El PDECat es dissol: Jordi Pujol perd l’herència... política

Serà una pluja d’idees entre les quals, sens dubte, hi haurà la de tancar definitivament. El partit és pràcticament inexistent: no té diputats al Parlament ni al Congrés, tot just hi ha 1.500 militants al corrent de les quotes, i se salvarà del concurs de creditors si aconsegueix que continuïn pagant dos mesos més, després d’haver fet un expedient de regulació d’ocupació dels seus treballadors que acaba aquest mes de desembre.

Una constant confusió

Es tracta d’un partit, assumeixen en la direcció, que ha sotmès les seves bases a una «confusió brutal», canviant de nom de la candidatura electoral, de lideratge (en pocs anys han canviat les cares dels candidats i els dirigents: David Bonvehí, Marta Pascal, Àngels Chacón, Roger Montañola, Joana Ortega...) i de socis de coalició. La formació s’ha rebatejat en ocasions com a Junts per Catalunya, Convergència, Centrem, Espai CiU... i en el seu entorn han aparegut grups minúsculs que també han reivindicat l’herència convergent com el Partit Demòcrata, Lliures, Convergents... amb un èxit absolutament nul.

Ara l’única sortida és, com diuen alguns, «abaixar la persiana». No sense un gust amarg: «Al carrer, la gent et para i et diu que endavant, que l’espai convergent és orfe, però després no ens vota ningú», resumeix un dirigent amb impotència. A la pregunta d’on està l’esperit convergent avui, un dels màxims exponents del partit que va fundar Pujol ho resumeix amb contundència: «A Junts».

Certament, una de les estocades més grans que ha patit el PDECat va ser l’OPA interna que li va plantejar el mateix Carles Puigdemont: es va emportar els principals grups postconvergents i fins i tot es va quedar en propietat la marca que compartia el PDECat amb els independents que van entrar el 2017: Junts per Catalunya. Des d’aquell moment, el declivi del PDECat ha sigut encara més notable.

Si hi afegim disputes internes pel discurs i una constant operació de Junts de captació d’alcaldes i càrrecs postconvergents a nivell local, el diagnòstic es fa letal. «Ho hem intentat tot», assumeixen amb impotència els que han portat la nau aquests anys.

Un camí ple de sots

Els que encara militen al PDECat deuen haver passat una constant angoixa des que el 2016 es va crear el partit per superar la mala imatge de Convergència, llastada pels casos de corrupció i per un lideratge, el de Pujol, demolit per la confessió de l’expresident que havia ocultat diners a Andorra durant dècades. Aquesta marca, CDC, estava condemnada. Però els seus dirigents van voler practicar una operació de brànding: canviar la marca, actualitzar els mètodes i mantenir la veta de mercat: centredreta nacionalista, ara més aviat independentista i una mica més de centre. Però en la posada de llarg del partit, amb ni més ni menys que Artur Mas i Carles Puigdemont, ja es va veure que el camí seria agitat. El mateix nom de la formació va provocar una rebel·lió interna i les bases es van negar a seguir els dictats teledirigits, una cosa habitual en els conclaves dels partits grans.

Poc va trigar el PDECat a veure que Puigdemont no se cenyiria al partit. Al contrari, va obligar la formació el 2017 a canviar tota la llista electoral i incorporar fitxatges dictats a dit pel president. El resultat electoral va somriure, però la convivència interna va començar a ser un infern en termes polítics i també econòmics. I ja ho havia sigut entre els dirigents –Marta Pascal i David Bonvehí, que van guanyar contra pronòstic un convergent de tota la vida com Jordi Turull– i el mateix Puigdemont, gens còmode amb la disciplina de partit i que va demostrar mà de ferro per forçar canvis de candidatures i de decisions polítiques, tot i que no sempre ho va aconseguir com en el cas del suport del partit a la moció de censura de Pedro Sánchez contra Mariano Rajoy.

Notícies relacionades

Albiach apel·la al vot útil perquè el PSC no impulsi el Hard Rock

Hisenda va rebre del PP un informe del cas Bárcenas

La impotència del PDECat ha anat en augment quan ha constatat que el seu pes electoral era exactament zero. En les eleccions catalanes del 2021 no va aconseguir ni un sol diputat i va aconseguir menys paperetes que Duran i Lleida quan es va presentar amb Unió a les autonòmiques del 2015. I a les generals del juny d’aquest any –a les quals es va presentar in extremis per aprofitar els drets electorals– es quedar de nou a zero (amb un candidat procedent d’Unió, Roger Montañola) i fins i tot el partit animalista va aconseguir més vots que la postconvergència.

La directora de l’institut GESOP, Àngels Pont, recorda dos factors clau: un, que l’espai convergent majoritàriament és a Junts i aquest partit tampoc és el més votat. I dos, que els catalans que s’identifiquen com de centredreta nacionalista són pocs, ara com ara, en un mapa polític encara molt polaritzat. De fet, segons el baròmetre d’Opinió Política del Centre d’Estudis d’Opinió d’aquest any, de centre a la dreta només es defineixen els votants de Ciutadans, el PP i Vox. I cap votant dels principals partits s’ubica a la centredreta catalanista. Els de Junts s’ubiquen en el centre i en un grau de catalanisme de 8 sobre 10. Pont conclou: «El PDECat no ha quallat, entre altres coses, perquè la dreta s’ha identificat molt amb l’espanyolisme i l’independentisme s’ubica al marge de l’eix esquerra-dreta; la gent que s’identifica amb l’espai de CDC és a Junts».