La crisi creixent de Vox: «Hi ha risc real d’implosió, però no hi haurà rebel·lió»

Les primeres crisis en governs autonòmics amb el PP amb dimissions incloses, la incapacitat de superar absències com la d’Iván Espinosa de los Monteros al Congrés, les revelacions al llibre de Macarena Olona acabat de publicar i, sobretot, les reticències que el nucli dur que pren les decisions comencen a causar en molts dirigents estan deixant Voxa les portes de la implosió. «Hi ha risc real, tot i que la rebel·lió no es produirà», asseguren diferents dirigents i excàrrecs del partit consultats per El Periódico de España, del grup Prensa Ibérica. La sensació generalitzada als territoris i en el grup parlamentari al Congrés, que sempre ha constituït el gran aparador per a Vox, és de gran inquietud.

El primer pols pel poder intern es va lliurar precisament a la Cambra Baixa. L’exportaveu al Congrés, Macarena Olona, explica al seu llibre (‘Soy Macarena’) com l’«ala ultra pren el poder» i apunta a Ignacio Hoces, avui diputat per Badajoz i vicesecretari d’Institucional, com el «cavall de Troya» que va permetre des del seu lloc d’assessor que l’ànima falangista desplacés la més liberal, i que va acabar aquest estiu amb la dimissió d’Espinosa de los Monteros. No era només una qüestió ideològica, sinó dues maneres de veure cap a on s’havia de dirigir el partit.

«Alguns ens crèiem els nostres eslògans», relata un altre exdiputat que va tenir pes en la legislatura passada. «Cuida el que és teu», «venim a canviar les coses», «si Vox no existís caldria inventar-lo», enumera, una a una, les grans consignes internes. «D’altres semblen convençuts de fer de Vox un partit de nínxol. Tenim un mínim electoral consolidat, és veritat. Gent que no torna a votar el PP i que veu en Vox l’única opció de donar la batalla cultural contra l’esquerra. A això ho confien tot. A mantenir-lo i mantenir-se ells. Caigui que caigui pel camí», coincideixen en el relat càrrecs amb escó i que ja el van perdre.

La marxa del que va ser portaveu al Congrés continua sacsejant les files i ha donat encara més veracitat al relat que Olona va emprendre mesos enrere. El mateix Abascal va donar l’ordre que el treball dels diputats es limités a les seves províncies i va encomanar el gruix del grup parlamentari a un nucli molt restringit d’assessors. Els que de veritat manen a l’organització.

Els que manen i la «desconnexió»

Vox sempre ha estat completament jerarquitzat. Els dirigents assumeixen el seu paper de «soldats» i «patriotes» i, per això, segons expliquen, descarten una rebel·lió: per la confiança cega que mantenen en Abascal com a líder. Però cap amaga el malestar i la preocupació davant l’escenari que s’obre aquesta legislatura. Vox té més presència que mai en governs autonòmics i locals, però una influència molt minvada a la Cambra Baixa, que és on es fa la política nacional. I la «desconnexió» que la majoria veu entre la cúpula ultra i les direccions als territoris fa pensar que «res anirà a millor».

Vox ja està dins dels governs de Castella i Lleó, el País Valencià, Aragó, Extremadura i la Regió de Múrcia, a més de presidir diversos Parlaments autonòmics i haver tancat acords a més de 140 ajuntaments, l’últim el de València. Continuen pressionant per entrar en el de Sevilla i Huelva a canvi d’aprovar els Pressupostos. El PP andalús de Juan Manuel Moreno guarda silenci. No són decisions, en tot cas, que es prenguin als territoris. El nucli dur ho determina tot: les llistes, els candidats a dit, els perfils per ocupar càrrecs amb responsabilitats, les estratègies i fins i tot els canvis d’opinió. La dissidència sempre ha acabat, fins ara, en expulsió. En realitat, les negociacions amb el PP després de les eleccions de maig ja van estar absolutament centralitzades. 

De portes cap enfora, l’eurodiputat Jorge Buxadé, portava les regnes de les converses. Ell i Ignacio Garriga, portaveu al Parlament de Catalunya, són les veus més reconeixibles en aquest moment. Però internament ja apareixen retratats com a ‘homes de palla’. En realitat, el cervell que hi ha darrere de tota l’estratègia és Kiko Méndez-Monasterio. La guàrdia pretoriana és cada vegada més reduïda. Amb Abascal al Congrés hi ha Ignacio de Hoces i el diputat per Guadalajara Ángel López Maraver, amic íntim d’Abascal i amb qui comparteix una de les seves aficions més grans: la caça. No hi ha altres noms de pes real, malgrat l’aposta decidida per la cordovesa Pepa Millán, avui portaveu parlamentària. Fora del Congrés cal sumar Montserrat Lluís, encarregada de personal; Enrique Cabanas, sempre al costat d’Abascal; i Gabriel Ariza, aquest últim soci en l’empresa de comunicació Tizona SL de Méndez-Monasterio. Per sobre de tots ells, segons assenyala Olona al seu llibre, hi ha Julio Ariza, president del Grup Intereconomia. I a partir d’allà, segons l’advocada de l’Estat, «les tenebres».

