El dilema del PP a Catalunya que provoca el duel Feijóo-Fernández

Per aquesta raó, fer fort el partit a Catalunya és una de les prioritats de Feijóo. Ja ho era abans del 23J –per això va començar la campanya a Castelldefels– i ho continua sent avui dia. El gran dubte és com pot el PP seduir l’electorat català i quin ha de ser el seu discurs. Durant la campanya de les generals, el líder del PP va optar pels equilibris. D’una banda, criticava la negociació de Pedro Sánchez amb els independentistes, mentre que per l’altra rebutjava la confrontació, prometia un «bilingüisme cordial» i reconeixia Catalunya com una «nacionalitat històrica». No tothom dins el partit avalava aquesta estratègia, però en aquell moment ningú va aixecar la veu. Ara, amb els resultats a la mà, ja és diferent.

L’oposició de Fernández

«En el meu partit circula la teoria que hauríem de copiar el PSC per millorar a Catalunya. Però jo no soc socialista ni nacionalista. Donaré el millor de mi mateix perquè el PP mai ho sigui», avisava el president del PP català, Alejandro Fernández, el cap de setmana passat. Ho feia només quatre dies després de l’última visita d’Alberto Núñez Feijóo a Barcelona, on va reconèixer contactes «indirectes» amb Puigdemont i va apostar per «normalitzar les relacions amb el nacionalisme català». La desautorització de Fernández al seu líder no s’entén sense tenir en compte la pugna interna per a la direcció de la cúpula catalana, però el debat és molt més de fons.

«Feijóo sap que sense millorar resultats a Catalunya li serà molt difícil governar. Però està atrapat entre l’espasa i la paret», explica el politòleg de la UPF Toni Rodon a EL PERIÓDICO, que recorda que fa anys els populars utilitzaven –i els funcionava– «l’estratègia del camaleó», que els permetia «semblar de centre per als votants de centre», de «dretes per als de dreta» i d’«extrema dreta per als d’extrema dreta». No obstant, és una cosa que ja no els serveix des que tenen Vox com a competidor. De la mateixa opinió és la professora de la UOC Ana Sofía Cardenal, que recorda que abans tenien el «monopoli» i que fer un discurs «contra Catalunya» els feia perdre vots en aquesta comunitat, però els guanyava fora. «El benefici net era positiu. Ara ja no és tan rendible, perquè no arriben al Govern», afegeix Cardenal.

¿Com guanyar pes?

Els dos politòlegs consultats consideren que la situació és «endimoniada» i que el dilema està entre optar per un discurs espanyolista més durcontra l’independentisme i menjar-se l’espai de Vox, a risc de perdre vots en aquesta comunitat –i al País Basc-; bé o escollir un discurs més moderat i comprensiu amb les nacionalitats històriques, a risc de cedir vots a Vox a la resta de l’Estat. ¿Quina és l’estratègia més rendible? Per a Alejandro Fernández és clarament la primera. Alberto Núñez Feijóo és del segon equip.

En canvi, els politòlegs consultats coincideixen que no hi ha una resposta màgica. Cardenal ho compara amb el que en economia seria un «‘trade-off’» –la balança cost-benefici–, però veu «molt poc marge» perquè Feijóo pugui desenvolupar la seva estratègia de moderació. Creu que els «grups de poder» dins el seu partit –llegeixi’s aquí noms com el d’Isabel Díaz Ayuso o José María Aznar– no li deixaran fer un «canvi brusc» de discurs i que, a més, tampoc seria «creïble». Una diagnosi que comparteix Rodon, que considera que l’única sortida a aquest dilema seria aparcar aquesta qüestió i centrar-se’n més en l’«eix esquerra-dreta» i en els temes econòmics. Una cosa que podria servir per equilibrar la balança, però difícil de portar a terme amb un PSOE negociant l’amnistia dels líders del procés.

La batalla catalana i l’«estigma»

No obstant, amb la investidura de Pedro Sánchez encarrilada –a l’espera de Junts–, la pròxima batalla seran les eleccions catalanes. Feijóo s’atipa de dir que enlloc està escrit que el PP no pugui aconseguir uns bons resultats a Catalunya i sempre posa els mateixos exemples: els alcaldes de Badalona, Xavier García Albiol, i Castelldefels, Manu Reyes. Però la realitat és una mica més complexa: ni Badalona i Castelldefels són Catalunya, ni els resultats de les eleccions municipals es poden extrapolar les catalanes o les espanyoles.

Notícies relacionades

Així estan les enquestes de les eleccions a Catalunya

Cinc (insòlits) dies d’abril

I és que els populars catalans, tal com apunta Toni Rodon, tenen un altre problema: «L’estigma». Sense anar més lluny. Al maig, Albiol va aconseguir –amagant les sigles– més del 55% de vots; mentre que dos mesos després, la mateixa Badalona es va decantar amb força pels socialistes (40,68% dels vots) i va deixar el PP en segona posició i a molta distància (16,64%).

Però a més dels dubtes sobre el discurs o la lluita contra aquest estigma, hi ha la incògnita de qui serà el candidat, a l’espera de la convocatòria del congrés del partit. Feijóo fa temps que té entre els seus plans buscar un nou líder per a Catalunya, però Fernández també té la intenció de presentar batalla. L’actual president del PP català se sent fort i creu tenir l’aval de la militància per evitar la seva destitució. Els més pròxims a l’actual cúpula de Génova, en canvi, ho neguen i asseguren que «quan Feijóo vulgui, Alejandro caurà». Però sigui per por del rebuig de la militància –com defensen des de la banda de Fernández– o perquè hi ha altres prioritats sobre la taula de Génova –com apunten els de Feijóo–, la veritat és que Madrid continua sense moure fitxa.