Algú que mira al futur
Tomàs Molina /
Des de sempre, els humans hem tingut la necessitat de preveure el futur. La mateixa essència del que encara ha d’ocórrer implica un neguit associat a la incertesa. Per això ens fan falta certeses, que, també per definició, no són sinó possibilitats. És aquí on, al llarg de la història, sibil·les, endevins i profetes, quiromàntics, nigromàntics i àugurs han tingut un paper determinant, tant si furgaven en l’interior dels budells d’una gallina com si llegien les mans, si contemplaven el vol dels ocells o asseguraven que rebien informació directa de la divinitat, que els déus, aquests sí que coneixien l’esdevenidor. Tots ells (i totes elles, que en aquest gremi sempre hi ha hagut molta presència femenina) eren considerats com una raça a part. Éssers mitològics, sacerdots o revestits d’una aura sobrenatural, rebien la consideració de tots aquells que volien saber què els oferia un demà encara obscur fins que s’il·luminava amb les prediccions. També és cert, no ho oblidem, que a vegades, al llarg de la història, els endevinadors han estat tractats de xarlatans i han patit la ira dels qui s’han sentit enganyats o dels que han comprovat com aquell negre futur anunciat es convertia en realitat i han acabat matant el missatger.
De l’estirp de profetes, endevins i sibil·les, en queden pocs exemplars. Havent deixat pel camí la fulguració divina i extrasensorial, quasi metafísica (el que més s’acostava a un intent científic de furgar en el futur), ara només queden, pràcticament, senyores i senyors que fan anar un pèndol o que surten de matinada a la televisió amb una bola de vidre. Ah, i els polítics i els meteoròlegs. Potser per això no és tan estrany que Tomàs Molina, el conegut i reconegut home del temps de TV3, protagonista de paròdies i constructor d’un personatge basat en totes les variables possibles de les americanes estretes i amb entonacions a la ratlla de l’histrionisme, no és estrany, doncs, que hagi decidit, com diu ell mateix, fer el salt a la política. "Un home del temps", ha afirmat, "és algú que mira al futur i que prova de pronosticar-lo i avançar-se als esdeveniments". De fet, un polític hauria d’aspirar al mateix. Un programa electoral és una vestimenta per afrontar el que vindrà, un pronòstic a partir de l’observació, un córrer per davant del temps, el cronològic.
I es dona el cas que, en aquest país, la dèria per la meteorologia és un dels esports nacionals. Potser no tant com a Anglaterra, on els lectors del The Times es disputen el privilegi d’haver estat el primer a anunciar l’arribada de la primavera en una carta al director on asseguren que han sentit el cant del cucut, però gairebé al mateix nivell. Per això mateix és assenyat que Tomàs Molina no surti més al TN. La Junta Electoral podria denunciar-lo cada vegada que anunciés borrasques que provenen de més enllà de l’Ebre o boires espesses a la plana de Vic o mar de fons a la costa central. Hi veurien missatges ocults, premonicions polítiques, pronòstics ideològics o ves a saber què.
