"El meu avi va conèixer Lorca la nit que els van matar"

No és fàcil reconstruir amb la imaginació l’últim moment de les vides del poeta Federico García Lorca, el mestre d’escola Dióscoro Galindo González i els banderillers Joaquín Arcollas i Francisco Galadí, tirotejats entre el 18 i el 19 d’agost de 1936. L’hispanista irlandès Ian Gibson, principal investigador del quàdruple assassinat, ha recollit el detall, entre d’altres, que aquella nit no hi havia lluna. És una de les poques dades segures que té, perquè avui, encara, sobre aquesta qüestió "¡ningú diu res, no se sap res; és una vergonya!", clama, indignat.

Es conjectura que els darrers instants els van compartir els quatre reus drets davant una fossa prèviament excavada i que va ser al caire del forat on van exhalar l’últim sospir. "El meu pare em va explicar que no els van afusellar amb escopetes, sinó amb pistoles; que els col·locaven al costat de la fossa, els engegaven un tret al cap i després, quan havien caigut, els donaven el cop de gràcia", relata Nieves García Catalán.

El nom d’aquesta treballadora d’El Corte Inglés ja jubilada, neta de Dióscoro Galindo, encapçala ara una incorporació a la causa 68/2024, demanada a l’Audiència Provincial de Granada el 27 de maig. És l’últim intent legal de la més simbòlica i infructuosa de les recerques entre les fosses comunes d’Espanya: es busca Dióscoro i, amb ell, Lorca.

Al poeta, al docent i als toreros els va unir un negre destí. No es coneixien abans que els ajuntessin al centre de detenció en què els sublevats de la Guerra Civil havien convertit una vella colònia escolar. A la colònia van passar unes hores junts. "El meu avi el va conèixer quan els portaven a matar-los", comenta Nieves García.

A Dióscoro Galindo, republicà d’esquerres, natural de Valladolid i destinat a Andalusia, el va investigar una partida de falangistes a casa seva, a Pulianas (Granada), el poble on exercia de mestre. "No van trobar res que el comprometés, perquè no pertanyia a cap partit. Van aturar el registre i van dir: ‘Tornarem’", relata la neta. Era la nit del 16 d’agost. L’endemà el van anar a buscar uns guàrdies d’assalt. Van tirar d’ell arrossegant-lo, ja que Dióscoro era coix des que anys enrere un tramvia de Madrid li va tallar una cama.

L’amenaça al fill

El seu fill Antonio va agafar la crossa que utilitzava el seu pare i va sortir corrents per entregar-la-hi. Va veure com el feien pujar a un camió, vigilat pels agents. Va agafar una bicicleta i el va seguir, fins que el camió es va aturar un instant i un dels guàrdies, apuntant-lo amb el fusell, el va advertir: si continuava seguint-los, correria la mateixa sort que el detingut.

Notícies relacionades

Polarització en les preferències dels pactes a Extremadura

Sánchez admet errors amb el protocol d’assetjament del PSOE

Nieves García Catalán ha repetit aquesta història davant qui ha volgut escoltar-la des que el 1959, passats 20 anys del final de la guerra, va aconseguir que Antonio Galindo, el seu pare adoptiu, la hi expliqués. "Abans, el meu pare mai parlava d’aquella nit. Quan les meves germanes li preguntaven, començava a plorar", recorda.

Antonio Galindo, un metge militar a la vintena, fill d’un lliurepensador ateu a qui uns rumors del poble van condemnar de facto per aquestes dues característiques, es va fer càrrec de la criança de la Nieves durant els temps més negres de la postguerra. Ara, és aquesta filla acollida qui el vol correspondre. De fet, ja ho va intentar, en va, fa tres anys davant els tribunals europeus. "Em ficaré en totes les causes judicials que siguin necessàries –promet la dona–. Crec que trobar les restes del meu avi i poder portar-les a Pulianas seria el millor homenatge per al meu pare".