¿On són els protagonistes de Junts pel Sí? 10 anys del triomf de l’efímera coalició independentista

El nom que es va triar per al primer lloc de la llista, Raül Romeva, va ser una sorpresa. Exeurodiputat d’ICV, havia deixat aquest partit després d’abraçar la independència. Després d’aquelles eleccions del 2015 es va convertir en conseller d’Exteriors, cosa que després li valdria la condemna del Suprem pel seu paper en l’1-O. Al sortir de la presó el 2021, es va unir a la Fundació Josep Irla, vinculada a ERC, de la qual actualment exerceix de portaveu. També és escriptor. Al seu actual partit li agradaria tornar a comptar amb ell de candidat i tornar-lo al focus, però la inhabilitació que encara pesa sobre ell –per les reticències del Suprem a aplicar-li l’amnistia– l’hi impedeix.

Un dels ganxos d’aquesta candidatura va ser comptar amb les dues dones que s’havien convertit en el rostre de les multitudinàries mobilitzacions independentistes. Una d’aquestes era la presidenta de l’ANC, Carme Forcadell. Després dels comicis del 2015 es va convertir en presidenta del Parlament i també va acabar a la presó per l’1-O. Actualment està jubilada, però continua vinculada a diverses causes i organitzacions (Nativitat Yarza, Amics de la Casa Macià i Plataforma per la Llengua). Ha tingut ofertes per tornar a l’arena, però defensa que tots els líders del procés haurien de deixar pas a una altra generació de dirigents. «Seria incoherent tornar a la primera línia quan no vaig aconseguir l’objectiu pel qual em vaig presentar», va argumentar fa poc en una xerrada amb EL PERIÓDICO.

L’altre gran rostre de les mobilitzacions independentistes va ser Muriel Casals, la presidenta d’Òmnium Cultural, que anava en el tercer lloc de la candidatura. Si Forcadell encarnava la rauxa del moviment, ella, amb un to sempre reposat, representava el seny. La seva vida acabaria de manera abrupta només uns mesos després de les eleccions. Va morir atropellada per un ciclista al barri barceloní de l’Eixample. En el seu comiat, el president Artur Mas la va elogiar així: «De tots nosaltres, la millor era Muriel Casals».

JxSí va arrencar com una de les jugades més hàbils del llavors president Artur Mas, però va acabar sent el principi del final de la seva carrera política. Com que el seu partit, CDC, estava llavors en un cicle electoral a la baixa, va pressionar Junqueras per formar la coalició amb ERC, que estava en un cicle a l’alça. A més, tot i que va ser el número quatre de la candidatura, es va garantir que després dels comicis seria ell i no Romeva qui optaria a tornar a ser investit president de la Generalitat. No obstant, el pla no va acabar bé: la CUP es va negar a investir-lo i el va enviar a la «paperera de la història». Sempre s’ha especulat sobre la seva possible tornada. Ara, a les portes de complir 70 anys, és a les travesses per ser el candidat de Junts a Barcelona en les municipals del 2027.

Junqueras, pressionat per Mas i les entitats, va haver d’acceptar de mala gana la creació de JxSí. La seva voluntat era presentar ERC en solitari, ja que les enquestes li auguraven la possibilitat de guanyar. Després d’aquells comicis, va ser vicepresident del Govern i mai va voler repetir aquella fórmula d’unitat electoral. El seu argument és que l’independentisme, presentant-se en coalició, obtenia menys diputats que anant en candidatures separades. Deu anys després –quatre d’ells a la presó per l’1-O–, segueix en primera línia amb el mateix objectiu que li ‘van treure’ aquell 2015: ser el pròxim candidat d’ERC a president de la Generalitat. Per ser-ho, ara el seu rival no és Mas, sinó el Suprem, que no li aplica l’amnistia.

Un altre fitxatge destacat de la candidatura va ser, en el número sis, Eduardo Reyes. Com a president de Súmate, l’associació independentista de castellanoparlants, la seva missió era atraure els votants que tenien el castellà com a llengua d’ús habitual. Va ser diputat aquella legislatura i la següent i amb el temps va passar d’estar en l’òrbita d’ERC a la de Junts. En conversa amb EL PERIÓDICO, explica que té un «record bonic» d’aquella campanya, tot i que va acabar «decebut» perquè a la tardor del 2017 ell volia «anar fins al final passés el que passés» i no va ser així. Avui dia viu lluny de la política: «Em dedico a jugar a petanca i disfrutar de la vida que em queda».

