Santiago Abascal: fortaleses i debilitats del candidat de Vox

En el següent quadro interactiu es mostren les paraules clau de l’anàlisi del candidat. Cada terme es desenvolupa en els textos que apareixen després.

Un discurs que trenca consensos: La precampanya electoral a la dreta ha estat molt condicionada per debats que tenen poca discussió a Espanya, com la violència de gènere, davant l’afany de Vox de diluir-la en la violència intrafamiliar amb altres agressions que es produeixen en el si d’una família, o els atacs a la bandera LGTBI a l’ordenar la seva retirada en alguns pobles o al qualificar-la de «drap» l’únic vicepresident autonòmic que en aquest moment té Vox. Un discurs que trenca consensos i que genera malestar fins i tot dins de votants de la dreta, que rebutgen el negacionisme en qüestions tan bàsiques. Vox defensa així posicions de la ultradreta més presents a Hongria o Polònia, i s’allunya de França o els Països Baixos, de tall més liberal, i deixa el camp del centredreta sencer al PP.

Càrrecs i dirigents extravagants: L’exhibició d’alguns perfils de Vox després dels pactes autonòmics ha deixat al descobert les extravagàncies que emboliquen molts càrrecs del partit cridats a assumir responsabilitats institucionals. La mateixa candidatura de Carlos Flores al País Valencià, sobre el qual pesa una condemna contra la seva exdona per violència masclista de l’any 2002, ha sigut un exemple clar. L’elecció d’altres com el balear Gabriel Le Senne o l’aragonesa Marta Fernández per a les presidències dels seus parlaments, amb declaracions públiques en les quals neguen el canvi climàtic, posen en dubte les vacunes contra el coronavirus o afirmen que Irene Montero «només sap agenollar-se per enfilar-se», deixa Vox sumit en l’excentricitat.

L’ascens de l’ala dura: Malgrat l’hermetisme que caracteritza el partit, les turbulències internes dels últims mesos han deixat tocada la formació. La marxa de Macarena Olona després del fracàs a Andalusia, acompanyada de denúncies públiques al finançament del partit, se suma a l’ascens de l’ala més dura dins de la formació amb el protagonisme de dirigents com Jorge Buxadé en les negociacions autonòmiques. Les figures polítiques emergents estan vinculades a l’Opus Dei i, fins i tot, a la Falange. D’altres com la de Kiko Méndez-Monasterio, sempre mà dreta d’Abascal, confirmen l’aposta pels discursos més durs. Si Vox havia pretès defensar l’Espanya que matina, buscant una ‘lepenització’ del partit i mirant d’atreure moviments obrers amb el seu sindicat Solidaridad, aquesta estratègia sembla ara fracassada.

Crida al vot útil de Feijóo. És potser la principal amenaça que assola Abascal en aquesta campanya. L’estratègia del PP, llançat contra els votants de la dreta que vulguin assegurar un canvi de Govern sense recórrer a ‘experiments’ o a aquestes extravagàncies en candidats i discursos, està tenint ja incidència en el bloc de la dreta segons totes les enquestes. La crida al vot útil i a aglutinar el «vot segur» en les sigles populars minven la capacitat de Vox.

Cordó sanitari al Congrés. En espera de veure el mapa que sorgeix de la nit electoral del 23J, Vox està absolutament aïllat dins del Congrés. La falta d’aliats i el cordó sanitari que defensen la resta de partits podrien acabar provocant la seva irrellevància si no aconsegueix un nombre d’escons prou rellevant. Feijóo ja ha fixat un criteri per al seu govern: si necessita el ‘sí’ de Vox, entraran al Consell de Ministres. Però, si és possible recórrer a altres grups parlamentaris o només necessita l’abstenció de Vox, forçarà deixar-los fora. La crida a altres suports o abstencions «patriòtiques», diuen al PP, serà la primera carta que juguin per deixar fora Abascal.

