Apunts polítics de la setmana
Vox perd la bona estrella (però no s’ha estavellat)
El revés a Castella i Lleó, els vincles amb Trump, la derrota d’Orbán i les guerres internes han frenat Abascal en les enquestes, però l’esquerra no aconsegueix beneficiar-se’n
.
En les cròniques polítiques ha proliferat l’ús del terme Bambú per referir-se a Vox. L’explicació no té res d’exòtica: Bambú és el carrer madrileny on els ultres tenen la seva seu nacional, com Ferraz és sinònim de PSOE i Génova ho és del PP. Però la combinació té una part metafòrica: el bambú creix a una velocitat sorprenent i té una resistència comparable a la de l’acer. És, en part, el que li ha passat al partit de Santiago Abascal. Sense despentinar-se i amb el seu afiliat verb carregat de mentides i receptes simplistes, Vox no ha parat de pujar com l’escuma a les urnes i en les enquestes, fins al punt de condicionar el PP a la meitat del mapa autonòmic. Tot li sortia de cara fins fa un mes, i des d’aleshores sembla que tot se li ha girat en contra. Però, ¿realment ha tocat sostre l’extrema dreta?
Tendència a l’alça en espera d’Andalusia
La seqüència electoral aconsella contenir l’eufòria. A Extremadura, Vox va obtenir el 16,90% dels vots; a Aragó, el 17,84%, i a Castella i Lleó, el 18,92%. La tendència és, per tant, ascendent. Com que en aquests últims comicis aspirava a superar per primera vegada el 20%, la sensació va ser de frenada. Però el cert és que els ultres tenen el PP a les seves mans a les tres comunitats, com demostren els rèdits obtinguts amb el seu pacte a Extremadura. A aquestes s’hi pot sumar Andalusia el 17 de maig. Si Juanma Moreno perd la majoria absoluta, Abascal aconseguirà una altra clau d’or per posar en un compromís, en aquest cas, un dels barons de pes en les files populars, amb qui va treballar braç a braç en les joventuts del PP. Vox parteix del 13,47% de paperetes obtingut el 2022 i les enquestes li pronostiquen un ascens d’uns tres punts, lluny encara de la marca de Castella i Lleó. Si la tendència a l’alça es talla, el termòmetre de l’èxit o el fracàs de l’extrema dreta serà la pèrdua o no de la majoria absoluta del PP.
Del vot classista al vot obrer
En paral·lel, la davallada de Vox ben just es manifesta en els sondejos de les eleccions generals, i cap enquesta ha donat fins ara la més mínima opció a l’esquerra de mantenir el poder. Els escons que obtingui Abascal, molts o pocs, seran clau per fer president Alberto Núñez Feijóo. El motiu és que el vot que deixa d’atraure Abascal torna al calador del PP, és a dir, es queda en el bloc de la dreta, la majoria absoluta demoscòpica de la qual continua sent àmplia. El PSOE i els seus socis no es beneficien del retrocés dels ultres, que, al pescar al riu regirat de l’antipolítica i l’abstencionisme, els estan allunyant de segments de l’electorat tradicionalment progressista, com els joves. Abascal capitalitza avui el ‘vot protesta’: si fa una dècada anava a parar a forces d’esquerra, ara es concentra sobretot a Vox, que va triplicar el millor registre històric de Ciutadans a Extremadura i el va duplicar a Aragó i Castella i Lleó.
Per reforçar el seu esquer electoral, Vox ha sabut canviar els ingredients de la seva batedora ideològica. El partit d’Abascal va néixer del malestar d’un sector de la dreta amb el Govern de Mariano Rajoy i va fer eclosió a l’abric del procés independentista català. Com que els dos carburants ja no existeixen, el discurs ultra va ampliar el seu ‘target’ a la recerca del vot jove, obrer i urbà emprenyat pels problemes que pot generar la immigració i l’impacte de la crisi de l’habitatge, culpant de les dues coses el suposat esquerranisme ‘woke’ de Pedro Sánchez i Sumar. Una estratègia que, afavorida pel poder de penetració que proporcionen les xarxes socials, li va permetre sintonitzar amb els seus homòlegs europeus en plena onada ultradretana mundial. La cirereta del pastís va ser la tornada a la Casa Blanca d’un Donald Trump desencadenat.
Amistats perilloses i misèries internes
Aquestes amistats perilloses estan donant mostres de debilitat i, amb això, creix la impressió que Vox està en hores baixes. En la bicefàlia de la ultradreta europea, Abascal va apostar per l’antieuropeisme de l’hongarès Viktor Orbán, en comptes d’apuntar-se al pragmatisme de Giorgia Meloni. Tampoc a la italiana li estan anant bé les coses després de perdre el referèndum sobre la reforma judicial, però amb la seva defensa del Papa davant dels atacs de Trump ha aconseguit marcar distàncies amb el president dels EUA, enredat entre la guerra de l’Iran i els seus propis disbarats. Vox, en canvi, s’ha quedat com el suport més entregat al disbarat trumpista.
El cúmul de desgràcies per a Vox es completa amb les seves pròpies misèries internes. Les constants purgues i expulsions de tot aquell que li grinyola al líder, a més de transmetre la imatge d’un partit hermètic i autoritari, li ha costat perdre la seva influència en algun govern, com el de Múrcia, fet que beneficia el PP. Però tot aquest còctel de tensions, revessos i contradiccions encara no s’ha sotmès a l’autèntic escrutini electoral. Les andaluses seran un nou test, però, tot i que els vagin malament, el vot és avui tan volàtil que resulta aventurat donar per mort Vox sense saber ni tan sols la data de les generals.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
- Llibertat d’expressió La bandera
- THE OTHER CLUB El cercle viciós de Carmen Herrero
- EL GRAN PREMI DE MOTOCICLISME DE CATALUNYA Àlex Márquez domina l’esprint davant un aguerrit Pedro Acosta
- Campiones de la copa de la Reina Triplet abans de la Champions
- Segona vida (42) / Paco Martínez "Jugava amb botes usades de Cruyff; ‘abans de llençar-les, dona-me-les’", li deia
