Francesc-Marc Álvaro: "Vox ja ha rehabilitat la figura de Franco"

En el seu llibre parla de Vox com un partit neofranquista. ¿Què hi ha d’aquell règim en Vox?

En primer lloc, el seu personal polític procedeix, en part, dels que mai van acceptar el joc democràtic. A més, perquè articula l’existència d’un franquisme sociològic que mai ha desaparegut d’Espanya i, de manera singular, de Madrid. En tercer lloc, evita els errors clàssics dels partits neofeixistes posteriors a 1975, que reclamaven la tornada de la dictadura. Com sempre dic, ells [Vox] són el que són, però no són estúpids; el que fan és legitimar l’existència del franquisme com un període bo i necessari. I, en quart lloc, impugnen els pilars bàsics del sistema democràtic.

Si Vox arriba al Govern, ¿rehabilitarà la figura de Franco?

Això ja ha passat. És a dir, no parlem en futur: ja han rehabilitat la figura de Franco. I diré més: sense la rehabilitació de la figura de Franco no existiria Vox, ni l’enorme suport que té. Tot va junt. Per exemple, no s’entendria l’existència de Vox si no tenim en compte que des de fa uns anys hi ha a Espanya una pseudohistoriografia liderada per Pío Moa, que el que fa és explicar de forma sectària i falsa els esdeveniments de la Guerra Civil i de la dictadura.

Vostè denuncia que el franquisme mai ha abandonat els centres de poder de l’Estat. ¿Quin paper diria que ha tingut en l’auge de l’extrema dreta?

El franquisme sociològic es va camuflar, però mai va arribar a desaparèixer. En el món de l’alta judicatura, les grans empreses, l’alta funció pública i en determinats cercles de poder a Madrid, els franquistes i els seus continuadors participen d’aquesta inèrcia. I, repeteixo, no és que vulguin instaurar una nova dictadura, és que consideren que la dictadura va ser un període necessari.

Al llibre es diu que el 1975 ser fatxa era ranci, però ara és trendy. ¿És el que veu a Madrid?

És el que veig a Europa i al món. El fenomen és molt poc local, molt poc espanyol. És un fenomen global. Ser reaccionari, fatxa, ultra, està de moda perquè hi ha una cadena imitativa a escala global: els Estats Units, França, Itàlia, Alemanya, Eslovàquia, Hongria, Espanya, Catalunya amb Aliança Catalana... S’han trencat molts consensos i, per aquesta via, ser fatxa està legitimat i és tan normal com ser demòcrata.

Una enquesta recent del CIS revela que un 20% dels joves espanyols creu que els anys de la dictadura van ser bons o molt bons. ¿L’auge de l’extrema dreta s’explica sobretot per la seva penetració entre els joves?

Hi ha un creixement fort i ràpid. El relaciono amb l’atractiu que sempre ha tingut l’opció totalitària entre els joves. I el connecto amb el que va passar als anys 20 i 30 del segle XX. Els totalitarismes, en general, resulten atractius per a la joventut: ho eren i tornen a ser-ho, per desgràcia. ¿Per què? Podríem dir que contenen dosis de narcisisme, col·lectivisme, ressentiment i necessitat de reconeixement. El que a mi em sorprèn és que les lliçons dels camps d’extermini, les lliçons dels totalitarismes, és com si les haguéssim esborrat.

El llibre assenyala que s’ha fallat en la transmissió dels valors democràtics a les noves generacions. ¿Han fallat els pares, l’escola, les institucions, tots...?

Dir que han fallat l’educació i les famílies en general és injust, perquè hi ha famílies i escoles que han fet la seva feina. Ha fallat la democràcia espanyola. Hi ha una responsabilitat dels governs de Felipe González. González no estableix una pedagogia democràtica de fons que inclogui la qüestió històrica. Fins que no va arribar José Luis Rodríguez Zapatero no es va parlar de memòria.

La sensació és que, per ara, s’està perdent la batalla contra l’extrema dreta.

Des d’un punt de vista objectiu és molt difícil aturar-la, però nosaltres, els demòcrates, estem obligats a pensar què hem fet malament i corregir-ho. I hem de fer-ho molt de pressa. La socialdemocràcia, la democràcia cristiana, el liberalisme... Tots els que no formem part d’aquest populisme ultra que ve, hi estem obligats.

¿Diria que ha de fer autocrítica l’esquerra?

Tots els partits demòcrates de qualsevol sistema polític han de pensar en què hem fallat. En el llibre insisteixo molt en la responsabilitat dels demòcrates conservadors. El que ha fet el PP a Espanya és seguir Vox, i això ha acabat alimentant Vox. Perquè l’objectiu de Vox no és ser complementari del PP, sinó substituir-lo.

No hi ha un manual per fer front a l’extrema dreta, però ¿per on començaria?

Hi ha la lluita per la veritat. Ells han aconseguit que la veritat no pesi ni tingui transcendència en el debat polític, i ho hem de revertir.

ERC està negociant un nou finançament. ¿Hi ha un horitzó perquè es doni un acord?

El problema és que Sánchez diu una cosa i sembla que la senyora [María Jesús] Montero no escolta el que diu el seu cap de Govern. Sánchez va assumir un compromís i s’ha de complir.

Notícies relacionades

Feijóo reivindica Mazón com a víctima d’una «caça de bruixes» que li ha donat «una lliçó» a Sánchez i demana a Vox que «faciliti» el substitut

Zapatero no dona per «definitiva» la ruptura de Junts i admet que el cas Cerdán «va impactar» en la relació

¿En quin punt està la paciència d’Esquerra?

Nosaltres no juguem a agitar cada dia l’espantall de les ruptures. Preferim una altra manera de treballar, però si no es compleix acabarà tenint efectes.