Un altre dels grans reclams que buscava oferir la candidatura de JxSí era comptar amb figures independents de la societat civil que destaquessin en alguna matèria. El primer de tots era, ocupant el lloc set, el catedràtic d’Economia Financera i Comptabilitat de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) Oriol Amat. Va estar a l’escó els dos anys de la legislatura i no va repetir. Va tornar a la docència i va arribar a ser el rector de la UPF (2021-2023). Actualment, dirigeix l’Observatori de la Pime de la patronal catalana de la petita i la mitjana empresa, Pimec.

Forjada al sindicat UGT, era aleshores un dels valors a l’alça de Convergència. Consellera, vicepresidenta i portaveu del Govern de Mas, va tenir un paper preponderant en la candidatura (número 8). Després de les eleccions va repetir en el Govern de Puigdemont i va evitar la presó perquè, mesos abans del referèndum, va ser cessada en una remodelació de l’executiu. Va liderar breument el PDECat el 2018 i continua vinculada a la política: des del 2019 és regidora a l’Ajuntament de Barcelona.

Aquella candidatura també va incloure els pesos pesants dels dos partits. El lloc número 9 va ser per a la secretària general d’ERC , Marta Rovira, que després seria la portaveu del grup al Parlament i una de les ideòlogues del referèndum. Va esquivar la presó perquè, just el dia abans que se’n dictés el seu ingrés, el març del 2018, se’n va anar a Suïssa. No va poder tornar fins al juliol del 2024. Va aguantar en la primera línia fins al desembre d’aquell mateix any i, a diferència de Junqueras, no va voler repetir cap altre mandat al capdavant del partit. Va acabar fixant la seva residència a Ginebra, on viu amb la seva família completament allunyada de la política.

Va tancar la llista dels deu primers llocs Jordi Turull, en aquella època diputat de CDC forjat en mil batalles. Va tenir la missió, juntament amb Rovira, d’intentar mantenir la cohesió d’un grup parlamentari tan heterogeni com aquest que es va dividir en més d’una votació. Tres mesos abans de l’1-O, Puigdemont el va nomenar conseller de Presidència. Va poder convertir-se en president de la Generalitat en la següent legislatura, el 2018, però la CUP ho va evitar i el dia després va ser empresonat. Juntament amb Junqueras, és el representant d’aquella candidatura que continua més exposat: és el secretari general de Junts per Catalunya.

JxSí va captar destacats representants del món de la cultura i l’esport. Per exemple, el cantautor Lluís Llach va liderar la candidatura a la província de Girona. Va ser diputat tota la legislatura i, tot i que mai més va voler repetir com a diputat, allò li va donar un altaveu polític que ha mantingut fins avui. Des del 2024 lidera l’ANC i és l’encarregat d’intentar recuperar el pols de l’independentisme als carrers. En l’última Diada va cridar a la desobediència contra la sentència que qüestiona la immersió lingüística a les escoles catalanes.

Notícies relacionades

Begoña Gómez no acudeix al jutjat de Peinado i les acusacions anuncien que demanaran la declaració de Sánchez

Mas revela que el PSOE va descartar Maragall per negociar l’Estatut: «Vaig assumir el cost polític i no me’n penedeixo»

El lideratge de la circumscripció de Tarragona va ser per al catedràtic d’Economia Germà Bel. Ell representava no només el món acadèmic, sinó també algú amb passat en el PSC –va ser diputat al Congrés una dècada abans– que havia donat Espanya per irreformable per defensar la independència. Va estar al Parlament durant tot el mandat i, tot i que li van oferir repetir, ho va rebutjar. Mai va deixar les classes –ho va compaginar amb la tasca parlamentària– i avui segueix a la Universitat de Barcelona. Considera que Junts pel Sí «va valer la pena» i de l’experiència es va emportar algunes «lliçons». Per exemple, que la independència de Catalunya seria «més probable» amb un «partit independentista hegemònic». La seva experiència és que les «baralles» entre ERC i CDC van llastar el projecte. Ell les va poder veure de prop.

El lideratge a Lleida va ser per al professor de Filosofia i catedràtic de secundària Josep Maria Forné. No era el candidat més mediàtic, però era un perfil molt vinculat a la societat civil lleidatana com a membre d’Òmnium Cultural i president del Banc dels Aliments, entre d’altres. Va ser diputat dues legislatures i després va saltar a la Generalitat en governs de Junts i ERC. Avui dia torna a exercir de professor de filosofia. Quan mira 10 anys enrere considera que el «saldo és positiu». Admet que hi va haver «decepcions», però es queda amb l’impacte que va tenir la candidatura i l’«enorme compromís de la ciutadania».