L’exportaveu dibuixa un Abascal «esclau dels interessos de gent infinitament més poderosa que ell» i assegura desconèixer si «les tenebres que comencen a Ariza acaben a l’Enclusa, a Miami o a l’Iran.» Al llibre ‘soy Macarena’, la que va ser candidata de Vox a Andalusia parla de l’Enclusa com «una perillosíssima organització paramilitar i ultracatòlica secreta d’origen mexicà i abast internacional» i utilitza les paraules d’alguns periodistes per traçar «una vinculació directa entre l’Enclusa i Vox».

Els territoris i l’ascens de Millán

Tot i que la tònica és que els dirigents mantinguin fèrriament la disciplina, últimament hi ha hagut sorpreses. La primera va ser la dimissió de l’única consellera que els ultra tenien a Extremadura. Fa uns dies, a les Balears, el grup de Vox ja va implosionar amb la dimissió del diputat Xisco Cardona, que va abandonar el partit, però es va quedar l’acta. Les majories no es veuen alterades, però Vox perd un diputat. Cardona acusa Madrid d’haver-se alineat amb l’ala més dura de les Balears que està forçant el PP amb la llengua, un assumpte molt delicat a les illes, fins i tot bloquejant l’aprovació del sostre de despesa del Pressupost. L’ara diputat no adscrit defensava l’acord amb els populars i va arribar a qualificar de «sainet» la imposició del seu partit.

Una altra de les claus en tot el rum-rum intern és la designació de Pepa Millán al capdavant de la representació parlamentària. La cordovesa va ser assessora en el grup parlamentari andalús i Bambú (com es coneix la seu nacional del partit per la seva localització en aquest carrer de Madrid) la va imposar directament com a senadora per designació autonòmica a la meitat de la legislatura passada. 

Un ja que primer se li va prometre a Olona, que després anava a recaure en qui va ser el seu coordinador de campanya, Jacobo González-Robatto, i que, finalment, va ser per a Millán, que ha fet en dos anys una carrera meteòrica dins del partit. En el seu ascens hi ha un altre nom clau: Rodrigo Alonso, diputat andalús i líder del sindicat Solidaritat, amb qui havia treballat mà a mà durant temps. A partir d’allà, la seva presència al Senat destaca, asseguren alguns dels seus companys a Andalusia. Però, tot i així, va cridar l’atenció la seva designació com a portaveu al Congrés en substitució d’Espinosa. «Ja ho havia de ser», asseguren alguns, sense deixar de mostrar la seva sorpresa per la inexperiència de la parlamentària al capdavant del grup més important a escala nacional. A més, durant molt temps les mirades van estar posades en Rocío de Meer, neboda de Méndez-Monasterio i diputada per Almeria.

L’embolic econòmic

El maldecap més gran de Vox en aquests moments està possiblement en les denúncies que posen en dubte el destí dels fons públics que rep el partit. Denúncies que Vox ignora, cobrint amb una capa de silenci des de la direcció, i que han anat sortint en diversos mitjans de comunicació. Denúncies que corona Olona amb el que anomena «el ‘chiringuitazo’».

Notícies relacionades

Albiach apel·la al vot útil perquè el PSC no impulsi el Hard Rock

Hisenda va rebre del PP un informe del cas Bárcenas

Durant els últims quatre anys, Vox va desviar a la seva fundació Disenso, constituïda com un ‘think tank’ del partit el 2020 i presidida per Abascal, un total de 7 milions d’euros en tres anys, segons va publicar ‘elDiario.es’. «Poc hem gastat», va defensar el secretari general, Ignacio Garriga, lloant la fundació com el principal braç armat del partit en la batalla cultural que deslliura. L’altre ull de l’huracà és a Tizona SL, una agència de comunicació participada al 50% per Méndez-Monasterio i Gabriel Ariza, que «hauria facturat en cinc anys gairebé quatre milions d’euros sent el seu principal o únic client Vox», segons Olona, que denuncia que en tot just cinc anys «s’han desviat 11 milions d’euros» a un «entramat societari» amb clars beneficiaris. 

Vox assegura que està valorant si acudeix als tribunals; i Olona, que ha fet acusacions molt dures en els mitjans de comunicació i al seu llibre, no ha optat per anar a la justícia, tot i que emplaça els al·ludits que la demandin. L’opacitat en els comptes impedeix arribar al detall de tota una teranyina teixida al voltant de Vox, les seves fundacions i les seves empreses afins. Hi ha exdirigents que es mostren convençuts que els col·laboradors d’Abascal «voregen la il·legalitat, però no passen línies vermelles». I això, diuen, és el que les permetrà «continuar endavant».