Apunts polítics de la setmana
Vox perd la bona estrella (però no s’ha estavellat)
El revés a Castella i Lleó, els vincles amb Trump, la derrota d’Orbán i les guerres internes han frenat Abascal en les enquestes, però l’esquerra no aconsegueix beneficiar-se’n
.
En les cròniques polítiques ha proliferat l’ús del terme Bambú per referir-se a Vox. L’explicació no té res d’exòtica: Bambú és el carrer madrileny on els ultres tenen la seva seu nacional, com Ferraz és sinònim de PSOE i Génova ho és del PP. Però la combinació té alguna cosa metafòrica: el bambú creix a una velocitat sorprenent i té una resistència comparable a la de l’acer. És, en part, el que li ha passat al partit de Santiago Abascal. Sense despentinar-se i amb el seu afiliat verb carregat de mentides i receptes simplistes, Vox no ha parat de pujar com l’escuma a les urnes i enquestes, fins al punt de condicionar el PP a la meitat del mapa autonòmic. Tot li sortia de cara fins fa un mes, i des d’aleshores sembla que tot se li ha girat en contra. Però, ¿realment ha tocat sostre l’extrema dreta?
Tendència a l’alça a l’espera d’Andalusia
La seqüència electoral aconsella contenir l’eufòria. A Extremadura, Vox va obtenir el 16,90% dels vots; a l ’Aragó, el 17,84%; i a Castella i Lleó, el 18,92%. La tendència és, doncs, ascendent. Com en aquests últims comicis aspirava a superar per primera vegada el 20%, la sensació va ser de frenada. Però el cert és que els ultres tenen el PP a les seves mans en les tres comunitats, com demostren els rèdits obtinguts amb el seu pacte a Extremadura. S’hi pot sumar Andalusia el 17 de maig. Si Juanma Moreno perd la majoria absoluta, Abascal aconseguirà una altra clau d’or per posar en un compromís, en aquest cas, a un dels barons de pes a les files populars, amb qui va treballar colze a colze en les joventuts delPP. Vox parteix del 13,47% de paperetes collit el 2022 i les enquestes li pronostiquen un ascens d’uns tres punts, lluny encara de la marca de Castella i Lleó. Si la tendència a l’alça es talla, el termòmetre de l’èxit o fracàs de l’extrema dreta serà la pèrdua o no de la majoria absoluta del PP.
Del vot classista al vot obrer
En paral·lel, la davallada de Vox amb prou feines es manifesta en els sondejos de les eleccions generals, i cap enquesta ha donat fins ara la més mínima opció a l’esquerra de mantenir el poder. Els escons que tragués Abascal, molts o pocs, serien claus per fer president Alberto Núñez Feijóo. El motiu és que el vot que deixa d’atraure Abascal torna al calador del PP, és a dir, es queda al bloc de la dreta, la majoria absoluta demoscòpica de la qual continua sent folgada. El PSOE i els seus socis no es beneficien del retrocés dels ultres, que, al pescar al riu regirat de l’ antipolítica i l’ abstencionisme, els estan allunyant de segments de l’electorat tradicionalment progressistes, com els joves. Abascal capitalitza avui el ‘vot protesta’: si fa una dècada anava a parar a forces d’esquerra, ara es concentra sobretot a Vox, que va triplicar el millor registre històric de Ciutadans a Extremadura i el va duplicar a l’Aragó i Castella i Lleó.
Per reforçar el seu esquer electoral, Vox ha sabut canviar els ingredients de la seva batedora ideològica. El partit d’Abascal va néixer del malestar d’un sector de la dreta amb el Govern de Mariano Rajoy i va fer eclosió al caliu del procés independentista català. Com que els dos carburants ja no existeixen, el discurs ultra va ampliar el seu ‘target’ a la recerca del vot jove, obrer i urbà emprenyat pels problemes que pot generar la immigració i l’impacte de la crisi de la vivenda, culpant de les dues coses al suposat esquerranisme ‘woke’ de Pedro Sánchez i Sumar. Una estratègia que, afavorida pel poder de penetració que proporcionen les xarxes socials, li va permetre sintonitzar amb els seus homòlegs europeus en plena onada ultradretana mundial. La guinda del pastís va ser la tornada a la Casa Blanca d’un Donald Trump desencadenat.
Amistats perilloses i misèries internes
Aquestes amistats perilloses estan donant mostres de debilitat i, amb això, s’endinsen la impressió que Vox està en hores baixes. En la bicefàlia de la ultradreta europea, Abascal va apostar per l’antieuropeisme de l ’hongarès Viktor Orbán, en comptes d’apuntar-se al pragmatisme de Giorgia Meloni. Tampoc a la italiana li estan anant bé les coses després de perdre el referèndum sobre la reforma judicial, però amb la seva defensa del Papa en vista dels atacs de Trump ha aconseguit marcar distàncies amb el president dels EUA, enredat entre la guerra de l’Iran i els seus propis disbarats. Vox, en canvi, s’ha quedat com la crossa més entregada al disbarat trumpista.
El cúmul de desgràcies per a Vox es completa amb les seves pròpies misèries internes. Les constants purgues i expulsions de tot aquell que grinyola el líder, a més de transmetre la imatge d’un partit hermètic i autoritari, li ha costat perdre la seva influència en algun govern, com el de Múrcia, per a alegria del PP. Però tot aquest còctel de tensions, revessos i contradiccions encara no s’ha sotmès a l’autèntic escrutini electoral. Les andaluses seran un nou test, però tot i que els vagin malament, el vot és avui tan volàtil que resulta aventurat donar per mort Vox sense saber ni tan sols la data de les generals.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
- Gastronomia Ni Barcelona ni Eivissa: el restaurant secret d'Alexia Putellas a la Costa Brava que arrasa el 2026
- Anagennisi Tour Aarón Martínez, l’adolescent que fa art amb un boli Bic, estrena la seva primera exposició
- Viatges Aquest és el passeig més bonic de Catalunya, segons National Geographic
- Planificació urbana Hong Kong, un laboratori per al procés de densificació
- Guerra a l’Orient Mitjà L’Iran es desdiu i torna a tancar Ormuz davant els «actes de pirateria» de Trump
