El replantejament de Feijóo

In fraganti. Locució originada per deformació de l’expressió jurídica llatina inflagranti (delicte), que significa "en el mateix moment en què es comet un delicte o, per extensió, qualsevol acció censurable": "S’havia instal·lat aquí a prop [...] per tal d’espiar la seva dona i sorprendre-la in fraganti" (RAE). Així va ser sorprès, aparentment, dilluns al matí el portaveu del PP, Borja Semper. Després d’explicar que el PP vol "que siguin els jutges els que elegeixin els jutges, si això s’accepta, podem parlar"; "si [el Govern] no ho accepta, amb nosaltres, no", va afegir, en línia amb l’afirmació del flamant portaveu parlamentari Miguel Tellado, divendres, 1 de desembre: "Pedro Sánchez vol controlar el Consell General del Poder Judicial (CGPJ) com ha fet amb el Tribunal Constitucional. Per fer-ho, que no comptin amb nosaltres".

La fórmula popular, doncs, era, segons van explicar fonts del partit, molt suscinta: "Si no hi ha reforma, no hi ha renovació del CGPJ". Amb tot, el PP, amb les seves antenes posades a Brussel·les, va desvestir el ninot a la tarda. És que el comissari de Justícia, Didier Reynders, després d’una reunió de ministres de Justícia, va reiterar: "La renovació del CGPJ és la prioritat i només a partir de llavors ha d’iniciar-se el procés de reforma. És la recomanació que hem donat als actors involucrats en el procés i que repetim".

Però Reynders, que també té les seves antenes a Madrid, llegeixi’s la "bonica amistat" –Bogart dixit a Casablanca (1942)– que manté amb el diputat Esteban González Pons, també va dir que no veia inconvenient en el fet que es comencés a treballar de seguida en la nova llei.

Aprovació a l’uníson

Avançada dilluns a la tarda, Feijóo va ordenar repartir la baralla d’una altra manera: si es renova el CGPJ i a l’uníson s’aprova una nova llei, es podria comptar amb el PP. És el mateix gos amb què s’exhibia, figuradament, Feijóo i al qual ni tan sols li ha canviat el collar.

Però atenció, després de fracassar primer en el seu intent de bloquejar la majoria progressista al Tribunal Constitucional a finals de desembre passat, i al frustrar-se la seva arribada al palau de la Moncloa, projectada com a màxim per al gener de 2024 (és a dir, en el calendari teòric existent abans de les eleccions autonòmiques i municipals del 28 de maig que va precipitar la decisió de Pedro Sánchez d’anticipar els comicis al dia 23 de juliol), l’escenari ha canviat.

Núñez Feijóo hauria de mantenir amb respiració assistida el que queda del CGPJ, sense capacitat de fer nomenaments, llargs anys més. Pot treure rendibilitat de les declaracions i informes –el soroll i la fúria– d’un CGPJ supercaducat –cinc anys vençut, es diu ràpid– que ja fa olor. Però no és pla.

Especialment, perquè s’acosta la batalla de la llei d’amnistia. I el seu destí final es decidirà al Tribunal Constitucional. En aquests moments hi ha 11 magistrats (hi queda una vacant, la del conservador Alfredo Montoya, que ha de nomenar el Senat), dels quals set són del sector progressista i quatre de la dreta. Set a quatre. Amb la substitució de Montoya les forces quedarien en set a cinc. Però per tal d’ocupar la plaça del Senat, el PP necessita comptar amb el PSOE (el Partit Popular té majoria absoluta, però es requereixen 3/5 parts de la Cambra). En el pacte de renovació frustrat Feijóo-Sánchez el punt de la substitució va quedar acordat.

El PP necessita crear una correlació de forces similar a la que es va acabar creant amb la sentència de l’estatut d’autonomia de Catalunya el 2010, on la recusació exitosa del magistrat Pablo Pérez Tremps, les escaramusses entorn de la presidenta María Emilia Casas, que va assumir finalment la ponència, i la nina inesperada del magistrat Manuel Aragón –nomenat a proposta de José Luis Rodríguez Zapatero– van culminar quatre anys d’empantanegament en un resultat que més tard es convertiria en el llevat del procés.

El PP compta ja amb la iniciativa del magistrat Juan Carlos Campo d’abstenir-se en la llei d’amnistia –una proposta que segurament el ple del TC resoldrà el gener que ve–, i, per tant, les forces estarien en sis progressistes contra cinc dretans. Això ja mola més. Però hi ha un altre caramel desitjable: promoure, com va passar amb Pérez Tremps, l’abstenció de la magistrada Laura Díez, per la seva procedència del Ministeri de la Presidència del Govern, on va col·laborar amb el ministre Félix Bolaños. I ara Bolaños és una peça fonamental, tenint en compte que va dirigir la part jurídica –la proposició de la llei d’amnistia– amb Junts i amb Esquerra Republicana.

Recursos de Vox

Està pendent l’espasa de Dàmocles de la secció quarta de la Sala Tercera, del Contenciós Administratiu, del Tribunal Suprem, sobre Camp i Díez. Perquè Vox va recórrer els nomenaments. La secció quarta –la que ha anul·lat els nomenaments de la fiscal de sala togada militar, Dolores Delgado; la presidenta del Consell d’Estat, Magdalena Valerio i del fiscal de menors Eduardo Esteban– és la que resoldrà. El juny passat, l’esmentada sala va dictar un acte en el qual va rebutjar la petició de l’advocacia de l’Estat de desestimar el recurs de Vox per falta de legitimitat perquè "en aquest moment processal no pot resoldre’s l’objecció processal plantejada per falta de legitimitat activa". Assenyala, doncs, que la decisió "necessàriament ha de demorar-se la seva resolució al moment de dictar-se sentència".

La falta de legitimació no era més que un dels arguments. Perquè, segons fonts consultades, al Suprem els nomenaments ja van ser estudiats i donats per bons pel Tribunal Constitucional que presidia Pedro González-Trevijano. Una disposició del TC estableix que l’esmentada decisió adoptada al seu dia no pot ser revisada pel Suprem. I els magistrats de la secció quarta ho saben. Però, segons aquestes fonts consultades, han preferit mantenir l’espasa de Dàmocles. Però tot això dona joc, manté les expectatives en la gran batalla de la llei d’amnistia.

La poma de la discòrdia

Notícies relacionades

La sentència ‘mutant’ del procés

Puigdemont reapareix a les portes del principi d’acord ERC-PSC

En aquest context, l’actual president en funcions del CGPJ, Vicente Guilarte, ha volgut "moure l’arbre" amb la idea de fer més fàcil la renovació traient al CGPJ la potestat de fer els nomenaments de jutges, que és, segons insinua, la veritable poma que els ve de gust als dos grans partits polítics, la poma de la discòrdia. Per a això haurien de ser els jutges els que directament, sense mediació del CGPJ, a través de concursos, elegeixin els seus presidents en l’àmbit provincial i en l’àmbit autonòmic, audiències i tribunals superiors de justícia. En canvi, els magistrats que componen el Tribunal Suprem haurien de ser nomenats per un "tribunal" que seria presidit per un dels vocals del CGPJ.

Més enllà de l’ocurrència, la idea de Guilarte contravé la Constitució. Perquè dona la casualitat que aquesta poma de la discòrdia –els nomenaments– la Constitució l’hi ha atribuït al Consell General del Poder Judicial.