La pitjor tirania és la judicial

Abans de comentar l’error, que no la sentència, que ha condemnat el fiscal general de l’Estat, és precís recordar el context temporal. Des de fa anys ha irromput al món judicial una "justícia militant" caracteritzada per una proliferació de manifestacions i actituds que coincideixen amb opcions partidàries pròximes o idèntiques que sustenta el Partit Popular. Aquesta "justícia militant" és minoritària, però rellevant per la seva importància i significació.

Només cal recordar les manifestacions de togats a les portes d’algunes seus judicials en relació amb el projecte de llei i després Llei d’Amnistia, així com declaracions tan desmesurades com allunyades del rigor intel·lectual exigible als convocants i coincidents amb membres de partits polítics, sense que es produís la menor advertència per part del Consell General del Poder Judicial (CGPJ).

Quan els jutges entren en el terreny de la política partidària, perden la imatge d’independència, que no és privilegi judicial sinó dret de la ciutadania i garantia de la imparcialitat que s’espera d’ells. Els cinc anys de bloqueig en la renovació de l’òrgan de govern dels jutges per al final haver de tornar a la casella de sortida, així com el whatsapp del senador Cosido "controlarem des del darrere..." serien algunes de les dades d’aquesta inquietant època.

Els jutges constitueixen l’últim fonament i seient de la confiança dels ciutadans en les seves institucions. Jutges sense padrins ni apadrinats, jutges sense por i sense esperança de premi, jutges sense palmers ni inquisidors.

Dues conclusions rellevants

Entrant en l’anàlisi de l’error, encara sense conèixer l’argumentació que el pugui sustentar, es poden extreure dues conclusions que són rellevants. Totes dues d’estricta naturalesa constitucional i per tant alienes al debat de mera legalitat ordinària de si hi va haver o no revelació de dades reservades, o si va ser o no el fiscal general l’autor de la filtració.

Sobre l’objecte de l’acusació, la Sala d’Admissió en relació amb l’exposició raonada que se li va remetre pel Tribunal Superior de la Comunitat de Madrid, va estimar que la nota redactada per a la premsa pel fiscal general no tenia elements d’il·legalitat penal. Al ser aquest document la causa de la remissió al Tribunal Suprem, va haver de procedir a l’arxivament de la causa. No obstant això, va estimar d’ofici la possible il·legalitat d’un correu que se li va acompanyar. La decisió va suposar un canvi de l’objecte de l’acusació i una extralimitació clara contra la persona investigada.

Aquesta pèrdua d’imparcialitat s’enrobusteix quan resulta que els mateixos cinc magistrats integrants de la Sala d’Admissió són els mateixos que han integrat la d’Enjudiciament, amb l’addició de dos magistrats més. Set en total. L’argument que les normes internes de la Sala Segona estableixen que els mateixos magistrats que admeten la causa després siguin els jutjadors, no fa desaparèixer la fallida de la imparcialitat atesa la naturalesa constitucional de tal garantia. El Tribunal Europeu de Drets Humans té declarat amb reiteració que les aparences són molt importants per a la credibilitat i confiança dels ciutadans en els seus tribunals. No és suficient fer Justícia, ha de semblar que es fa.

La segona conclusió que s’extreu d’aquest error condemnatori és la vulneració del dret a la informació veraç i el dret al secret professional dels periodistes. Els dos drets han sigut sacrificats en l’error que ens ocupa.

El delicte de revelació de dades reservades de l’article 417.1 del Codi Penal és un càrrec menys greu d’acord amb l’article 33 del mateix text. Aquest error ha laminat dos drets fonamentals: a la informació veraç i al secret de les fonts dels professionals de la informació.

Resulta patent que el judici de ponderació efectuat pel tribunal davant els drets en conflicte és clarament erroni atesa l’escassa entitat del valor del secret protegit a l’esmentat article.

Dues cares d’una moneda

El dret dels ciutadans a la informació veraç i a la confidencialitat de les fonts dels periodistes són dues cares de la mateixa moneda que integren la llibertat de premsa, senya d’identitat d’una societat democràtica. Igualment resulta inqüestionable la legitimitat del Ministeri Fiscal com a garant de l’interès públic per efectuar l’oportuna nota de premsa desmentint de manera fefaent la prèvia falsedat reconeguda i publicada.

Resulta inqüestionable, al meu judici, que l’error, al donar prioritat el dret de dades reservades d’un particular, ha sacrificat el dret de la ciutadania a una informació veraç. I, així mateix, al dret al secret professional dels periodistes, tots dos reconeguts a l’article 20.1 b de la Constitució.

Notícies relacionades

Feijóo adverteix Sánchez que els "mafiosos" es delaten entre ells

¡És la camaraderia, estúpid!

Errors com aquest donen la raó a Simone de Beauvoir quan va advertir: "Els nostres drets no es poden donar per fet". Em ve a la ment aquesta reflexió de Montesquieu que diu que "la pitjor tirania és la judicial, que s’exerceix a l’ombra de les lleis i al caliu de la Justícia". La titlla de nul·litat de l’error, en aquest cas, em sembla inqüestionable.

Joaquín Giménez és magistrat emèrit del Tribunal Suprem