El guirigall del CGPJ i el Tribunal Constitucional provocat pel cop del PP i la poca traça del Govern

Quaranta anys després de la victòria del 28 d’octubre de 1982, el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) continua ensopegant una vegada i una altra amb la mateixa pedra: la seva incapacitat per desenvolupar una política per a l’àmbit judicial i constitucional.

«És l’únic partit polític capaç de ficar la pota mil vegades en el mateix forat judicial», assenyala una font judicial de pes a EL PERIÓDICO aquest dissabte 29 d’octubre. «I continuar sense adonar-se’n que el problema no és que el camí sigui molt accidentat, ni que els conservadors siguin malvats, que ho són, sinó que el seu problema és la ceguesa persistent i l’afany de buscar ajuda en els pitjors pigalls, que acaben bevent-los el vi i menjant-los el pa, les rostes i la llonganissa. Els ajuden a saltar un riu per estampar-los contra una paret de pedra», ironitza, amb referència a exministres i exfiscals generals que han «donat un cop de mà» en els últims quatre anys a aquest negociat.

Potser el quadro esbossat sigui amb una brotxa gruixuda per la qual cosa s’hauria d’afegir un punt central, que és, per fer servir la terminologia del dret penal, que el PP té el «domini del fet». O com diria, més matusserament el 2021, el magistrat en excedència Enrique López, conseller de Presidència, Justícia i Interior de la Comunitat de Madrid: «El PP té el suport de la majoria de la carrera judicial». I, com ha arrodonit el magistrat amb mandat vençut i president del Tribunal Constitucional (TC), Pedro González-Tevijano, el dret és una ciència conservadora. «Els juristes som gairebé tots gent conservadora, perquè el Dret [així, amb majúscula] és una ciència conservadora», va explicar l’1 de setembre passat.

Però és veritat que, també per utilitzar el llenguatge d’Alfred Hitchcock, per què no, el Govern ha llançat un McGuffin –el recurs que fa avançar el suspens però resulta irrellevant en la trama– amb la qüestió de la futura reforma del delicte de sedició que el PP ha agafat al vol per al seu torn justificar, la ruptura de les negociacions per renovar el Consell General del Poder Judicial (CGPJ) després de quatre anys de bloqueig deliberat.

Reforma que no serveix

Perquè, en efecte, el McGuffin d’aquesta reforma és que no serveix per res. Perquè el delicte no es despenalitzarà. I la reducció de la pena, per més significativa que pugui ser, no permetrà, incloent una eventual minva de la inhabilitació absoluta com a pena accessòria del delicte, a Oriol Junqueras presentar-se, per exemple, com a candidat a una alcaldia; ni tornar a Espanya, per fer servir dos exemples, a Carles Puigdemont o Marta Rovira, amb l’argument que no trepitjaran la presó.

I a tot això, ¿potser no manen Junqueras i Rovira a ERC?

I ves per on, aquest cop no va ser Gabriel Rufián, el portaveu d’ERC al Congrés qui va col·laborar a pavimentar el terreny perquè fugís Feijóo. Dimecres passat, al començar el debat sobre les esmenes a la totalitat dels Pressupostos Generals de l’Estat, quan li van posar al Congrés els micròfons després de preguntar-li pel delicte de sedició, va assenyalar: «M’atreveixo a suggerir-li al PSOE que parli menys sobre les negociacions per al 2023». Li van insistir sobre l’anomenada desjudicialització del conflicte català a través de les reformes del Codi Penal. I va dir: «A ERC intentem ser gent discreta, silenciosa, que vol que les coses surtin. I això moltes vegades és incompatible amb estar telegrafiant negociacions reals o no. Parlin menys».

Però un estrany enrocament va voler que el paper que tradicionalment assumeix Rufián el representés, ni més ni menys, que la titular d’Hisenda i vicepresidenta, María Jesús Montero, que en lloc de fer cas al polític independentista va assegurar el dijous 27 que, en efecte, el president Sánchez respectaria els seus acords: «És un compromís que té el president i que portarem a aquesta Cambra». Dit per qui ha negociat el suports als Pressupostos Generals de les formacions aliades al Govern, això va ser com dir: «És clar, ells ens donen suport i nosaltres complirem la reforma de la sedició». El pretext per al PP estava servit. Tot i que la vicepresidenta digués després que «per res» havia volgut dir el que s’havia «interpretat».

Entre Ayuso i les enquestes

El paisatge, després del cop de Feijóo, en què han influït les pressions dels seus barons, en especial Isabel Díaz Ayuso, però sobretot la recuperació del PSOE en les enquestes, facilitada per la coartada de la sedició (per cert, el PP ve conduint una rebel·lió contra la renovació constitucional en termini de les institucions des del 2018), queda encara més precari del que ja estava.

