Un finançament just

Catalunya és una regió que genera riquesa en termes de renda per càpita. És la tercera regió de l’Estat, després de Madrid i les Balears, si no tenim en compte el País Basc i Navarra. Com que una part de la riquesa generada serveix per contribuir a la solidaritat de les regions més pobres, un cop feta la distribució, Catalunya passa a la catorzena posició. Per tant, hi ha regions més pobres que, un cop reben la solidaritat de les més riques, passen per davant de Catalunya. Per això, la riquesa generada a Catalunya no arriba als ciutadans. Recordem que a Catalunya hi ha un 26% de persones per sota del llindar de pobresa. D’acord amb l’índex de progrés social de la Unió Europea, que mesura el nivell de benestar dels ciutadans, Catalunya ocupa la posició novena a l’Estat. Això és conseqüència del dèficit fiscal.

Notícies relacionades

El Govern rebaixa l’alça de quotes als autònoms arran del rebuig del pla inicial

Permís de 15 dies per cures pal·liatives

El dèficit fiscal és la diferència entre la despesa que el Govern central realitza a Catalunya i els ingressos fiscals que n’obté. Segons la Generalitat, aquest dèficit és de 22.000 milions d’euros/any, el 9,6% del PIB, més de 60 milions d’euros al dia. Podem recordar que Catalunya representa el 16% de la població espanyola i aporta el 19,4% dels impostos, però només rep el 14% de la despesa estatal. Això és més greu si no considerem la despesa de Seguretat Social, ja que l’Estat no pot discriminar cap regió en aquest tema. Si no considerem la despesa de Seguretat Social, Catalunya només rep l’11% de la despesa estatal total.

Aquest problema es pot abordar amb mesures fàcils i sense singularitats que no solucionen el problema totalment, però sí que permetrien millorar. La primera solució fàcil seria que l’Estat complís les inversions pressupostades. Actualment, el grau d’execució de les inversions a Catalunya és significativament més baix comparat amb altres comunitats. Per exemple, segons la Generalitat, del 2015 al 2022 el percentatge d’execució s’ha situat en el 56%, mentre que a Madrid és del 110%. Una segona solució fàcil seria complir la clàusula addicional setena de l’Estatut d’Autonomia, que regula que l’Estat hauria d’invertir en infraestructures a Catalunya el mateix percentatge que representa el PIB de Catalunya (19%). Segons la Cambra de Comerç de Barcelona, la inversió real de l’Estat a Catalunya només ha estat de l’11,3% els darrers anys. La tercera solució no tan fàcil, però que no exigiria cap singularitat, seria aplicar el principi d’ordinalitat que ja està inclòs també a l’Estatut d’Autonomia. Aplicar aquest principi asseguraria que Catalunya no perdi recursos per càpita després de la redistribució solidària. Si Catalunya és la tercera regió que genera més riquesa dins del règim comú, hauria de tenir un dèficit fiscal molt més baix per garantir que no perdi posicions. Si anem a solucions més difícils, hauríem de parlar del concert econòmic, com el País Basc i Navarra. Aquesta solució resoldria totalment el problema, però la seva viabilitat política és dubtosa. Però la política, a vegades, fa possible l’impossible.