Pere Aragonès dissenya el 2023 com a palanca per consolidar un segon mandat

Començant pel principi. Aragonès serà el candidat d’ERC a les pròximes eleccions catalanes. És el més lògic i obvi, però la derogació del delicte de sedició i la reforma del de malversació obren la porta a un escurçament de la inhabilitació d’Oriol Junqueras. Fonts del partit neguen que sigui, fins i tot, matèria de debat. No només per a les eleccions del 2025, sinó, fins i tot, si Aragonès repetís a la presidència de la Generalitat, per a les següents. 

L’ombra

Sigui com sigui, l’ombra d’una possible candidatura de Junqueras, si legalment és possible, planarà sobre els republicans sempre que les enquestes no acompanyin. No es tracta de cap maledicció lovecraftiana. És el que passa sempre.

El 2023 serà un dels moments clau per a Aragonès: l’any en què es pot enlairar com a president carismàtic o bé enfonsar-se fins al fons grisenc. I coincideix, desgraciadament per a ell, amb el final del mandat de Pedro Sánchez, amb les eleccions generals i, amb aquestes, amb el nou repartiment de cartes per a la partida dels quatre anys vinents.

Obvi és que el resultat d’aquests comicis marcarà com finalitzarà el mandat d’Aragonès, perquè l’esquema republicà consisteix a tenir un peu a l’àmbit social, ‘la política del dia a dia’, i l’altre, al nacional. I, en clau independentista, la taula de diàleg suposa la columna vertebral de l’‘aragonesisme’, cosa que li permet dedicar esforços al pecuniari, incloses les negociacions ‘autonòmiques’ de la Comissió Bilateral. 

Sense la taula de diàleg a la qual intentar abordar el dret d’autodeterminació, al president, que milita a la ‘realpolitik’ com feia anys que no es veia en un líder independentista, se l’acusaria d’aplicar un peix al cove de resultats modestos.

Taula en repòs

La taula quedarà en repòs aquest any. L’anunciat canvi de fase, de la desjudicialització al referèndum, que defensa Aragonès, haurà d’esperar el 2024, sempre que les cartes que es reparteixin a les eleccions generals ofereixin als republicans un paper clau per a la governabilitat del PSOE.

És per tot això que, a falta del sucre de taula de diàleg, Aragonès posarà a la taula pública la sacarina de l’Accord de Claredat. No és casual que la desaparició d’escena de la primera coincideixi amb l’anunci d’un debat públic, entre partits i amb les entitats cíviques, per modelar una proposta de referèndum que s’oferirà al Govern per ser negociada. És a dir, de cop i volta, llum i taquígrafs amb l’objectiu de dotar de contingut nacional aquest any, que, respecte a la resolució del conflicte polític, apunta a ser de transició.

El veritable problema per a Aragonès i el seu partit es donarà si –després del veredicte de les urnes dels comicis generals– el 2023 no és ‘l’any’ de transició, sinó el primer d’aquests. És a dir, si el PP aconsegueix la Moncloa o si Pedro Sánchez aconsegueix la pròrroga sense dependre d’ERC.

Quant a la gestió plenament domèstica, el repte d’Aragonès serà capejar la inferioritat parlamentària amb què s’enfronta el seu Govern. El PSC, com s’observa en l’actual negociació dels pressupostos de la Generalitat, i, sobretot, Junts faran tot el possible perquè aquesta minoria sigui visible. I no es pot descartar que falti poc perquè els socialistes comencin a reclamar un avanç electoral al·legant la incapacitat del Govern per governar. 

D’aquest temporal, com dels que ja ha viscut en l’any i mig al capdavant de la Generalitat, el ciutadà en traurà les seves conclusions de la importància del president. El seu entorn coincideix que es projecta una imatge distorsionada d’ell, excessivament rígid, emmidonat, segurament perquè li agrada cenyir-se als guions establerts i obviant, ell mateix, que és en les improvisacions, per exemple, al Parlament i, fins i tot, als mítings, que Aragonès mostra la seva part més carismàtica.

Al seu historial, per dir-ho d’alguna manera, Aragonès té el fet de ser el primer republicà que ha plantat cara, diverses vegades, al que en altre temps va ser el totpoderós espai postconvergent. Mai, fins a l’arribada d’Aragonès president, ningú d’ERC havia gosat fer un lleig d’aquest calibre: des de trencar les negociacions amb Junts quan es buscava l’acord d’investidura fins a treure de la delegació del Govern a la taula de negociació els postconvergents perquè no alineaven consellers, fins a arribar a l’últim episodi, el cessament de Jordi Puigneró per «deslleial» i no moure un dit davant les tres condicions que posava Junts per continuar a l’Executiu.

Estratègia contra el PSC

Notícies relacionades

Pere Aragonès exhibeix davant el PSC i Junts el suport de la patronal i els sindicats als Pressupostos

Reconstrucció del cessament de Puigneró: de la qüestió a la pèrdua de confiança en 24 hores

El cap del Govern també ha donat mostres de ser bon estrateg. Per exemple, quan, de mala gana, la seva cara ‘realpolitik’ es va imposar a la seva cara ‘idealista’ i va emprendre una negociació amb el PSC, el veritable enemic d’ERC, segons diuen els mateixos republicans. Va iniciar, al seu torn, una maniobra envoltant que ha buscat limitar els moviments del seu oponent, Salvador Illa. Primer, amb un pacte amb sindicats i patronal, la societat civil a la qual antany i enguany (respectivament) busca aproximar-se el líder socialista, i finalment, amb l’acord amb els comuns que li va donar superioritat numèrica al debat sobre els pressupostos, al passar del 33 a 33 (escons) al 33 a 41

Al partit republicà hi ha plena confiança que les virtuts d’Aragonès capil·laritzen cap a l’electorat, sobretot perquè –any i mig després ja ho diuen obertament– el resultat del 14-F, entre el partit del president Quim Torra i ERC, va ser massa ajustat per al que els republicans esperaven. I no pocs remarquen que «encara bo que Oriol [Junqueras] va salvar els mobles».