La reconstrucció després de l’ensorrament

Oltra va créixer passant els estius entre obres. Els seus pares i els seus oncles es van comprar uns terrenys a Godelleta (València) i aprofitaven les vacances per anar construint-se ells mateixos les seves cases. Fins al 1984, arribaven des d’Alemanya, país on els pares d’Oltra, membres del PCE, s’havien instal·lat davant la dificultat de viure normalment a l’Espanya de Franco. Oltra recorda la felicitat d’aquells dies, envoltada de cosins, pols, ciment i maons. En paral·lel, ella també anava aixecant la seva vida. Va estudiar la carrera de Dret, que va compaginar amb la feina i, per descomptat, la política: militant des dels 15 anys en diferents sigles d’esquerra.

Vehement i ambiciosa, el seu carisma la va convertir en una peça indispensable de l’Acord del Botànic (2015). L’acord, firmat pels socialistes i Compromís, amb el suport de Podem, va posar fi a dues dècades de govern del PP.

La flamant vicepresidenta era un pilar del pacte d’esquerres. Si es carregava contra ella, tot podia esfondrar-se. I es va esfondrar. Costa trobar una cosa edificant en aquesta història. Començant pels abusos comesos pel seu exmarit a una menor tutelada. Seguint pels personatges que van sorgir de la lúgubre boira ultradretana i que van portar Oltra als tribunals, acusada d’encobridora. Fins a l’intens assetjament practicat per l’oposició. També la incapacitat de les mateixes forces d’esquerra per manejar el cas i mesurar-ne les conseqüències.

Les imatges de l’auge i caiguda d’Oltra –d’aquella jove apassionada amb emblemes a les seves samarretes a la dona enfonsada que abandona la política– han significat el final de la innocència per a tants que van creure que era possible exercir el poder d’una altra manera. D’aquella nova política que va voler remoure els fonaments i que, debilitada pels cops que va rebre i pels seus propis errors, ha acabat disminuïda i escalabrada, presentant un evident desgast de materials. L’escala que van elevar per arribar al cel es va acabar convertint en barrots que van frenar el seu avenç.

Contra Oltra hi va valer gairebé tot. La campanya difamatòria va ser difosa sense vergonya per un exèrcit polític i mediàtic que va voler enfonsar la seva carrera i, amb ella, el govern d’esquerres. El turment d’Oltra durant aquests últims anys sembla devastador. Ja només la condemna al pare dels seus fills (dos nens etíops adoptats) ho és. Ara arriba l’exoneració per part de la justícia (tot i que la resolució no és ferma i pot ser recorreguda) i, amb ella, hauria d’arribar la justa reconstrucció. ¿És possible que surti alguna cosa constructiva d’aquest ensorrament?

Compromís busca la rehabilitació política d’Oltra. La seva incorporació a la llista de les eleccions europees de Sumar seria un important revulsiu, pero la decisió està en mans de l’exdirigent. Només ella pot decidir si li queda ànim per tornar a primera fila de l’exposició pública. Més enllà de la seva decisió personal, el cas resulta rellevant en un moment en què el fang cobreix la política, i no precisament per barrejar-lo amb palla, modelar-lo en forma de maó i utilitzar les seves peces per elevar parets.

Un abocador

Notícies relacionades

Surten a llum els diners que Pedro Sánchez té al banc

Així estan les enquestes de les eleccions generals a Espanya

Des dels faristols polítics o els altaveus mediàtics s’emeten sentències sense cap rigor ni pudor. Tot s’hi val per debilitar el contrari. Es menteix de manera descarada, es recargolen els termes, es caricaturitza el contrari i es converteix l’espai públic en un abocador. ¿Qui vol viure prop d’un abocador?

Un apunt més: en la causa contra Oltra hi estaven implicades 15 persones del seu departament que també han sigut exonerades. Víctimes col·laterals de la guerra bruta política, han vist la seva integritat posada en entredit durant anys, i han convertit la seva dedicació en un malson. Laminar la democràcia també és això, enfangar les institucions i expulsar-ne els que sí que es mouen per una legítima i sincera vocació de servei públic.