parella del seu fill i l’evolució que va haver de fer, de periodista de carrer a princesa d’Astúries, un procés que, institucionalment, va ser important i podria haver sortit malament. Evita comentar el paper de la ja Reina aquests 21 anys com a dona de Felip VI, unes dècades en les quals, al contrari que ell mateix, la infanta Cristina i Iñaki Urdangarin, no ha donat cap maldecap institucional a la Corona. El que sí que afirma és que "l’arribada de Letizia no va ajudar a la cohesió familiar" i l’acusa indirectament de prohibir-li tenir una relació normal amb les seves netes, no ara, ja exiliat a Abu Dhabi, sinó des de sempre.

Silenci sobre l’Hereva.

Ni una paraula en 500 pàgines sobre el paper de l’hereva de la Corona ni sobre la formació militar que està rebent o la universitària, que desenvoluparà pròximament. El currículum del successor al tron no és un tema fútil, però Joan Carles I l’eludeix. Quan parla de la princesa d’Astúries i de la infanta Sofia, la seva germana, és en el marc de les queixes, per dir que Letizia no l’ha deixat "mai" sortir "a soles" amb elles per Madrid.

La sortida d’Espanya del Sàhara.

S’esplaia amb els anys de la Transició i amb altres moments en què la seva intervenció va ser aplaudida de manera majoritària, com el "¿Per què no calles?" a Hugo Chávez o l’entrada del país a l’OTAN, on narra com el seu suport va ser clau. No obstant és molt parc davant altres assumptes rellevants que va viure en primera persona. Un dels exemples més clars és l’anomenada Marxa Verda, la mobilització humana que el Marroc va impulsar per expulsar Espanya de la seva colònia del Sàhara Occidental. Ara just es compleixen 50 anys d’aquells dies en què Joan Carles va actuar com a cap d’Estat substitut amb un Franco ja moribund. Al llibre, l’emèrit ofereix una descripció molt superficial del que va viure, evitant entrar en els aspectes polítics, diplomàtics i humans del conflicte. No esmenta les pressions internacionals, el context de l’agonia de Franco ni les negociacions secretes amb el Marroc i els Estats Units. Tampoc al·ludeix a les conseqüències que va tenir per a la població sahrauí ni per a Espanya la cessió del territori.

Notícies relacionades

El PP insisteix en una operació contra Ayuso "instigada per la Moncloa"

Lobato justifica davant el Suprem l’ús de dades de González Amador

Sense concretar la tornada ni la ‘reconciliació’.

El llibre es titula Reconciliación, però entre les crítiques a Felip VI i omissions cridaneres no sembla que hagi d’aconseguir reconnectar amb la família amb les seves memòries, especialment després de preguntar-se "on queda aquell jove rialler i compassiu", referint-se al seu fill. Evita revelar com es planteja una possible tornada a Espanya, tot i que expressa el seu anhel de tornar al país.