Els riscos dels fitxatges polítics

En les eleccions generals de 1993, el PSOE de Felipe González necessitava una renovació en els perfils professionals de les seves llistes electorals. Els socialistes passaven per una mala època entre els seus votants. Els casos de corrupció i la popularitat de personatges histriònics com Luis Roldán deterioraven la imatge del partit que va arribar amb la idea del canvi el 1982.

Va ser llavors quan el secretari general i president del Govern va obrir les portes de la formació i va començar a fer una selecció de possibles fitxatges amb noms de prestigi, coneguts per la seva solvència en les professions a què es dedicaven. Així, González va fitxar el magistrat Baltasar Garzón per al Congrés i la catedràtica d’Ètica Victoria Camps per al Senat. Garzón arribava a la política amb la medalla de ser el perseguidor del narcotràfic en les operacions Nècora i Pitó, desarticulant caps de la màfia gallega, com Laureano Oubiña, o el clan dels Charlines. Camps venia del camp de la filosofia. Els seus premis assagístics la convertien no en popular, però sí en un valor a sumar en un moment de desprestigi ètic general.

Aquelles eleccions les va guanyar el PSOE de manera molt ajustada, que va concloure amb una legislatura duríssima i curta, i que va provocar una famosa frase per a la història pronunciada per José María Aznar, que resumia el sentir al Congrés: "Vagi-se’n, senyor González". Un vagi-se’n repetitiu i que va convèncer el 1996. La qüestió és que, gràcies a la victòria de 1993, una de les millors catedràtiques que tenim a Espanya es va convertir en senadora. Va arribar il·lusionada i disposada a tot, però als tres mesos es va adonar que la vida parlamentària era tan frenètica que, amb una mica d’artifici, passaves desapercebuda sense cap pressió, ni responsabilitats.

L’ètica de Camps estava renyida amb aquesta situació i un dia que va coincidir amb Javier Solana es va acostar a ell i li va traslladar la seva incòmoda inquietud. Diuen les llegendes del Senat que Solana li va aconsellar centrar-se en un tema que fos nou i recurrent en política.

Notícies relacionades

El Govern veu «molt rellevant» que el consell del Sabadell rebutgi l’opa del BBVA de forma «clara i unànime»

Catalanisme i indústria (capítol III): Catalunya serà industrial o no serà

Victoria Camps passarà a la història per ser la primera persona que va posar l’ull en l’ètica dels mitjans de comunicació, i en concret de la televisió, en un moment en què la teleporqueria s’apropiava de les llars espanyoles, sobretot amb judicis paral·lels. Gràcies al seu treball i d’altres, es van mesurar les franges horàries amb una audiència infantil que en va sortir molt beneficiada. Un debat nou, llavors, i que continua d’actualitat.

El cas de Camps és una excepció. Els fitxatges professionals, tot i que estiguin embolicats de bona voluntat, acaben servint només per a una sèrie de titulars ben apanyats i una reivindicació de les seves tasques professionals. ERC i JxCat han decidit utilitzar ara aquest mètode. Tomàs Molina, meteoròleg de capçalera televisiva, i Anna Navarro, executiva tecnològica, són els elegits. ¿La raó? Abaixar a la terra el somni de la independència. Però les emocions polítiques van en contra seu.