La croada humanitària

Hi ha més de 40 nínxols com aquest. En alguns s’ha pogut inscriure un nom. El que han donat els companys supervivents de la tragèdia. Ahubacorr Kauyi n’és un. L’alcalde de la localitat canària ho explica amb el cor encongit. Explica com la solidaritat conviu amb la sensació d’abandonament administratiu d’una illa desbordada convertida en port de destí de la perillosa ruta atlàntica. A l’altra banda, a les platges de Mauritània, es calcula que poden estar esperant si fa no fa unes 300.000 persones procedents d’altres països del continent. Fugen dels seus drames, busquen una oportunitat, esperen la salvació arriscant les seves vides.

Al mateix port de la costeruda població s’acumulen vells cayucos rescatats i sentenciats. Una màquina amb pala excavadora els destrueix en qüestió de minuts. Les seves restes polsoses seran portades a un magatzem pròxim on es diluiran per sempre ningú sap quantes esperances mortes.

Aquest és el paisatge de la penúltima etapa dels que poden explicar-ho. Després de ser atesos pels serveis d’emergència esperaran ser traslladats per començar a buscar-se la vida. Els menors no acompanyats, mentrestant, seran internats en centres d’acollida desbordats a l’espera que la solidaritat peninsular els accepti per redistribuir-los entre les comunitats que aquesta setmana han pactat fer-ho amb 347. Només el 5% dels que esperen. I continuen arribant.

Desesperat, Fernando Clavijo Batlle (San Cristóbal de la Laguna, 10 d’agost de 1971) busca solucions. El president canari celebra l’acord del dimecres auspiciat per ell mateix, però adverteix que és un pedaç, no la resposta a la crisi. Allunya el fantasma de la poca sensibilitat dels seus col·legues perquè ell és el primer a entendre que el problema humanitari el provoca la falta de recursos i l’excés de burocràcia.

Inicis com a regidor

Notícies relacionades

Cerdán, el culpable de xerrar massa amb el "Boss"

El finançament i l’habitatge sustenten la majoria d’Illa malgrat l’aeroport

Un any després de recuperar el càrrec que ja havia ostentat, el també secretari general de Coalició Canària, que es va iniciar com a regidor en fa més de 20 i ha seguit tot l’escalafó representatiu, persisteix en la seva croada. I com que sap que per resoldre-la cal solcar convenis administratius complexos que dificulten el trasllat dels menors de manera ràpida i efectiva, planteja reformar la llei d’estrangeria. Però per aquí els seus col·legues no el segueixen i l’acord perseguit ha quedat reduït al got mig ple.

Clavijo denuncia que l’Atlàntic s’ha convertit en un cementiri silenciós que ha de ser la vergonya d’Europa. Ningú l’hi pot objectar. Només que a aquell cementiri líquid cal afegir-hi el del Mediterrani, que ja fa temps que va perdre el compte dels cadàvers que jeuen al seu fons sense pes aparent en la consciència dels governs de la costa nord. On estan esperant mirar d’arribar més de set-cents mil homes i dones que es calcula que sobreviuen actualment amagats a les platges de Líbia. Unes xifres sobre les quals alguns plantegen desplegament militar per seduir els vots immisericordiosos dels que, per dissimular, acudeixen a missa.