D’esquena a l’empatia

La política està d’esquena a l’entesa política. Com en altres ocasions, cada un va només a la seva. No obstant, l’erosió permanent només és territori del populisme inservible. Qui no coincideix amb el contrari ni per casualitat. I així les baralles es converteixen en eines inútils per a la cosa pública.

Abascal declara un exabrupte a l’Argentina contra Pedro Sánchez i immediatament es converteix en una arma llancívola contra Núñez Feijóo. Sense sentit. Bé, perdonin. Té tot el sentit si la metodologia és llançar vòmits contra l’altre. Però regurgitar només per banyar el contrari en líquids àcids i pestilents mai ha sigut pertinent si l’objectiu és construir alguna cosa.

I això va passar. Abascal va declarar que "en un moment donat el poble voldrà penjar-lo (a Pedro Sánchez) dels peus". La frase repugna. Abans que Feijóo pogués dir res, les xarxes ministerials ja eren plenes d’acusacions contra el líder del PP. Sense miraments. Com si el fenomen Vox fos la millor arma política per atacar el líder popular que no troba la manera de desfer-se de l’ombra abascaliana.

I aquí es manté el PSOE més declaratiu, sense possibilitats d’acords. Ho fa tot difícil. De la mateixa manera que el PP, obstinat a mantenir el record terrorista d’ETA i administrar-l’hi al Bildu del 2023, acusa el president del Govern de pactar amb terroristes a l’Ajuntament de Pamplona. I així es fa impossible desencallar problemes enquistats com la renovació del CGPJ.

Notícies relacionades

L’acusat d’assetjar la família de Canet de Mar que va demanar més castellà a l’escola: «Va ser la crispació del procés»

El cap de Gabinet d'Ayuso declara que "es desferma la bogeria" quan va donar el mail en què el fiscal es mostrava "disposat" a pactar amb González Amador

D’esquena. Clatell contra clatell. Sense mirades, sense connexió, sense acostaments possibles, sense proximitat, amb molta mala llet; la que és agra, pudent, que fa impossible estats d’empatia. Així està la política: vòmits contra llet agra.

No s’espera cap canvi. Mentrestant, el ciutadà es cansa i desconnecta. Pensar en política s’ha convertit en un exercici desagradable. I quan ho verbalitzes, la majoria dels dirigents abaixen la mirada i assenteixen, com si la posada en escena fos més important.