Ressonància, amb contrast

L’home d’Estat que va dir prou, un jutge íntegre, amb quaranta anys d’experiència al servei de l’administració de justícia i sense servituds polítiques, alça la veu. A La justicia amenazada diagnostica amb claredat quirúrgica els mals del sistema judicial: aforaments abusius, lawfare encoratjat des del poder i un Tribunal Constitucional convertit en tercera instància.

Qui mai ha sigut «cortesà d’oportunitat» ha plasmat en un diagnòstic, tan incòmode per a uns com necessari per a tothom, els mals que afligeixen la justícia. Sense noms propis, però amb principis ferms i les lleis a la mà.

L’exercici incansable de mitigar el pessimisme en què aquest notori jurista està apostat el porta a analitzar amb bravesa on som i cap on ens dirigim.

En aquesta ocasió, assenyala els components d’una tempesta perfecta. Ho fa amb una prosa didàctica, donant resposta taxativa a qüestions cardinals que interessen als que assisteixen, perplexos, al deteriorament de l’estat de la justícia. Amb un discurs simptomàtic, sense embuts: «La divisió, que afecta ja el poder judicial, soscava la convivència democràtica», a què afegeix «l’estesa sensació ciutadana de privilegi per part d’una classe política que, quan és investigada, trasllada als tribunals el llenguatge propi de l’enfrontament polític».

Ha volgut prevenir els caçadors de dicteris: «No trobaran cap crítica explícita a un polític actual o passat. No és aquest l’objectiu que m’ha impulsat a escriure». I amb anticossos, s’ha posat a l’abric d’alguna recensió deontològica espantable: «No puc preocupar-me del que altres pensin sobre les meves intencions, no hi ha cap altra motivació que el desig d’escriure un llibre divulgatiu sobre els grans temes judicials».

Sense ingenuïtat, i no exempt d’una limitació evident, esquiva l’explicitud que no es pot permetre i ho fa amb algunes omissions conscients i obligades: «No puc fer cap valoració. No hi ha un destinatari concret de les meves crítiques». Qui desaira la temptació del refugi, ha posat la banya a un forat amb les lleis a la mà i ha tornat a dir prou.

LA PARADOZA DE L'ELECCIÓ.

El dilema no paralitza el seu afany, davant un govern que, a mercè de les exigències dels enemics de l’Estat, utilitza el BOE per promulgar lleis amb nom i cognoms, tramitades amb urgència per eludir els òrgans consultius. A partir d’aquí, aborda qüestions vitals, a tall de principis essencials que formen la base d’un codi moral i legal.

AFORAMENTS.

La diagnosi no evita però una tornada irònica: «L’aroma de privilegi és molt intensa». A aquesta percepció contribueix la visió protocol·lària d’un càrrec la importància del qual es mesura per quin jutge investiga i quin tribunal enjudicia el responsable.

Amb una sagaç sospita: «El càrrec no està ben vestit si no inclou un aforament». I una advertència: «No haurien d’existir més aforaments polítics que els previstos a la Constitució: Reis, president del Govern, ministres, diputats i senadors».

ACCIÓ POPULAR.

Contrari, sense cap mena de pal·liatius, que els partits polítics exerceixin l’acció popular, és concloent: «Contaminen el debat jurídic i transmeten als òrgans judicials l’enfrontament partidista». Quan «l’acció popular, insubstituïble eina de participació ciutadana, s’aparta dels principis que legitimen la seva intervenció en el procés, la justícia es veu amenaçada».

‘LAWFARE’.

Per al magistrat, la principal amenaça a la justícia és «la pèrdua de credibilitat en els jutges, sotmesos a una permanent desqualificació per part del poder polític». I s’esquerda quan un acord polític dona per fet el lawfare, cosa que transmet a la ciutadania la sensació que «els qui administrem justícia ho fem per motivacions alienes a la nostra funció».

No expressa assentiment: «Això és radicalment fals. Que ens atribueixin decisions polítiques per perjudicar una o una altra opció política, la qual cosa és abjecta».

ARRAVATAMENT CASACIONAL.

A l’esmenar les sentències del Suprem, el Tribunal Constitucional, convertit en una tercera instància, «desborda el que van concebre els redactors de la Constitució».

EMANCIPACIÓ DEL MINISTERI FISCAL.

Resoltament partidari de reforçar l’autonomia del fiscal general de l’Estat, dictamina que es comet un tremend error «quan es considera una anomalia de l’Estat de dret que un òrgan judicial no coincideixi amb el criteri del ministeri fiscal».

FILTRACIONS, GRABACIONS I PUBLICITAT.

Els interrogatoris judicials que són objecte de gravació «no haurien de ser divulgats». El judici oral és públic, però la investigació té una publicitat restringida davant tercers.

INTEL·LIGÈNCIA ARTIFICIAL.

Cridada a convertir-se en un instrument indispensable per complementar el treball dels jutges, però que no podrà substituir-los. «Som alguna cosa més que funcionaris que despatxem sentències. La intuïció humana, el sentit comú i la idea de proporcionalitat no són susceptibles de programació mitjançant un algoritme».

Notícies relacionades

Illa canta rumba i es converteix en un personatge de còmic per promocionar Catalunya a Osaka

Illa desafia els barons del PP a parlar «seriosament» sobre el model de finançament

Amb el contrast de l’experiència, rubrica la seva negativa a pronunciar-se sobre les motivacions estratègiques del poder polític: «No m’he parat a jerarquitzar els atacs que he patit en la meva carrera professional, i li asseguro que no són pocs».

I conclou amb el rebuig a una infàmia: «Aquell missatge (control de la Sala Segona del Suprem per la porta del darrere) em va fer prendre una decisió. Vaig reivindicar la meva dignitat i mai em veurà renegociar aquesta mateixa dignitat».