Talent per a l’il·lusionisme

Puigdemont va enredar els Mossos i els jutges del Tribunal Suprem. Va aconseguir fer creure que el seu retorn suposava la seva resignació a entrar a la presó mentre darrere d’un escenari tenia preparada la seva escapada.

No hi havia cap comissari a la part posterior del decorat de cartró pedra, on eren Turull i Boye

fhd

fhd / Marc Asensio/AP

4
Es llegeix en minuts
Ernesto Ekaizer
Ernesto Ekaizer

Escritor i periodista.

ver +

Ben aviat, una nota a peu de pàgina sobre les raneres de la història del procés dirà: "El 8 d’agost del 2024 va ser la jornada en què el Molt Honorable President i diputat Puigdemont va fer una visita fugaç a Barcelona, va donar un discurs de cinc minuts i noranta segons, va sortir per la porta de l’escenari de cartró de pedra blanc i, sense que el públic ho advertís i en lloc de ser agafat pels Mossos en compliment d’un mandat judicial, va escapar a uns inexistents controls policials de la grandiloqüent operació Gàbia com un home lliure".

"Ara bé, aquest no és el final. No és ni tan sols el principi del final. Però és, potser, el final del principi", va anunciar Churchill el novembre de 1942 després d’aconseguir la victòria britànica en la segona batalla d’Al-Alamein, al nord d’Egipte, el primer gran triomf des del començament de la Segona Guerra. Volia dir que la victòria era possible.

¿Què ha aconseguit Puigdemont, tan evocador de l’èpica, de Tarradellas a Companys, aquest 8 d’agost? El 12 de maig del 2024, amb la pèrdua de majoria absoluta dels partits independentistes, i el 8 d’agost, amb la investidura de Salvador Illa com a president de la Generalitat, ha aconseguit posar a aquest final de la història del procés un fermall trumpià tragicòmic, conforme amb la declaració de la independència del 10 d’octubre del 2017 i la seva suspensió negociadora, en línia amb la idea de convocar eleccions el 25 d’octubre a la nit i el primer matí del 26, i la consagració posterior, novament, aquell mateix dia, de la independència.

Puigdemont va fer aixecar davant de l’Arc de Triomf, al passeig Lluís Companys, un escenari asèptic de cartró pedra de color blanc, amb una entrada lateral, des de la qual va entrar amb una gambada fins al centre per saludar una concurrència d’edat més aviat avançada, sense joves a la vista. Va llegir durant cinc minuts i trenta segons el paper que es va treure de la butxaca dels pantalons, es va inclinar per agafar una ampolla d’aigua i va fer-ne un glop. Després va continuar durant 40 segons més.

Ja va anticipar una frase que hauria d’haver cridat l’atenció del conseller en cap dels Mossos, Eduard Sallent, present al parc de la Ciutadella.

"Mireu, avui molts pensen celebrar que jo sigui arrestat i pensaran que l’escarni ens dissuadirà, que per escarmentar val la pena incomplir fins i tot una llei aprovada pel seu Parlament. Però s’equivoquen".

S’equivoquen.

I una mica després es va acomiadar: "No sé quan tornarem a veure’ns, amics i amigues, però, passi el que passi, passi el que passi, que quan tornem a veure’ns puguem tornar a cridar junts i ben fort el crit amb què ara acabaré el meu discurs: ¡Visca Catalunya lliure!".

En el que era una porta o més aviat un passadís de sortida, l’acompanyaven Jordi Turull, secretari general de Junts, que feia fotos i gravava l’escena, i el seu advocat i conseller personal i privat, Gonzalo Boye. Tots dos escortaven físicament el MHP.

¿En què ha consistit el talent del MHP Puigdemont per a l’il·lusionisme o la prestidigitació d’aquest 8 d’agost?

En això: va aconseguir en les últimes setmanes transmetre de manera subtil i amb credibilitat la seva resignació a ser detingut a causa del seu retorn a Espanya. Tant en la cúpula dels Mossos com en la cúpula de la Sala Segona del Tribunal Suprem van creure en la seva resignació, vaja, en la decisió de Puigdemont d’entregar-se a la justícia espanyola.

Sallent no havia de participar en la detenció perquè estava de vacances. I, segons havia recordat, la tasca recauria en Rosa Bosch, comissària encarregada de Barcelona. Al fer públic això, el cap dels Mossos va decidir posar-se el front de l’operació. I així els va veure a tots dos al parc de la Ciutadella ahir al matí.

Si es mira una vegada i una altra la gravació, salta a la vista que el discurs de Puigdemont està autoritzat. No ha sigut un accident. Hi ha permissivitat. Potser els mossos responsables pensaven en una detenció més discreta que la que van practicar al seu dia a Clara Ponsatí al terme d’una conferència. Bé. ¿Van tenir contactes previs amb el cercle de Puigdemont? És a dir: ¿es van creure que després de la intervenció breu Puigdemont s’entregaria i aquí pau i després glòria?

Perquè hi ha una evidència: ¡a la part posterior del decorat de cartró pedra, on es veia Turull i Boye, no hi havia cap comissari dels Mossos! ¡No hi havia darrere del decorat, a baix, cap comissari a càrrec de l’operació!

I tot això enmig de la grandiloqüent operació Gàbia, que s’ha utilitzat en el passat, sí, però per a temes de terrorisme i de múltiples detencions de criminals.

"Problema: se’ns ha escapat, però, sobretot, no hem evitat que s’escapi. Cap sobreactuació compensarà ara el que ha passat", assenyala una font dels Mossos a aquest diari. "El que ha de fer Sallent no és detenir mossos el mateix dia ni citar a declarar Turull. Hauria de convocar aquest dijous una roda de premsa per explicar per què es va escapar Puigdemont", va afegir.

Notícies relacionades

Sallent està, valgui la redundància, de sortida, tenint en compte el nou Govern que formarà el president Salvador Illa, però el que era la crònica d’una sortida anunciada serà la crònica d’un fracàs colossal. Haurà d’explicar per què va confiar que Puigdemont "s’entregava" i si van existir contactes que li van fer entendre això.

Quant al Suprem, el jutge Llarena es va limitar a cursar l’ordre de detenció l’1 de juliol i no va tenir cap control dels detalls del dispositiu policial.