Llimona & vinagre

Una marxaoportuna

Una marxaoportuna

per Josep cuní

2
Es llegeix en minuts
Josep Cuní
Josep Cuní

Periodista.

ver +

En la presentació del seu llibre Tierra firme li van preguntar a Pedro Sánchez per què no citava la ministra més díscola de l’anterior legislatura. El president va admetre haver tingut un problema en aquest sentit. Si n’esmentava una i no un altre, el que havia sigut oblidat es podria enfadar. Per exemple, a Margarita Robles en detriment de Félix Bolaños, va concretar. Solució, canalitzar l’obra de govern en les vicepresidentes. Però resulta que l’actual triministre (Justícia, Presidència i Relació amb les Corts) sí que mereix una cita, cosa que trenca l’equilibri buscat i contravé el record del mateix autor. Anècdota poc important, gairebé personal, per explicar-li al lector l’alteració emocional que va provocar la derrota socialista als comicis municipals i autonòmics la nit del 28 de maig. La reacció no es va fer esperar, relata Sánchez. A la una de la matinada, citava a la Moncloa el mateix Bolaños juntament amb Santos Cerdán, Óscar López i María Jesús Montero, la menció de la qual trenca una altra vegada la regla encara que ella hi assistís en nom del partit. Els va comunicar la seva decisió de convocar-nos a les urnes el primer diumenge possible. I va ser així com, de nou i en moments negres, Pedro Sánchez va fer girar totes les mirades del passat immediat cap al futur incert. I els seus van intentar oblidar el dolor d’ahir per anhelar l’esperança de demà. Van guanyar.

Una marxaoportuna /

per Josep cuní

És un detall nimi, però que il·lustra bé com algunes gestes polítiques tenen molt d’improvisat i poc de planejat. Per sort, perquè de vegades un excés d’organització també pot portar al desastre. El PP el patiria dos mesos després. I així continua.

Nadia Calviño Santamaría (la Corunya, 3 d’octubre de 1968) també apareix al llibre. Li correspon així mateix una sola menció malgrat el llegat acumulat durant cinc densos anys com la ministra d’Economia que ha hagut d’esquivar els efectes devastadors d’una pandèmia i la seva inflació més enllà de les amargors quotidianes pròpies del càrrec. Amb el rumb posat en Luxemburg, l’encara vicepresidenta primera deixa una feina molt més elogiable a ulls europeus que la cita circumstancial relacionada amb la transició digital.

L’elecció de Calviño per presidir el Banc Europeu d’Inversions no és només una fita en les polítiques d’igualtat al ser la primera dona a arribar-hi sinó també el corol·lari a una trajectòria d’alt nivell que ja la va portar a assumir el paper de guardiana de les essències de la Unió Europea en un executiu de coalició amb risc d’excessiva inclinació envers l’esquerra, tal com van pretendre Pablo Iglesias primer i Yolanda Díaz després.

D’aquí venen les fortes rivalitats entre totes dues a causa del control pressupostari que l’alta funcionària dominava per haver sigut abans aprenent que mestra. I això la va obligar a mantenir a ratlla els que solen ser massa lleugers amb els d ners de tothom per benintencionades que siguin les seves propostes.

Notícies relacionades

¿I ara qui?

Anhelant i buscant un alt càrrec internacional des de fa temps, les circumstàncies han volgut que l’elecció de Calviño coincideixi amb l’inici d’una legislatura difícil i aspra, desagradable per a ella malgrat haver començat a deixar-se anar amb empenta en les rèpliques partidistes sense ser militant. Potser per aquest motiu la pregunta sobre qui la substituirà ha cobrat més interès que la valoració de l’herència deixada. Injust.