Parlem del tema de Mónica

El jutjat de València que investigava si l’exvicepresidenta del Consell, Mónica Oltra, i altres empleats a la Conselleria d’Igualtat van maniobrar per entorpir les diligències obertes contra l’exmarit d’Oltra per abusar d’una menor (cas pel qual va resultar condemnat i compleix pena de presó) ha arxivat la peça, exonerant Oltra i tots els altres encausats de qualsevol tipus d’actuació il·legal. Ni hi va haver intents d’encobrir el que va passat ni pressió perquè es protegís l’abusador. És una bona notícia per a Oltra, en particular, i per a tots els ciutadans, en general. Però que ho sigui també per a Compromís, en concret, i per a l’esquerra, per extensió, dependrà de com es gestioni la situació.

La incapacitat per separar les emocions de les decisions ja va provocar un perjudici enorme a la mateixa Oltra i a Compromís, quan es van precipitar els esdeveniments que van acabar amb la seva dimissió. Perseverar en l’estratègia suposaria exposar-se a ser colpejats dues vegades pel mateix bumerang.

La crisi del Botànic no va començar quan es van conèixer els abusos a la menor a la conselleria que dirigia Oltra. Va començar el dia en què Ximo Puig va decidir anticipar les eleccions autonòmiques del 2019 per fer-les coincidir amb les generals i Oltra va fer veure que portaria el president de la Generalitat als tribunals. A partir d’aquí, no és que s’instal·lés la desconfiança entre els socis; és que, en una escalada que no va saber aturar ningú, el que es va consolidar va ser la sospita i el rancor.

Qualsevol que repassi les hemeroteques comprovarà que durant la pandèmia va ser freqüent que la vicepresidenta, exercint de portaveu del Consell, sortís a esmenar la plana al president. Enmig de la pitjor crisi a què s’havia hagut d’enfrontar cap govern, mentre Mazón mirava d’imposar als seus des de la Diputació d’Alacant un perfil baix, Oltra no va deixar de pujar el diapasó fins a arribar al punt àlgid d’aquella conferència de premsa en què va afirmar que era ella la que defensava els interessos i el benestar dels ciutadans, sabent que la frase es llegiria al revés: que era Puig qui no els protegia.

L’esclat

Es va convertir en un costum que els pressupostos de la Generalitat no s’aprovessin sense que Oltra no mantingués en suspens fins a l’últim minut les negociacions, amb greus acusacions als seus socis de govern socialistes i desaires molt estridents als tercers en discòrdia, Podem, a qui va menystenir sistemàticament. Hi havia una competència política ferotge entre els tres socis de l’Executiu autonòmic. Però entre el PSPV i Compromís hi bategava sempre una pugna personalista que feia més difícil la convivència.

I va ser llavors, quan ja estava tot enverinat, quan es va produir l’esclat. I és clar que alguns dels personatges més sinistres de la ultradreta valenciana van aprofitar la circumstància. Si ho van poder fer, però, és perquè ni Oltra ni la cèl·lula talibana en què s’havien convertit els seus equips van saber gestionar el problema.

Un cuidador havia sigut acusat d’abusar d’una menor tutelada per la Conselleria d’Igualtat. La consellera era Mónica Oltra, i l’abusador, el seu exmarit, amb qui encara convivia. Costa comprendre quina part no van entendre de la bomba nuclear a què s’enfrontaven. És clar que no es tractava que la consellera tingués cap implicació en els abusos. Per descomptat que la circumstància que fos el seu exmarit l’acusat no comportava ni més ni menys responsabilitat. Però si calia investigar uns fets que van passar a la conselleria de Mónica Oltra i que van ser comesos pel seu exmarit, era de sentit comú que Oltra se n’havia d’apartar des del primer minut. Insisteixo: no com a assumpció de responsabilitat, sinó en nom de la transparència que ella mateixa havia reivindicat al llarg de la seva carrera. Perquè no es pogués pensar que la seva permanència al capdavant de la conselleria podia condicionar les accions dels funcionaris o dels investigadors. No només no ho va fer. Al contrari: va incrementar fins a l’extenuació la confusió entre els àmbits personal i polític. La factura pagada va ser caríssima.

El que va venir van ser uns mesos terribles. En el terreny personal, per a ella i per a molts dels seus companys, alguns dels quals, amics d’anys, continuen sense parlar-se. I en el polític, per a tothom. Les consellerias dependents de Compromís, que no havien sigut fins aleshores un exemple d’eficàcia, es van paralitzar gairebé per complet. Els plens del Consell es van celebrar enmig de grans tensions. Es van creuar, per part dels equips d’uns i altres, acusacions de la baixesa més gran. Compromís es va ensorrar. Impossible raonar.

Tot era ben emocional: només es podia estar al costat de Mónica; qualsevol matís era alta traïció. S’ha acusat aquests dies repetidament Ximo Puig, per part dels mujahidins que llavors l’aclamaven, d’haver-la deixat caure. No és cert. Al contrari. Puig va estar aguantant setmanes la pressió del seu entorn més pròxim perquè la destituís i no va consentir a fer-ho malgrat que la situació era molt insostenible.

Notícies relacionades

El president que dirigirà la seva autòpsia

Receptes per "regenerar" la democràcia

¿Què va ser abans, l’ou o la gallina? Diuen que la causa última que Mazón presideixi la Generalitat, en associació amb Vox, i el Botànic estigui a l’oposició és la defenestració de Mónica Oltra. No diré que no va tenir incidència en el resultat final. Però pensar que això va ser el motiu decisiu d’això és ignorar la realitat. El PSPV va comptar amb la inestimable ajuda de Pedro Sánchez per arruïnar les seves expectatives. I malgrat això va créixer en suport, tot i que no n’hi va haver prou. I Compromís s’estava desintegrant com a coalició molt abans que Mónica Oltra s’estimbés.

El que s’ha llançat és la campanya "Recuperem Mónica". I és normal, previsible i legítim. ¿Quina altra cosa pot fer Compromís que no sigui reivindicar, amb tota la força possible, qui va ser la seva líder carismàtica? Però, torno al principi d’aquest article, val més que ho faci amb intel·ligència i sense confondre emocions amb decisions, per no tornar a ensopegar amb la mateixa pedra.