Mónica Oltra, molt més que una vicepresidenta autonòmica

La figura de Mónica Oltra va molt més enllà del que els seus càrrecs expliquen d’ella. Ja des de la seva entrada a les Corts com a diputada el 2007 el seu paper ha anat més enllà del que servia de presentació. En aquella primera legislatura va ser una de les persones clau per acabar amb el lideratge de Gloria Marcos a Esquerra Unida i acabar fundant Compromís, partit del qual apareix com a «coportaveu» i del qual ha sigut la seva principal exponent electoral, mediàtica i gairebé espiritual.

Oltra deixa la primera línia política, almenys temporalment, i sigui per casualitat o per concatenació de fets ho fa en un moment de canvi de cicle polític, aquest del qual ella apareix com un símbol. Des del 15-M, el creixement electoral de Compromís ha anat vinculat a la seva imatge. La seva veu durant els anys de la crisi és la de la indignació i el seu perfil ha anat lligat a la seva tasca d’oposició pels casos de corrupció del PP, amb les samarretes reivindicatives com a gran bandera. Una bandera que es va tornar contra ella i amb què la dreta li ha respost a les Corts amb samarretes amb la seva cara.

Convertir-se en el fuet dels Camps, Cotino i companyia va catapultar el seu capital polític, tot i que aquesta exigència, amb línies vermelles en la imputació, ha acabat jugant en contra seu i ha derivat en la seva dimissió com a vicepresidenta del Consell, responsable d’Igualtat i Polítiques Inclusives i portaveu. A aquest lloc, molt més que una número dos d’un govern, va arribar el 2015 després de no poder arribar a la Presidència. Els 19 escons d’aquelles eleccions i els 13 de Podem li haurien valgut per haver sigut ungida, però els morats no van acompanyar la jugada.

Tot i així, la seva entrada al Consell la va convertir en un dels símbols del canvi d’època al País Valencià i la va situar com a molt més que una vicepresidenta d’una autonomia. Apareixia també com un dels referents de l’esquerra rupturista a Espanya, aquest que ara vol reagrupar Yolanda Díaz i en la qual Oltra estava cridada a tenir un paper primordial donada la seva proximitat amb la vicepresidenta del Govern. Perquè Oltra és més que la líder d’un partit d’àmbit valencià per molt que Compromís estigui circumscrit al País Valencià.

Tanmateix, l’ascens meteòric al qual apuntava el 2015 es va frenar. La gestió d’una conselleria de 2.000 milions amb moltes carències després dels anys de retallades del PP i ser la veu cada setmana del Consell van començar a desgastar la seva imatge, una cosa que es va constatar en les eleccions del 2019. L’avançament electoral decidit per Puig, amb rebuig escenificat de Compromís, suposa un punt d’inflexió en el funcionament del Botànic i en la relació entre el president i Oltra.

Ja res seria igual, tot i que a la foto fixa del després ho semblés. Oltra va repetir com a candidata i va continuar amb els mateixos càrrecs en el Consell que abans del pas per les urnes. Tanmateix, mentrestant, Compromís va perdre dos escons, va baixar fins a la quarta posició superat per Ciutadans i va quedar lluny d’un ‘sorpasso’ als socialistes, una cosa a la qual no s’arribaria ni tan sols sumant els diputats d’Unides Podem com el 2015.

La negociació d’aquest segon Pacte del Botànic es realitza al mateix pis que el segellament per primera vegada quatre anys abans, però l’ambient és totalment diferent. Hi ha una cosa que s’ha trencat entre Puig i Oltra, els principals referents de l’acord, i que no es recompon. Els xocs des d’aquell moment entre les dues parts de l’executiu es tornen més habituals i amb més intensitat. L’esquerda es fa gran.

A la patacada que suposa a nivell personal la part política, en la qual es constata que Oltra no serà presidenta de la Generalitat, s’afegeix el delicat moment des del punt de vista emocional. El desembre del 2019 arriba la primera sentència de cinc anys de presó contra el seu exmarit, del qual s’ha separat dos anys abans després de conèixer la denúncia de la menor tutelada. L’assumpte no salta a la primera línia mediàtica ni política fins a mesos després quan es converteix en una arma llancívola per a la dreta.

Notícies relacionades

ERC busca en la indústria un motor per atraure nous votants

Podem i Sumar pugnen per aconseguir representació parlamentària

Això ocorre després de la pandèmia en la qual Oltra ha sortit del focus. La situació d’emergència sanitària situa en el centre Ximo Puig i Ana Barceló sense que la vicepresidenta es trobi en el nucli dur de la presa de decisions. Amb la pandèmia donant els seus últims espeternecs, el cas que fins al moment era una qüestió vinculada a la vida privada de la vicepresidenta es converteix en un assumpte d’ordre polític. La nova direcció del PPCV així com Ciutadans i Vox fan d’això una estratègia per acorralar el Consell i en concret la seva número dos.

Els passos judicials acaben estrenyent el setge sobre Oltra. Les paraules amb què dimiteix evidencien la distància amb Puig, aquesta gran bretxa generada el 2019, amb crítiques velades i admetent que ni tan sols l’ha avisat que deixarà tots els seus càrrecs en l’executiu autonòmic. La seva marxa suposa un pas al costat amb l’objectiu de, si la justícia ho arxiva tot, tornar amb més impuls. El problema és que si el 2019 ja res era igual, el 2023 les ferides no han fet més que augmentar.