Cançons amb gepa

Un artista galàctic per Nadal

El cantautor Irieix, àlter ego de Lluís Margarit, responsable de la nadala de l’Ajuntament de Barcelona, dinamita els clixés del pop català contemporani amb el seu primer àlbum.

Un artista galàctic per Nadal

MANU MITRU / EPC

5
Es llegeix en minuts
Rafael Tapounet
Rafael Tapounet

Periodista

Especialista en música, cinema, llibres, comèdia i subcultures

Ubicada/t a Barcelona

ver +

La d’Irieix és una de les propostes més marcianes i estimulants que ha donat el pop català en els últims anys. Irieix no s’assembla a res. O, més ben dit, s’assembla a moltes coses que a cap músic amb ambició de carrera exitosa se li acudiria ajuntar: Sisa, Pop X, Juan Gabriel, Power Burkas, Guillermina Motta, Chimbala, La Ludwig Band, John Paul Young, Luis Aguilé, Juan Wauters, Kanye West, Esperit!, El Chuape, Remei Margarit... Totes aquestes (i moltes més) són les referències que alimenten el discurs artístic d’aquest cantautor galàctic que ha sigut l’encarregat de compondre, amb Esteban Navarro (Venga Monjas), la nadala Un cor que batega, que, interpretada per una coral de 40 veus, posa banda sonora a la campanya de Nadal de l’Ajuntament de Barcelona. "Era un encàrrec tan absurd que valia la pena fer-lo", afirma.

Irieix és, en la vida civil, Lluís Margarit Vallcorba, un entusiasta de la procrastinació nascut a Granollers l’any 1994 que es guanya la vida com a tècnic de so de cine i televisió. "Irieix era el nom que em volia posar la meva mare, perquè una cosina seva tenia un fill que es deia així –explica-. Però a última hora la meva àvia va dir que no, que era molt difícil, que em diguessin Lluís. Jo tenia aquesta espina clavada i me l’he acabat treient adoptant Irieix com a nom artístic".

Des del principi va tenir clar que el seu projecte musical estaria basat en el joc i l’experimentació. Va arribar a gravar un primer disc només amb una guitarra i les notes de veu de l’iPhone i el va penjar a Spotify, però el va esborrar dos mesos després perquè li feia vergonya. Li faltava encara la distància autoparòdica que ha caracteritzat tota la seva producció posterior. "Irieix conviu tota l’estona amb el cringe, amb la vergonya aliena –assenyala–. Hi ha molta gent que fa música i que s’ho pren tot molt seriosament, i a mi això em sembla una mica ridícul. Em fa por caure-hi també".

Després de publicar algunes cançons soltes "a mig produir" i de protagonitzar caòtiques però inspiradores actuacions en sales de mida XS, Irieix va ser reclutat pel segell Primavera Labels, que, com no podia ser de cap altra manera, va acabar instant-lo a gravar un disc llarg en condicions. "Era una idea que havia anat posposant, per mandra sobretot, però quan va entrar el Primavera vaig veure que havia arribat el moment". El resultat és Irieix I, el Geperut, un carnaval iconoclàstic en el qual es barregen l’envelat de festa major, els bombos electrònics, el teatre avantguardista, els teclats MIDI, la poesia trobadoresca, els ritmes llatinoamericans, el punk-rock i l’autotune.

És, també, el que abans s’anomenava un àlbum concepte, una col·lecció de cançons cosides per un tènue fil argumental centrat en el personatge que dona títol al disc, una "persona desubicada" amb una trista vida sentimental que recorre a l’humor per evitar el conflicte i a qui, de tant posar-se els problemes a l’esquena, li acaba creixent una gepa monstruosa. "Crec que això de la gepa és una metàfora que funciona molt bé. És el lloc on Irieix va amagant els problemes emocionals i les tasques pendents, però, és clar, com més coses guarda, més gran es fa i més pesa", assenyala.

El cantautor galàctic Lluís Margarit, caracteritzat com a Irieix I, el Geperut, en una imatge promocional. /

.

Amb accent "uruguaià"

Una de les particularitats d’Irieix és que canta tant en català com en un castellà d’accent llatinoamericà –"uruguaià", puntualitza– que resulta graciós i incòmode alhora. "Vaig començar a escoltar molta música llatinoamericana i vaig voler imitar els cantants. Em vaig adonar que amb aquest accent m’era més fàcil dir coses que em quedaven molt llunyanes –explica–. Inevitablement, quan canto en català em surten cançons més personals, tot i que ho intenti evitar, però en castellà llatinoamericà em sento més còmode dient xorrades. I també em serveix per donar-li un aire més teatral".

Això de l’aire teatral és important per a Irieix, perquè sembla que res li provoqui més rebuig que els artistes que presumeixen d’haver fet la seva "discografia més personal". "Veig que a Catalunya la indústria mainstream s’aferra a la idea que els cantautors han de tenir una narrativa íntima, que han d’explicar-nos la seva vida. Aquesta figura em fa una mandra terrible. És cert que la música surt de dins, però està bé posar-hi una mica de broma i de teatre. Si expliques un drama, pots exagerar el sentiment i portar-lo a un terreny més paròdic. Aquest és el punt que m’agrada".

Una proposta singular

Irieix és conscient que aquesta proposta tan singular i allunyada del pop en català que avui omple estadis i encapçala festivals pot tenir una recepció limitada, però sembla que li importa ni molt ni poc. "Sento que a nivell cultural sempre es fa el mateix, i jo vull sortir d’això. Prefereixo tenir un grup de fans, tot i que sigui reduït, que embogeixi amb el meu projecte i el faci seu que no pas omplir un Sant Jordi de gent a qui li agradi una mica però l’endemà escolti una altra cosa. Crec que si un dia tingués molt públic em generaria moltes inseguretats i començaria a preguntar-me si de debò estic fent el que volia fer".

Notícies relacionades

Potser el salt no estigà tan lluny com creu, vista l’acollida d’Un cor que batega. "Sí, la cançó de Nadal de l’Ajuntament era com un regal enverinat –assegura–. Jo tenia molts dubtes, però va ser molt divertit fer-la i ara veig que ha tingut molt bona recepció. Mai hauria pensat que una cançó d’Irieix pogués provocar aquesta reacció i el primer que faig és pensar: ‘Potser hem tocat tecles que no hauríem d’haver tocat’ [rialles]. Però estic molt content, de debò".

Irieix presentarà el seu primer àlbum en directe el 12 de desembre a la sala Laut de Barcelona.