Vegem-ho.

En el CGPJ hi ha un president suplent, Rafael Mozo, en lloc del dimitit Carlos Lesmes. Si bé una mesura cautelaríssima contra l’acord del CGPJ que va impedir la presidència del magistrat del Suprem Francisco Marín Castán en el CGPJ va ser desestimada, la sala tercera del Suprem, del Contenciós Administratiu, ha de posar en marxa la mesura cautelar. Això és escoltar els arguments del magistrat i vocal del CGPJ, Wenceslao Olea, íntim de Lesmes, que qüestiona l’esmentat acord i vol que el president tant del Suprem com del CGPJ sigui, com volia Lesmes, Marín Castán, que ja ha assumit com a president del Tribunal Suprem.

Per tant, la presidència suplent de Mozo està a mercè dels tribunals.

En el Tribunal Constitucional, el Govern està ara més obligat que abans si és possible a nomenar els dos magistrats que li correspon i que el 13 de setembre passat ja havien d’haver sigut designats.

Es dona la circumstància que un d’aquests dos magistrats és l’actual president, Pedro González-Trevijano, nomenat en el TC pel Govern de Mariano Rajoy el juny del 2013. Per tant, quan el Govern nomeni els seus dos candidats, González-Trevijano deixa la presidència.

La situació està prevista en la llei orgànica del Tribunal Constitucional. Segons l’article 9.4, al «vicepresident incumbeix substituir el president en cas de vacant, absència o un altre motiu legal...». Per tant, l’actual vicepresident, Juan Antonio Xiol, substituiria González-Trevijano, que deixaria vacant el lloc.

Ara bé, Xiol també té el mandat vençut des del 12 de juny passat. Li correspon al CGPJ, que el va triar el 2013, designar el substitut.

Si el PP, a més de bloquejar la renovació del CGPJ, continua amb la seva estratègia i insta els vocals conservadors a no escollir els dos magistrats que li toca al Consell i aquesta designació es paralitza sine die, això també té conseqüències sobre el funcionament del TC.

Nou context

Primer, el sector conservador del TC amenaçava els últims mesos, amb González-Trevijano al capdavant, d’impedir donar possessió als dos magistrats nomenats pel Govern si alhora no tenia alhora el nomenament dels dos del CGPJ.

És possible que en el nou context aquesta resistència tingui dificultat per materialitzar-se. Perquè el Govern ha de complir la Constitució i no es pot admetre que el CGPJ –per una maniobra política– li impedeixi fer-ho. D’altra banda, hi ha una sentència del 2016, amb ponència del magistrat Fernando Valdés, firmada per González-Trevijano i tots els magistrats, segons la qual és constitucional la renovació parcial del TC en cas que el CGPJ no vulgui o no procedeixi a fer-ho.

Però superat –s’ha de veure-– aquest escull, n’hi ha un altre.

Segons la llei orgànica del Tribunal Constitucional ja citada, l’elecció de president i vicepresident del TC es fa en certes condicions. L’article 16.3 estipula: «La designació per al càrrec de magistrat del TC es farà per nou anys, renovant-se el tribunal per terceres parts cada tres. A partir d’aquest moment es produirà l’elecció de president i vicepresident previst a l’article 9».

És a dir: per elegir nou president i vicepresident del TC es necessita la renovació dels quatre magistrats amb mandat vençut i que representen la tercera part del tribunal de garanties.

Tots els escenaris

Si el Govern nomena els seus dos magistrats i el sector conservador del CGPJ manté, per ordre de Feijóo, el bloqueig i, per tant, no hi són els quatre, l’elecció de nou president s’ajornaria, qui sap fins quan. Potser fins que Feijóó i Díaz Ayuso ho permetin.

Notícies relacionades

Així estan les enquestes de les eleccions generals a Espanya

La querella del nòvio d’Ayuso s’admetrà

La designació dels dos magistrats per part del Govern ja introdueix la majoria progressista en el TC, que passaria a sumar sis magistrats, davant els cinc del sector conservador, que n’ha perdut un, tenint en compte la malaltia del magistrat Alfredo Montoya, la plaça del qual ja no es va cobrir perquè això depèn del Senat i es necessiten els vots del PSOE, que estaven compromesos en el pacte ara avortat.

Per tant, llevat que els sectors progressista i conservador en el CGPJ, sota la presidència suplent de Mozo, arribin a un pacte en les pròximes setmanes sobre el nomenament dels dos que li correspon, el guririgall ha conegut des d’aquest dijous 27 d’octubre un salt considerable.