Sánchez i la llum: destrempada política en l’era de TikTok

Des que vam superar el pic de la pandèmia, el principal maldecap de Pedro Sánchez ha sigut, és i serà el preu de la llum. En la gestió d’aquest tema ha pecat de superb en més d’una ocasió i ha donat per fet que podria fer el que no podia fer. El 2021 va prometre en tot l’any no pagaríem més el rebut del que havíem pagat el 2020. Es va complir a mitges, més pel nombre d’abonats a la tarifa fixa i per les rebaixes impositives (que són una forma encoberta de despesa pública) que per la regulació del mercat. Després va menysprear l’efecte viral del preu de l’electricitat sobre la inflació. I així estem. Finalment, després de la invasió d’Ucraïna, es va embardissar en una croada europea per minimitzar o frenar l’impacte del preu del gas sobre el de l’electricitat que ha acabat en el que els seus palmers mediàtics anomenen pomposament l’«excepció ibèrica» i que consisteix a poder intervenir, ja veurem com i a quin cost, per reduir la factura energètica. El resultat no és tan calamitós com expliquen als xats de cunyats de Vox (que ben aviat queda antiquat), però és molt més complex que el que es pot explicar en un vídeo de 30 segons a TikTok. El més ridícul són les expectatives que genera.

Si fos pels alquimistes de la Moncloa, Vox seria el responsable que portem quinze dies sense veure el sol. En comunicació política, un dels errors més garrafals és generar un marc mental sense base real que comporta una cadena de decisions irracionals. Li va passar al PP en l’11-M, quan un alquimista els va convèncer que si l’atemptat d’Atocha era obra dels gihadistes, perdien les eleccions. I es van posar a mentir perquè s’atribuís a ETA. Van perdre les eleccions més pel segon que pel primer. Els vells militants de la bandera roja han arribat a la conclusió que el PSOE guanyarà les eleccions incitant el fantasma de Vox per mobilitzar un electorat d’esquerres castigat per la inflació i desorientat per una coalició de la qual s’avergonyeixen tots els que la formen. Aplicat a la vaga de transports, l’alquímia monclovita ha deixat enormement desprotegida la ministra Raquel Sánchez, que ha hagut de negociar amb els que no estaven en vaga perquè els que la promovien eren, presumptament, titelles d’Abascal. Potser per tant engrandir Vox, és Vox qui guanya les eleccions. 

Un dels temes més complexos en les societats contemporànies és l’administració de les identitats en els espais públics. Els principis de neutralitat i laïcitat estan molt bé. Però al final s’ha de decidir si el Nadal és festa laboral o en quina llengua s’imparteix una classe. I els qui coneixen el dia a dia de les aules saben que la concreció de l’objectiu que els escolars catalans dominin les dues llengües no pot respondre a una sola lògica ni a una metodologia encotillada. Davant dels qui volen que això ho organitzi el Parlament o el TSJC, el sentit comú diu que ho han de fer els mestres, sense interferències i amb cobertura. Això van pactar dijous PSC, Esquerra, Comuns i l’ànima assenyada de Junts, que, desgraciadament, es va veure sotmesa a un setge a les xarxes (que només van percebre ells) per part del seu cartell electoral. El català ho té fotut, però segur que no se salva a cop de tuit.