@28-O: la llarga marxa de Felipe cap a la victòria més gran de la democràcia

Va ser una nit històrica. L’esquerra arribava al poder i els socialistes tenien una molt còmoda majoria. I per Felipe era la meta d’una llarga marxa iniciada feia molts anys (als 60) en plena clandestinitat. Per al PSOE –a qui la dreta i els prepotents comunistes tant havien menyspreat–, una revenja.

També va ser històrica perquè el PSOE en la República mai havia tingut tant suport i els presidents socialistes –Francisco Largo Caballero i Juan Negrín– ho van ser ja en la Guerra Civil. Però aquell 28-O ningú pensava ni en la República ni en el passat. El futur era d’un PSOE jove –que s’havia enfrontat al de l’exili– i l’aposta era per una socialdemocràcia espanyola a l’europea en una monarquia constitucional.

La primera victòria

Però el 1982 no va ser fruit d’un dia. Felipe González ja va tenir una primera victòria quan es va produir el destapament democràtic, en les primeres eleccions de 1977. Va guanyar la Unió de Centre Democràtic (UCD) –una coalició de pragmàtics del franquisme que havien enterrat la dictadura i de polítics moderats de l’oposició– amb el 34% dels vots i 165 diputats, però el PSOE havia escombrat tots els altres partits amb el 29% dels vots i 118 escons. El mític PCE de Santiago Carrillo es va quedar, malgrat l’eurocomunisme que el desmarcava de l’URSS, en el 9,3% dels vots i 20 diputats. La batalla per l’hegemonia de l’esquerra havia acabat.

Les raons del resultat de 1977 van ser diverses. Una, el carisma de Felipe González, que amb les seves americanes de pana –quan ja no era l’Isidoro clandestí– havia conquerit el lideratge del socialisme de l’interior. Una altra, el gran suport del socialisme europeu, patent en la participació de Willy Brandt i François Mitterrand en el primer congrés del PSOE a l’interior el 1976. I, anant al fons, en l’afany de l’SPD alemany de Hans Matthofer, diputat per Frankfurt, que viatjava molt a Espanya i que va apostar pel PSOE de l’interior i per Felipe González, al qual va definir com a pragmàtic davant els «carcamals» de l’exili.

El socialisme català

 Finalment, es va deure també que Felipe González i Alfonso Guerra van fer un treball intens per integrar molts grups socialistes que, durant el franquisme, havien nascut de manera dispersa. Existia fins i tot una Federació de Partits Socialistes (en formava part la Convergència Socialista de Madrid) amb els quals van anar negociant un a un. Però el més emblemàtic –va mostrar gran pragmatisme– va ser el difícil acord amb el socialisme català de Joan Reventós, que ja havia fundat el PSC. El PSOE es va presentar en coalició amb el PSC com a Socialistes de Catalunya. I amb 15 diputats van guanyar al PSUC i Jordi Pujol.

Després va venir l’elaboració de la Constitució del 78, que va ser possible per un pacte molt ampli que anava de mitja AP (la de Manuel Fraga, no la de José María Aznar), a l’UCD, el PSOE, el PCE, la Minoria Catalana (Jordi Pujol i Miquel Roca) i quasi el PNB. I el PSOE va continuar ampliant la seva base a l’integrar el PSP del professor Enrique Tierno Galván, que el 1977 va treure sis escons als socialistes i que durant el franquisme va disputar al PSOE la marca socialista.

Decepció el 1979

Però els resultats de les segones eleccions, les de març del 79, van ser inferiors al que s’esperava. Malgrat la integració de Tierno, el PSOE només va pujar un 1% i tres diputats, els mateixos que l’UCD, que va mantenir el seu 34%. Suárez havia sigut més resilient del que s’esperava. ¿Per què? Segons Felipe, perquè el PSOE no havia acabat de sortir de la seva zona de confort. El 1959, l’SPD, sota la direcció de Brandt i per ampliar el seu espai, va abjurar en el famós congrés de Bad-Godesberg de la doctrina marxista i de ser només un partit obrer. Calia fer com els alemanys, i en el congrés de maig del 79 –consolat per la victòria en les municipals de Tierno Galván a Madrid i Narcís Serra a Barcelona–, Felipe va proposar que el PSOE renunciés al marxisme. Però va ser derrotat per una conjunció d’enemics de l’heretgia i Felipe, enmig de la sorpresa i de la consternació general, va dimitir i se’n va anar a casa seva.

