"Dir que cal integrar-se és excloent"

Luis Cabrera (Arbuniel, Jaén, 1954) promociona la seva segona novel·la –La muerte no desvelada (Roca Editorial)–, mentre ja elabora la tercera. Té el cap ple de records dels seus primers anys d’infància a Andalusia. De quan feia d’escolà i se situava a prop del confessionari per escoltar les històries que els veïns relataven al capellà. També de la seva arribada a Catalunya als 9 anys i, posteriorment, de la seva vida dedicada a l’activisme i a la cultura. "Les històries entre Catalunya i Andalusia sempre m’han remogut per dins", explica el fundador del Taller de Músics, escola de la qual han sortit artistes com Rosalía.

Va començar a encunyar La muerte no desvelada fa més d’una dècada. Va escriure a boca de canó més de 800 pàgines, a mà, sobre històries i llegendes que havia sentit en la seva etapa andalusa. Després va dividir els folis en dos monticles, uns li van servir per a la seva primera obra –La vida no regalada– i els altres per a aquesta segona novel·la. "Es pot dir que és un llibre amb tocs autobiogràfics, però hi ha molta part inventada", confessa Cabrera. La història narra la mort del seu oncle –a la novel·la l’oncle Bernardo– i com la seva àvia li encarrega investigar si va ser un assassinat. Però el llibre també és un retrat costumista de la cultura i les tradicions d’Andalusia, i del seu petit poble, Arbuniel, reanomenat com a Zimbra en la ficció.

Cabrera es defineix com a andaluño i explica que va començar a aprendre català perquè, quan va arribar a Catalunya, es va fer amic de l’única família catalana que vivia al carrer de Simancas del barri barceloní del Verdun al districte de Nou Barris. "Alguns dels meus amics d’aquella època, i familiars, encara no el parlen", reflexiona, mentre es pregunta en quin moment deixarà de ser "immigrant". "Hi ha gent que no vol que deixi de ser-ho, hi ha gent que prefereix mantenir la puresa", lamenta. És un ferri defensor de la riquesa de la "barreja", ja sigui d’estils musicals, cultures o identitats.

Es declara "espantat" per l’auge de certs discursos identitaris i veu paral·lelismes entre els recels que va generar l’onada d’immigració que va arribar a Catalunya de la resta d’Espanya als anys 60 i 70, i l’actual. De la situació present, lamenta que es posi el focus en la comunitat llatinoamericana. "Quan diuen que a causa dels llatinoamericans baixa l’ús català, també s’estan referint a mi i a la meva gent, perquè també vam arribar aquí parlant castellà", adverteix. Reconeix que hi ha un descens de l’ús social de la llengua, però defensa que per revertir-ho són millors les "armes de seducció" que la "imposició". "És l’estratègia que utilitzo amb els meus fills", fa broma, fent un xarrup a la tassa d’herbes "per estar tranquil" que ha demanat. També reivindica que moltes vegades no es tenen en compte les causes que van portar milers d’andalusos a abandonar la seva terra: "Vam ser els perdedors de la guerra. I el problema és que se’ns posa a tots al mateix sac. Com si els que vam arribar aquí fóssim franquistes. Veníem a pencar, ja està". Diu que quan algú s’afirma com a espanyol a Catalunya "només rep el suport de la dreta" i critica que abans de l’aparició de Ciutadans ningú s’"atrevís" a parlar en castellà al Parlament de Catalunya.

Notícies relacionades

Tres de cada quatre catalans exigeixen limitar els pisos turístics

Amenaça de més aturades al Govern d’associacions de jutges i fiscals

L’1 d’octubre del 2017

Malgrat acusar un sector de l’independentisme de voler excloure els catalans d’origen andalús de Catalunya, també considera que no es pot "ignorar" els gairebé dos milions de persones que van votar "sí" en el referèndum de l’1 d’octubre del 2017. "Llavors és quan hi ha frustració i ressentiment", adverteix, després de confessar que ell també va acudir als col·legis electorals després de veure la dura actuació de la Policia Nacional i de la Guàrdia Civil. "Això de la integració... Més aviat parlem d’identificar-se. Dir que m’he d’integrar... ¿A què m’he d’integrar? És excloent i identitari", defensa.