El fracàs d’Àngels Chacón

La maledicció de la postconvergència

  • «L’espai moderat és incompetent», resumeix en privat un dels implicats en la penúltima operació, Centrem

  • La falta de lideratge i d’unitat perjudica un sector convertit en una sopa de lletres i d’egos

La maledicció de la postconvergència
4
Es llegeix en minuts
Fidel Masreal
Fidel Masreal

Periodista

ver +

Jordi Pujol acompanya el seu interlocutor a una sala adjunta al seu petit despatx del carrer de Calàbria, a Barcelona. Aquí, a terra, en un racó, hi ha un cub, d’uns 20 centímetres d’aresta, que simula ser de pedra. El cub té dibuixat un arbre. És el logotip de Convergència. Pujol assenyala el cub i sentencia: «Aquest és el meu únic partit».

Des que Pujol confessés que havia amagat diners familiars durant més de 30 anys a Andorra, aquest cub ha quedat més que malmès i tots els intents per reflotar-ne l’esperit han fracassat. Tret d’un, que el mateix expresident reconeix que és una imitació que s’ha de tenir en compte: ERC. Però els que han reclamat l’herència de CDC han anat caient com castells de cartes fruit d’una fragmentació en grupuscles personalistes, interessos més o menys confessables i guerres internes. L’última o penúltima víctima d’aquesta sagnia és l’exconsellera Àngels Chacón, que ha fracassat doblement tant en la seva etapa en el PDECat com ara, anant-se’n a casa només mig any després de posar-se al capdavant d’un nou invent, Centrem, que es va presentar també com l’autèntica herència convergent del catalanisme de dretes. O de centredretes. «L’espai moderat és incompetent», resumeix un dels implicats en aquesta operació.

El contrast

El contrast és alt: una part notable dels catalans s’ubiquen en espais temperats de l’espectre ideològic. En un eix en el qual l’extrema esquerra seria el 0 i l’extrema dreta el 10, la mitjana és d’un 4, segons l’última enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió. I en l’eix entre màxim catalanisme (10) contra màxim espanyolisme (0), la mitjana és de 6,07. Amb aquestes dades a la mà, des del PDECat a Centrem, s’han creat nombrosos artefactes mirant d’agafar la bandera d’aquest anomenat «carril central» de l’opinió pública. Però els fracassos són sonors.

D’entrada, el PDECat va néixer en un convuls congrés, amb canvi de nom i rebel·lió de les bases, amb una líder qüestionada des del primer minut, Marta Pascal, i amb una vella guàrdia recelosa de la joventut de Pascal. Un partit amb un obstacle, el finançament irregular mitjançant el Palau de la Música, i amb un actiu delmat: Jordi Pujol. El nou líder, Carles Puigdemont, aviat es va desentendre del projecte i va muntar primer La Crida, que va durar tot just dos anys, i després una coalició, Junts per Catalunya, amb la qual finalment va llançar una OPA hostil, després de mesos de batalla, consistent a quedar-se el nom, la marca i els actius i deixar el PDECat despullat. Com segueix ara, malgrat que continua negant-se a desaparèixer.

En paral·lel al PDECat, que continua apostant per la independència, han florit projectes si l’un minoritari, l'altre encara més. Pascal va muntar el Partit Nacionalista Català; l’exconseller Germà Gordó, perseguit per la corrupció, va fundar Convergents; i Antoni Fernández Teixidó, un altre correcamins de la política que ha estat en partits d’esquerra, centre i dreta, va muntar Lliures. A més, ha aparegut La Lliga, totalment allunyada del sobiranisme i amb anteriors connexions amb Manuel Valls. Aquesta sopa de sigles, de la qual resulta difícil definir les diferències internes de fons més enllà de les ambicions personals, va confluir a Centrem. Hi van confluir totes, menys la de Pascal.

Centrem va dir que era, aquesta vegada sí que sí, la marca que aglutinaria tot el descontentament del votant catalanista convergent de tota la vida, descontentament amb la via il·legal que van agafar els esdeveniments el 2017 i que reclama qüestions clàssiques de la dreta catalana: l’escola concertada, la rebaixa d’impostos, el suport a les grans infraestructures i el creixement econòmic sense condicions. Es va presentar al maig i el congrés inicial ja va ser una batalla entre grupuscles que, després de només cinc mesos, s’ha carregat Chacón, tipa d’aquestes batalles i absolutament impotent.

¿Un espai orfe?

Notícies relacionades

La majoria d’implicats en aquestes operacions admeten que l’espai no és potser tan orfe, i que partits com el PSC i ERC i fins i tot en part Junts per Catalunya incorporen a les seves files els que se senten catalanistes moderats. A més, aquesta sopa de lletres minoritària no té una cosa fonamental: lideratge. Persones com Lluís Recoder, exconseller amb Convergència i Unió, són sempre perseguides perquè es posin al capdavant, però ni ell ni altres noms del seu pes volen arriscar la seva actual posició còmoda en la vida privada per tornar a un ring polític carregat de fang i amb poques perspectives d’aconseguir res sòlid. Les operacions electorals del PDECat amb Chacón (zero diputats al Parlament) i encara més de Pascal, que no va arribar ni a 5.000 vots, han demostrat que no serveix de res ni ser molt agressiu contra els partits tradicionals, ni tallar-se els cabells com va fer Pascal com a cop d’efecte.

Tornant a Pujol, més d’un dels implicats en aquestes operacions admet que només hi ha una marca i un model que pugui recuperar l’esperit convergent. La marca seria, paradoxalment, Convergència. El fundador de la qual espera judici en un modest despatx del carrer Calàbria.