L’aixafaguitarres de les bodes d’or

Tot està preparat. Emmarcades, unes portades en blanc i negre recorden la commemoració. Aquell any, el color encara no havia arribat a les rotatives, però la realitat esclatava en vermell. No de sang, no. Precisament, el que va quedar per a la història és que no se’n va vessar ni una gota. El vermell era de vida i futur. La flor guanya el fusell. Clavells, és clar. Milers de clavells vermells. ¿Celebrem una boda d’or? D’alguna manera, es podria anomenar així. Un compromís, un anhelat i festiu sí, vull a la democràcia. Falta poc més d’un mes. El 25 d’abril se celebra el 50è aniversari de la Revolució dels Clavells. Un pacífic cop militar que va esfondrar en poques hores una immunda dictadura que ja sumava 48 anys. Mentre que del passat ens arriba un ressò d’esperança, el present sembla que mira a temps pretèrits. El partit d’extrema dreta Chega acaba de protagonitzar un avenç meteòric. Superat el milió de vots, consolidat en tercera posició, ja és decisiu a Portugal.

André Ventura (Lisboa, 1983) és l’aixafaguitarres de la commemoració. El 2019 era l’únic diputat del seu partit al Parlament portuguès, el primer ultradretà des de 1974. El 2022, Chega ja en va sumar 12. Avui, encara amb els últims recomptes del vot exterior, sembla que ha arribat als 50 diputats. Ventura s’eleva com el líder indiscutible, com el personatge que ha sabut connectar amb les preocupacions d’una bona part de l’electorat: nòmines que no donen per arribar a final de mes, preus de la vivenda disparats i una sanitat pública en crisi. ¿Els sona? Els problemes de Portugal no són únics, com tampoc ho és l’argumentari que la ultradreta ofereix per captar el descontentament. Tan irresistible comunicativament com ineficaç i pervers en la seva implantació.

Netejar Portugal va ser-ne el lema de campanya. I aquí hi és tot. Reduir els adversaris polítics a una elit sempre corrupta, assenyalar els migrants com la invasió que treu el benestar als d’aquí, exaltar el món d’ahir com un temps en què els trens funcionaven i hi havia feina per a tothom, alimentar la por i agitar l’odi. Aquest és el manual que comparteixen els companys d’aventura de Ventura. Des de Santiago Abascal a Espanya fins a Jair Bolsonaro al Brasil, Viktor Orbán a Hongria i Matteo Salvini a Itàlia. La seva infanteria és un exèrcit de trols que desqualifica qualsevol veu crítica a les xarxes i sedueix els més joves. L’algoritme és el seu millor aliat.

Estrella de la televisió

Ventura va ser seminarista i, tot i que va abandonar la sotana, declara que sent "una immensa estima per l’Opus Dei". De fet, les seves creences religioses semblen més fermes que les polítiques. Si hi ha alguna cosa indiscutible és la seva estima pels focus. Després d’estudiar Dret –amb un Erasmus a Salamanca– i doctorar-se a la Universitat de Cork (Irlanda), aviat es va convertir en una estrella de la televisió. Com a comentarista esportiu va desplegar els seus dots carismàtics. Es presentava com un fanàtic seguidor del Benfica. Dominava la contundència del llenguatge, buscava la confrontació i vestia d’una manera impecable. I del futbol va saltar a la política. Amb els mateixos dots, tot i que sense problemes per canviar de samarreta.

Notícies relacionades

Albiach apel·la al vot útil perquè el PSC no impulsi el Hard Rock

Hisenda va rebre del PP un informe del cas Bárcenas

Va debutar al Partit Social Demòcrata, de centredreta. Es va postular com a candidat a les eleccions locals i va aprofitar la plataforma política per agitar l’escenari amb les seves diatribes a la comunitat gitana. Els va tractar de delinqüents, d’okupes i de saquejar el sistema de benestar social. Els seus comentaris van provocar una condemna generalitzada i el van fer abandonar el partit, però va despertar l’entusiasme d’un reducte de votants. ¡Ai, aquesta excitant aroma de racisme! No hi ha res com assenyalar un enemic i fer-lo culpable de tots els mals. Si és una comunitat estigmatitzada, molt millor. Així és com va començar Chega.

Ventura és el polític que ha anat modulant el discurs per ampliar la seva base electoral. Qui ha defensat l’eliminació del Ministeri d’Educació, el desmantellament del sistema sanitari públic, la cadena perpètua i la castració química per a pedòfils i violadors. El líder que incita a l’odi cap a l’immigrant. I, també, qui va ressuscitar el lema del dictador Salazar: Déu, pàtria i família, però afegint-hi la paraula treball. El 25 d’abril, la democràcia portuguesa celebrarà el seu 50è aniversari i el risc de desgast és anguniosament real. Aquesta vegada, els clavells seran un crit d’alerta i resistència.