El País Basc, tan lluny

Vist des de Catalunya, és com si allí visquessin en una altra era. Després de treure les seves conclusions del naufragi del pla Ibarretxe i, anys després, del procés català, els bascos no es plantegen fer un pols independentista a l’Estat. Tant els del PNB com els de Bildu aspiren a aconseguir un nou estatus, a pujar un altre esglaó en el seu autogovern, sí, però a través de la negociació. Cal considerar que avui Euskadi ja és, gràcies al sistema de cupo, pràcticament independent pel que fa al finançament, és a dir, a l’administració dels seus diners. Mentrestant, a Catalunya continuem encallats en una transició que s’allarga des del 2017, mirant de decidir si passar pàgina o mantenir viu el procés.

Al País Basc s’ha produït una profunda renovació de candidats. El PNB ha estat capaç, atenció, de rellevar Iñigo Urkullu, l’actual lehendakari. En molt pocs llocs d’Occident un partit mana tant i amb tanta determinació. En el seu lloc va situar Imanol Pradales. EH Bildu va fer el mateix i va triar com a cap de cartell Pello Otxandiano. Per part dels socialistes, Eneko Mendueza va rellevar Idoia Mendia. Cares noves, gent més jove. Que diferent del que succeeix a Catalunya!

A Catalunya segueixen al comandament tant d’ERC com de Junts els mateixos que van protagonitzar el xoc amb l’Estat. Una infinitat de baralles caïnites, retrets i odis entorpeixen enormement l’entesa entre sobiranistes i, per contagi i extensió, fan que el país no avanci com caldria, en un context tant espanyol com internacional tan complex com preocupant. Republicans i juntaires segueixen embardissats en les seves petites però diamantines maldats, que la immensa majoria dels catalans contemplen amb avorriment, neguit i fins i tot fastigueig. Per deixar enrere l’actual confusió i trencadissa, convindria que es renovés també a Catalunya l’elenc al comandament, i entressin en escena polítics a qui el passat recent no els ennuvoli l’enteniment.

Diumenge, a Euskadi, el vot sobiranista va aconseguir el seu sostre, acostant-se al 68% de les paperetes. Els bascos són més sobiranistes que mai des del restabliment democràtic. No obstant això, a ningú, ni entre els partits ni des de la societat, se li ha ocorregut posar data a la independència, ni es planteja un referèndum unilateral. A Catalunya, en els comicis del 2021, el vot independentista va superar per poc el 50%. ERC, Junts i la CUP van sumar 74 escons, sis per sobre de la majoria absoluta. Avui el sobiranisme català aspira a no enfonsar-se per sota dels 68 diputats, és a dir, per no perdre la majoria absoluta. En les eleccions municipals i espanyoles de l’any passat l’independentisme es va desplomar aparatosament. Un mal auguri de cara al pròxim 12 de maig.

Notícies relacionades

Un finançament que no convenç

Aliança Catalana, el sobiranisme d’ultradreta

Si ens hi fixem, constatem que des del 2015, quan van concórrer units sota el segell Junts pel Sí, els independentistes no han tornat a guanyar les eleccions catalanes. El 2017, va vèncer Ciutadans. El 2019, el PSC. Les apostes prediuen que els socialistes, convertits en el vot útil antiindependentista, repetiran victòria. Res a veure tampoc en aquest punt amb la situació basca. Mentre allí el dubte era qui de les dues grans opcions sobiranistes, el PNB o Bildu, arribaria primer a la meta, a Esquerra i Junts sembla importar-los poc que Salvador Illa torni a coronar-se. La seva veritable preocupació, la seva obsessió, no és que el PSC –un partit més vinculat al PSOE i els seus interessos que mai en la història– pugui aconseguir de nou el triomf, sinó guanyar la partida al rival independentista, passar-los per la pedra.

A Euskadi tothom tenia clar qui governaria després de les eleccions, tret que es produís un greu accident. L’entesa entre socialistes i penabistes estava anunciada, tothom la coneixia. A Catalunya, pel contrari, costarà Déu i ajuda que, després dels comicis del 12M, es pugui armar un nou Executiu. Més encara: tot indica que, encara que es pugui formar govern i no calgui repetir la votació, el nou Gabinet serà tan precari, fràgil i trèmol com els últims.