Federico Trillo: "Feijóo ha de reflexionar amb transparència sobre la relació amb Vox"

La política li ve de bressol, i la relació amb Manuel Fraga de molt jove.

La vocació política la tinc pel pare. Quan va ser nomenat alcalde de Cartagena, jo tenia vuit anys. Ell havia sigut company d’estudis a Santiago de Compostel·la de Manuel Fraga, que va ser un dels seus valedors en la tímida obertura del règim de l’any 59. Quan després el pare marxa a quatre governs civils, Fraga el visitava, i em feien sortir a mi a saludar perquè era l’home gran, com a nen repel·lent [somriu] amb 14 o 15 anys, i Fraga m’examinava. Em va demanar si parlava anglès i francès, li vaig dir que anglès sí, però francès no. I em va dir que n’havia d’aprendre i em va enviar un llibre de lectura veloç. Anys després s’acordava d’aquelles trobades. Havia seguit les meves oposicions i em va trucar el 1982 per dirigir l’assessoria de la Coalició Popular, que era l’únic element orgànic comú als tres partits que la conformaven: Aliança Popular (AP), Partit Demòcrata Popular (PDP) i el Partit Liberal.

Ara hi entrem, però té en la biografia episodis previs interessants, com quan va assistir al judici del 23F com a jurídic de l’Armada, i fins i tot abans de l’intent colpista va ser testimoni d’un dur enfrontament entre el vicepresident Manuel Gutiérrez Mellado i el general procolpista Juan Atares Peña, assassinat per ETA.

Sí. Va ser un embrió del que després va ser l’enfrontament, cada vegada més acusat, entre el Govern i un sector no menor de les Forces Armades. Aquest distanciament només el mantenia la magnífica fermesa de Joan Carles. Vaig viure en directe aquell incident. Després al campament [les instal·lacions de l’Armada a Madrid on va tenir lloc el judici militar als colpistes]. Ja era lletrat del Consell d’Estat i els caps d’Estat Major em van demanar que seguís el judici perquè havia publicat una sèrie d’articles a Abc explicant com era un procediment d’aquesta mena. Vaig ser a totes les sessions.

Arriba a aquesta assessoria del grup en què hi havia AP, que havia aconseguit 107 escons i es va consolidar com a primera força de l’oposició a Felipe González, i entra en contacte amb una generació que, inclòs vostè, marcarà la història del centredreta. Entre ells, un tal José María Aznar.

En José María es va definir en la primera trobada que vam tenir amb una frase que recullo al llibre. Ell ens va dir que el seu avi, una figura clau [Manuel Aznar, periodista que va dirigir La Vanguardia i que va ser ambaixador durant el franquisme], li va dir: "Tu, en política, molt d’aquí (assenyalant-se el nas), tot d’aquí (assenyalant-se l’orella) i gens d’aquí (assenyalant-se la boca)». I, efectivament, aquesta ha sigut sempre la seva actuació. És home de poques, però precises paraules. Però és veritat que les seves primeres intervencions en els plens parlamentaris no van ser gaire destacables. Va fer, però, una gran tasca en qüestions com el primer projecte de llei de compareixences en comissions d’investigació. Fixi’s que de moda que s’ha posat això avui.

No obstant, Fraga apostava per Isabel Tocino, que després va ser ministre de medi ambient en el primer Govern d’Aznar. Vostè i d’altres, com Cascos i Rato, el convencen en una cèlebre excursió a Perbes que sigui Aznar, que ja era el president de la Junta de Castella i Lleó.

Fraga volia mantenir Aznar en la reserva, per garantir Castella i Lleó, i potser experimentar amb Isabel Tocino, dient-nos que tenia mig milió de vots més que Aznar. Nosaltres li vam fer veure que no era moment de guardar cap reserva, sinó de jugar amb la nostra millor carta, i que Tocino era menys experimentada, no tenia un suport territorial i podia esperar.

Al llibre afirma que la dreta, que venia del franquisme, entenia "l’organització partidària més en la línia maurista de la revolució des de dalt que en el treball de camp amb la militància». Vostès van canviar això.

Va costar molt canviar la mentalitat d’un grup parlamentari que en un 80% pertanyia al que podem anomenar la vella dreta. Crec que vam fer el que era adequat. Érem gent sense passat polític i amb les seves professions establertes, un factor gens menyspreable, ja que podíem arribar a la política, aportar i tornar a anar-nos-en. No n’havia de dependre. Això passava a Isabel Tocino, doctora en dret nuclear, i a Álvarez Cascos, que era enginyer. La gent tenia aquesta llibertat.

Això ara no passa

Ni al PP, ni al PSOE, ni a Vox, que és un partit desglossat del PP, però molt més jove, i ja està esclerotitzat en les estructures. ¿Per què? Perquè els qui arriben ho fan sense trajectòria professional prèvia. I en fi, no vull entrar en si arriben amb la primera hipoteca signada i la família feta, ¿oi? Però el fet cert és que arriben molt joves i els adjudiquen responsabilitat. Al PP, per la quota de Noves Generacions, tant en la representativitat als òrgans interns com en les llistes electorals. A mi em sembla un error seriós que vaig mirar de corregir en els congressos nacionals, però que continua vigent i que explica, en bona part i sense assenyalar ningú, perquè hi ha notabilíssimes excepcions, aquesta llei de ferro dels partits que es dona avui a Espanya.

Sense exacerbar la nota, vostè és crític amb Fraga. No dubta ningú que el seu gran error va ser l’abstenció en el referèndum de l’OTAN. ¿El va trair l’ànsia per infligir una derrota a González?

No. Crec que va ser un error induït. Fraga tenia una aparença ferotge i un fons d’escassa resistència quan es tractava de lleialtats personals o polítiques. A l’error de l’OTAN l’hi van induir els líders del PDP, Óscar Alzaga i Javier Rupérez, i també algun dels liberals, i sens cap mena de dubte no Miguel Herrero de Miñón. L’episodi va treure el pitjor del seu caràcter, i de la seva personalitat, que era la mala jeia que tenia. Va penjar a Margaret Thatcher el telèfon, segons em va confessar quan vaig ser el director del seu gabinet. I no va quedar bé amb els republicans dels EUA. Això ens va costar molt. Allà comença la seva decadència. Es va adonar que el seu sostre electoral pesava no solament sobre ell, sinó sobre el partit.

Mutatis mutandis. Ara hi ha una transformació profunda en la dreta mundial. Els seus protagonistes, Trump, Meloni o Le Pen són socis de Santiago Abascal, no d’Alberto Núñez Feijóo.

Sens dubte és un procés sobre el qual cal reflexionar. Faria molt bé, crec que ho fa, el Partit Popular, però sobretot Feijóo. Jo soc partidari que reflexioni amb transparència. Que es reuneixi amb Abascal i que parlin dels assumptes en què estan d’acord i en què no. Sánchez sortirà, és ineluctable, de propi peu o conduït, i en aquell moment cal tenir preparades les idees, els programes i les persones per governar.

Notícies relacionades

El gran repte d’Arrieta

Feijóo anuncia que rebaixarà impostos als autònoms

Llavors és partidari d’una coalició amb Vox.

No, no, no. Les fórmules de govern, aquest és un altre tema. No és just aïllar Abascal, però es tanca en uns col·laboradors molt llunyans a la realitat i que són d’un radicalisme inadmissible per al votant de centredreta.