Pòdcast ‘El tren de la història’: 1 de febrer de 1976, una foto icònica

Diu el tòpic que una imatge val més que mil paraules. I és veritat que en el món actual, on regnen Instagram i TikTok, una foto o un vídeo donen la volta al món en un instant. Ara bé, també ho és que les imatges necessiten un context per entendre la seva transcendència i això, que només es pot aconseguir amb paraules, és el que fem aquesta setmana amb una de les fotografies més icòniques de la Transició.

El diumenge 1 de febrer de 1976 no feia ni dos mesos i mig que el dictador Francisco Franco havia mort i no estava gens clar què passaria. De fet, el règim imposat arran de la victòria de la Guerra Civil de 1939 s’escarrassava per intentar seguir dempeus. Ara bé, a Catalunya, una part important de la ciutadania no estava disposada a continuar vivint sense llibertat. I aquell primer dia de febrer van omplir els carrers de Barcelona per fer sentir la seva veu. Amb la manifestació, encapçalada amb el lema «llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia», desenes de milers persones anònimes van protagonitzar un dels episodis més importants de la Transició.

Reclamar públicament un sistema democràtic, l’amnistia dels presos polítics i el reconeixement polític de Catalunya era un desafiament contra les autoritats que comandaven el país des de la mort de Franco. Encara no estava clar que Espanya aconseguís convertir-se en país homologable als de la resta d’Europa. El dictador havia mort, però la dictadura encara cuejava.

Organitzats per la FAVB

Això ajuda a entendre per què va ser la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB) l’encarregada d’organitzar la manifestació de l’1 de febrer. Actuava de paraigua de l’Assemblea de Catalunya, l’entitat en què s’agrupaven els partits opositors al règim que encara no havien sigut legalitzats. De fet, a la FAVB se li va denegar el permís per a la convocatòria malgrat les converses prèvies amb el governador civil, Salvador Sánchez-Terán, i intentar aproximacions al ministre de Governació (i exgovernador de Barcelona) Rodolfo Martín Villa.

Malgrat no tenir autorització, l’entitat veïnal va decidir seguir endavant. Ho va fer sense amagar-se, explicant a la premsa com avançaven els preparatius i la tirallonga de personalitats del món polític i cultural que els recolzava.

El matí del dia 1, Barcelona va despertar amb un important desplegament de forces de l’ordre, però això no va acovardir la gent, que va respondre massivament a la crida. La resposta policial va ser molt violenta. Hi havia ordres de dissoldre qualsevol concentració, però no comptaven que hi hauria tanta concurrència i es van veure incapaços d’aturar la manifestació. A més, entre els participants va córrer la consigna de reagrupar-se de nou cada vegada que fossin dispersats. Això va fer que les protestes es disseminessin per diversos punts de la ciutat: Arc de Triomf, Ciutadella, passeig de Sant Joan... Precisament va ser allà on el fotògraf Manel Armengol va immortalitzar aquell dia històric. Les imatges captades per la seva càmera són prova irrefutable de l’extrema violència policial: ciutadans pacífics i indefensos agredits a patacades i amenaçats amb les culates dels fusells.

Durant l’entrevista que li vam fer per al pòdcast, Armengol ens va confessar que després de fer les fotos va tenir por que anessin per ell. No és estrany, perquè durant la Transició, mentre una part important de la ciutadania sortia al carrer per reclamar un canvi de règim, la policia i l’extrema dreta intentaven evitar qualsevol avenç al preu que fos, fins i tot amb ’assassinat d’innocents. Ho explica l’historiador David Ballester al llibre ‘Las otras víctimas. La violencia policial durante la Transición’ (Universitat de Saragossa).

Impunitat i «dit fàcil»

Notícies relacionades

Vox es proposa frenar fugues dels seus votants al PP

El candidat de Junts aspira a la "restitució" com a president

Ballester és especialista en la Transició i ha estudiat a fons la repressió policial. Entén que Armengol s’espantés perquè hi havia molta impunitat. De fet, les forces de seguretat eren les mateixes de l’etapa franquista. Simplement els van canviar el color de l’uniforme per passar del gris al marró.

Amb la seva investigació, aquest historiador ha identificat 134 persones mortes a causa de la «violència institucional». Cinc van perdre la vida com a conseqüència de les tortures, 38 per accions policials durant les manifestacions i 91 pel que anomena «dit fàcil». De vegades, una simple discussió pujada de to per culpa de l’alcohol amb un agent fora de servei però que anava armat podia acabar amb un tret mortal. Aquestes víctimes són una part oblidada de la Transició i posen context a les imatges de Manel Armengol per demostrar que no va ser l’època de color rosa que de vegades se’ns vol vendre.