Passar-se de frenada. Va passar a Andalusia i el PP vol repetir aquesta estratègia. La insistència d’Olona, llavors candidata a la Junta, que seria vicepresidenta, o ara l’exigència d’entrar a governs com el de Múrcia (malgrat que Fernando López Miras es va quedar a dos escons de la majoria absoluta), a més de buscar la presidència a tots els parlaments autonòmics possibles, situa Vox en l’antítesi del que venia sent el seu discurs: que busquen butaques per sobre de les altres coses. 

Lideratge i mínim electoral. El principal actiu electoral de Vox és el seu propi líder. En les campanyes el principal protagonista sempre és Abascal i els resultats de les províncies se li imputen a ell, fins i tot en aquelles on els candidats són absoluts desconeguts. En les eleccions generals sempre ha tingut un millor resultat que en autonòmiques i locals. A més, totes les enquestes reflecteixen que els seus votants són els més fidels de tot el panorama nacional, amb taxes que han arribat a estar en el 80%, i ha despertat un interès especial entre els joves, amb estratègies en xarxes socials com TikTok que continuen sent desconegudes per a altres partits tradicionals.

Poc desgast en la gestió. Amb l’excepció de Castella i Lleó, on han protagonitzat una polèmica recent amb els agricultors, Vox aspira a entrar al Govern de la nació amb l’avantatge de no tenir gaires pedres a la motxilla de la seva gestió. La seva presència en futurs governs autonòmics, igual que en el castellà i lleonès, és més simbòlica que competencial. Els dirigents de Vox no han sigut gestors i ningú els pot retreure que les seves promeses electorals són irrealitzables o superen el marc de competències d’un Estat per endinsar-se a la UE. No hi ha antecedents ni promeses incomplertes dels seus programes electorals encara.

Populisme sense complexos. Vox, que va encunyar el sobrenom de «dreteta covarda» per al PP, ha aconseguit instaurar el missatge que només ells són capaços de plantar cara als ‘lobbies’ de «l’esquerra progre» que generen rebuig en àmplies capes de la població. Abascal sempre ha defensat que encapçala el discurs del que és políticament incorrecte, i agita com ningú guerres culturals. No té competidors en el seu discurs antieuropeista, contra el canvi climàtic o contra el que anomena «dictadura de gènere». Ha aconseguit posar-se bona part del vot del camp a la butxaca amb dures arengues contra les polítiques de la UE i s’ha apropiat de la bandera nacional o de tradicions espanyoles com la caça i els toros.

Negociació autonòmica. La negociació del 28M ha deixat Vox dins dels governs autonòmics del País Valencià i Extremadura. Si el PP volia compartir el missatge que els vots a la ultradreta no servien, Abascal pot exhibir ja la seva presència a tres comunitats. Fins i tot a l’extremenya, amb una dura negociació en la qual Vox va doblegar la candidata popular, María Guardiola. 

Notícies relacionades

Armengol defensa que no recordés la seva reunió amb Aldama

Empreses marcades en fosforescent

Envit a Múrcia. Tot i que el PP considera que la investidura fallida a Múrcia els farà la campanya al votar Vox contra el seu candidat i junt amb el PSOE, a Vox asseguren que els seus electors prefereixen repetir eleccions a cedir amb el PP. I més encara en un territori clau per als ultres, on van obtenir el 18% dels suports per molt que López Miras es quedés a dos escons de la majoria absoluta. Abascal entén que portar l’envit fins al final permet exhibir duresa i seguretat als seus.

Ministres del futur Govern. El missatge no pot ser més clar: Vox no regalarà els seus vots. Ho van dir en la campanya del maig i ho faran també a escala nacional. Feijóo ja ha fixat un llistó, tot i que Abascal no el comparteix. Insistiran que les abstencions tampoc són gratis, però la gran oportunitat és resistir amb un nombre suficient d’escons perquè Feijóo necessiti el seu vot afirmatiu. Si no és així, no hi haurà discussió possible: Vox tindrà per primera vegada ministres en un Govern d’Espanya, fet que confirmarà l’enlairament de la ultradreta al nostre país.