Les lliçons de l’ERC de Junqueras i Rovira

La primera conseqüència de la crisi interna d’ERC va ser la ruptura del tàndem electoral que ha liderat el partit fins ara i que formaven el president, Oriol Junqueras, i la secretària general, Marta Rovira. Un duo que al llarg de 13 anys i 16 eleccions va portar ERC a dalt de tot però que en els últims 12 mesos ha vist com retrocedia sense fre. Ara les dues parts s’enfrontaran pel control del partit. Qui n’agafi les regnes trobarà una formació amb el cicle electoral a la baixa, però lluny encara dels seus moments més baixos. Aquestes són les lliçons que deixa l’evolució electoral de l’ERC de Rovira i Junqueras.

Herència rebuda: desunió i 10 diputats.

Junqueras i Rovira hereten el 2011 un partit exhaust per les batalles internes i que, amb només 10 diputats al Parlament i el suport d’un 7% de l’electorat, vivia en l’oposició sense gaire protagonisme. Un mes després d’assumir el càrrec, el tàndem es va enfrontar a unes eleccions generals en les quals només va poder salvar els mobles i mantenir pels pèls aquell 7%. Llavors, amb una CiU hegemònica, pocs haurien apostat pel creixement que els arribaria.

Primers brots verds: el Parlament i les europees.

L’ERC de Junqueras i Rovira creix ràpid, en tan sols un any. Amb els dos líders formant parella electoral en les catalanes del 2012, aconsegueixen una segona posició que pocs esperaven. Això els dona la clau de la governabilitat i, amb el procés, que s’estava instal·lant, els republicans es freguen els ulls al veure que la independència es converteixen en un dels eixos centrals del debat públic. El 2014 guanyen les europees a Catalunya. Un títol menor, però impensable tan sols uns anys abans, perquè Esquerra no guanyava unes eleccions des de la Segona República. Junqueras i Rovira feia temps que pensaven en l’assalt a la Generalitat però, en les catalanes del 2015, Artur Mas els llança una opa per presentar-se en coalició i ho impedeix.

Auge: l’Esquerra del milió de vots.

Paradoxes de la vida, l’auge d’Esquerra es produeix amb els seus dos màxims líders apartats del dia a dia del partit. Junqueras és a la presó per l’1-O i Marta Rovira és a Suïssa per evitar la justícia. Entre el 2017 i el 2021, Esquerra viu el seu quadrienni màgic. És veritat que el 2017 ha de gestionar la decepció de no poder optar a la presidència de la Generalitat, però s’instal·la en xifres de suport per sobre del 20% i guanya tres eleccions en un mateix any: dues de generals i unes de municipals. La guinda arriba el 2021, quan, malgrat quedar en segona posició per darrere del PSC, accedeixen a la presidència de la Generalitat. L’apogeu quant a suport serà en les primeres generals del 2019. Per primera vegada en la seva història aconsegueixen superar la barrera del milió de vots. El candidat és Junqueras però està pres, de manera que la veu cantant la porta Rufián. Amb el prisma de l’enfrontament actual, cada facció fa una lectura d’aquell període. El junquerisme reivindica les bones xifres electorals de Junqueras quan va ser el candidat i reclama noves oportunitats en el futur.

Primers avisos de crisi.

Igual que l’ERC de Junqueras i Rovira va enlairar-se en un any, també va retrocedir amb rapidesa. Els primers símptomes de l’esgotament del cicle arriben amb les municipals del 2023. És el primer examen electoral des que Aragonès lidera la Generalitat i el resultat no és bo: baixen de la barrera del 20% -a un 17,31%– i els avancen el PSC i Junts. En les generals retrocedeixen encara més i es queden en un 13% que ja no poden remuntar en les catalanes de fa dues setmanes. Aquest cicle es carrega la principal cara visible de les municipals, Ernest Maragall, i de les catalanes, Aragonès. La de les generals, Rufián, es manté.

Lideratges de futur.

Notícies relacionades

La sentència ‘mutant’ del procés

Puigdemont reapareix a les portes del principi d’acord ERC-PSC

Ara les dues parts, si no hi ha cap sorpresa, s’enfrontaran en un congrés el 30 de novembre. D’una banda, Junqueras, que aspira a tornar a liderar el partit i ser l’encarregat de la reconstrucció. Els seus defensors al·leguen que sempre ha sigut un líder ben valorat per la ciutadania. Segons dades del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), Junqueras va arribar a nivells de popularitat el 2019 que no només superaven l’aprovat, sinó el bé (més de 6 punts sobre 10). L’última vegada que el CEO va preguntar sobre la qüestió, aquest març, havia baixat la nota però no suspenia (5,2). D’altra banda, és difícil fer una comparativa perquè el rovirisme encara no ha triat el seu cap visible. Aquest sector defensa que buscarà un lideratge més "coral", però, al cap i a la fi, haurà de presentar un candidat a president del partit i un altre a secretari general.

"Mai ens hem rendit ni resignat, i ara tampoc ho farem", va clamar Junqueras en el míting d’obertura de les europes.