Sánchez i l’excepcionalitat

Sánchez i l’excepcionalitat

Sánchez i l’excepcionalitat

2
Es llegeix en minuts

La carta en la qual Pedro Sánchez anunciava un període de reflexió sobre el seu futur com a president del Govern va ser un gest sorprenent, fins i tot per a un polític inclinat a executar moviments disruptius: és tan comprensible que desencadeni mostres d’adhesió vehements com les que es van veure dissabte a Madrid, com també qüestionaments que consideren les seves altes responsabilitats. El principal motiu que va esgrimir Sánchez per al parèntesi, que en principi es tanca avui dilluns, és una investigació judicial contra la seva dona, Begoña Gómez. Una investigació oberta per un jutge arran de les denúncies amb escàs fonament del sindicat d’extrema dreta Manos Limpias. És possible que el malestar familiar per aquesta circumstància i, sobretot, pels anys d’enorme tensió acumulada, sigui pitjor del que es pot imaginar. Igualment, no és descartable que es presentin altres elements en aquests moments desconeguts.

Que el president del Govern hagi cancel·lat la seva agenda pública per meditar què fer a partir d’ara ja ha tingut conseqüències. En primer lloc, ha provocat, entre els socialistes i els seus simpatitzants, un fort corrent de solidaritat i suport, amb tota mena d’expressions destinades a convèncer Sánchez perquè segueixi. Entre els partidaris del president ha calat profundament el perill d’una dimissió. Així mateix, els laments i acusacions expressats per Sánchez en la seva carta oberta han impulsat una part considerable de l’opinió pública i dels mitjans de comunicació a entaular el debat sobre les formes de la confrontació democràtica, que a Espanya ha agafat una direcció despietada en la qual tot val contra l’adversari polític. Hem tornat a la fractura i al guerracivilisme. Que no es tracti d’un fenomen únicament espanyol no el fa menys alarmant. El debat obert ha inclòs també crides a encarar sense contemplacions la reforma del poder judicial. L’anunci de Sánchez ha tingut, finalment, un fort impacte en la campanya catalana. La situació del president acapara, lògicament, l’atenció dels mitjans de comunicació i la ciutadania i, per tant, fa molt difícil que els partits polítics puguin vehicular amb nitidesa les seves propostes als electors cridats a decidir el rumb de Catalunya.

Sigui quina sigui la determinació que adopti Sánchez, i malgrat l’estrany preàmbul que ha mantingut en suspens el país, no hi hauria d’haver motius per a l’alarma, per considerar que els dubtes del president sobre el seu futur polític personal han d’implicar una crisi institucional excepcional. En cas que opti per deixar la Moncloa, el president no serà ni el primer ni l’últim mandatari que, per la raó que sigui, decideix sortir d’escena. L’any passat, per exemple, la neozelandesa Jacinda Ardern va renunciar al càrrec de primera ministra després de confessar que no se sentia amb prou energia per continuar. Que es produeixi un relleu al capdavant de l’Executiu o que ens encaminem a curt termini cap a una convocatòria d’eleccions generals són possibilitats contemplades per la Constitució i perfectament regulades. Tant si Sánchez decideix marxar com si es queda, cal reclamar a tots els actors polítics que actuïn amb la màxima responsabilitat institucional i amb el sentit d’Estat que massa vegades s’ha trobat a faltar en els últims temps. Que contribueixin a la serenitat. Sense afegir tensió a un clima polític que, com assenyalàvem, es troba carregat en excés de neguit i enuig.