Però el PSOE necessitava Felipe i en el congrés extraordinari de setembre del mateix any, Felipe, acompanyat de Guerra no ja com a secretari d’organització, sinó com a vicesecretari general, va tornar per la porta gran. La dimissió per coherència amb les seves idees i el seu retorn triomfal van engrandir la seva imatge tant com de polític socialista com de ferm i moderat. El partit no li va plantar cara i el tàndem Felipe-Guerra va augmentar el seu control. Davant una UCD de diversos clans i famílies, tenien menys currículum i experiència, però més unitat.

Moció de censura i dimissió

 Després, el maig de 1980, amb una UCD cada dia més dividida, el PSOE va presentar una moció de censura a Adolfo Suárez. No la va guanyar (no podia fer-ho), però Felipe sí que va augmentar la seva imatge de possible president. I Ernest Lluch, parlant en nom del socialisme català, que tenia grup propi, i Carlos Solchaga, dels bascos, van donar-li credibilitat. Per contra, Adolfo Suárez, que no era bon parlamentari i cada vegada era més criticat per la dreta d’UCD, va quedar tocat.

El febrer del 81, Suárez –pressionat per la dreta i algun poder fàctic– va dimitir com a president amb l’enigmàtica frase de «perquè la democràcia no sigui només un parèntesi en la història d’Espanya», després va venir el malson del cop de Tejero del 23-F i Leopoldo Calvo Sotelo, un conservador temperat, va ser investit president. Però l’UCD ja era una olla de grills i Calvo Sotelo va saber que no tenia futur (el democristià Landelino Lavilla es postulava com a salvador) i va decidir fer el que creia adequat: demanar l’ingrés a l’OTAN.

Va ser una decisió valenta i –després s’ha vist– correcta, però impopular, perquè a Espanya hi havia molt antiamericanisme pel suport molt recent a la dictadura. I Felipe i el PSOE van decidir liderar i capitalitzar la campanya contra l’OTAN. ¿Es van equivocar? Crec que Felipe pensa avui que sí, però Gregorio Morán, agut historiador del PCE i biògraf de Suárez, creu que va ser l’estocada mortal a Santiago Carrillo, al qual li van treure una possible bandera. En les següents eleccions, el PCE va obtenir només 4 escons.

Però la dreta, amb més instint que projecte, volia manar. Adolfo Suárez se’n va anar de la UCD i Calvo Sotelo ja havia complert la seva funció. El país anhelava canvi i alhora estabilitat perquè el sotrac pel cop d’Estat –i el judici subsegüent als colpistes– havia sigut molt fort. I Felipe, després d’agradar a tota l’esquerra amb la campanya de l’OTAN, va fer una picada d’ullet al centre al pactar amb el petit Partit d’Acció Democràtica (PAD) de Francisco Fernández Ordóñez, que havia sigut ministre d’Hisenda de Suárez i va fer la reforma fiscal.

Així va arribar a la campanya de 1982, amb la UCD dividida i debilitada, l’AP de Fraga aconseguint vots a la dreta i Felipe González com a candidat garant del canvi tranquil a l’europea. Va condensar el seu missatge electoral en una frase suau però contundent: «Perquè Espanya funcioni». Felipe sempre formula bé les seves idees amb frases que diuen més del que sembla.

 I la meitat dels espanyols se’l van creure. El PSOE va treure 202 diputats i la dreta de Fraga va pujar molt, però amb un 26% es va quedar 22 punts per sota dels socialistes i de les restes de l’UCD, amb Lavilla al capdavant, que va treure el 6,7% i 11 escons. Suárez, en hores baixes, va patir una catàstrofe: el 2,8% i 2 diputats. Va ser una amarga derrota per a una dreta incapaç de ser un partit europeu com la CDU alemanya o els ‘gaullistes’ francesos.

Espanya, sota Felipe, va iniciar una nova etapa amb Alfonso Guerra en la vicepresidència per a tot i el seu altre amic, Miguel Boyer, un social-liberal, al comandament de l’economia. Un triangle tan brillant com complicat que va acabar en la soledat de Felipe.

 

Notícies relacionades

Multimèdia | Viatge a 1982, l'any en què Espanya va descobrir la modernitat

Mor un militar en unes maniobres amb foc real a Polònia