¿El Marroc va amb Occident i Algèria amb Rússia? Geopolítica del nord de l’Àfrica

La decisió d’Espanya de recolzar el pla autonomista del Marroc per al Sàhara ha enervat l’altre veí del sud, Algèria. Enmig de la guerra llançada per Rússia contra Ucraïna, sorgeix la pregunta de si Alger escalarà la seva resposta recolzant-se en el seu tradicional soci, Moscou. La resposta és que probablement no: Algèria no s’alinearà com ho va fer durant la guerra freda, segons els experts en la regió que ha consultat aquest diari. Rabat, al contrari, sí que està capitalitzant les seves històriques aliances amb Occident.

El Marroc i Algèria són enemics històrics. Competeixen per la influència en el nord de l’Àfrica i tenen un conflicte obert al Sàhara Occidental (Rabat, en guerra contra els sahrauís; Alger donant-los suport i refugi). Durant la guerra freda, Algèria es va posar del costat dels no-alineats i el Marroc del dels Estats Units. 

Rabat era llavors l’aneguet lleig de la zona. Alger, per contra, era el campió dels moviments d’alliberament nacional antiimperialistes i del socialisme àrab. Mantenia bones relacions amb l’URSS. Alguns dels quadros actuals els van formar els serveis secrets soviètics. 

Des d’aleshores, Rússia proveeix d’armes i entrenament militar Algèria, i els dos països mantenen una relació estreta. «Però seria un greu error d’anàlisi interpretar Algèria com un peó de Moscou a la regió. No ho és. Algèria és molt gelosa de la seva autonomia», explica a EL PERIÓDICO DE ESPAÑA Eduard Soler, investigador sènior del Centre d’Estudis Internacionals de Barcelona (CIDOB). 

La mateixa idea té Laurence Thieux, experta en Algèria de la Universitat Complutense de Madrid: «No es pot parlar d’alineament d’Algèria amb Rússia, sinó més aviat d’ambigüitat. No vol enfadar Moscou, però ara busca diversificar les seves aliances. Per exemple, no va votar en contra en la condemna del Consell de Seguretat de les Nacions Unides a la invasió d’Ucraïna, sinó que es va abstenir».

Dels acords d’Abraham al Sàhara

Un dels canvis més importants en els equilibris geopolítics de la regió es va produir al final de la presidència de Donald Trump. Es van anomenar els acords d’Abraham. El 15 de setembre del 2020, Israel, els Emirats Àrabs Units i Bahrain van formalitzar la normalització de les seves relacions, en una cerimònia apadrinada pel president nord-americà. El 10 de novembre, Trump firmava una declaració reconeixent la sobirania del Marroc sobre el Sàhara Occidental i anunciava la normalització de les relacions diplomàtiques entre el Marroc i Israel. Tant, que Tel Aviv s’ha convertit des d’aleshores en un proveïdor clau en matèria de seguretat del regne alauita. Va ser la culminació de l’estratègia prooccidental de Rabat.

«El Marroc ha jugat la carta d’Occident: porta a terme una clara estratègia d’internacionalització, manté una relació preferent amb la Unió Europea, intenta atraure inversions, capital humà i acadèmic i donar una imatge de progressisme», explica a Myriam Benraad, experta en diplomàcia del món àrab i professora de Relacions Internacionals de la universitat internacional Schiller de París. 

El mes de desembre passat, la nova ministra d’exteriors alemanya, Annalena Baerbock, emetia un comunicat en què qualificava d’«important contribució a un acord de pau» el «pla d’autonomia presentat el 2007» pel Marroc per al Sàhara Occidental. Un altre gir de guió. Al febrer, la presidenta de la Comissió, Ursula von der Leyen, va visitar el país, primer soci de la UE a l’Àfrica, i va anunciar un paquet d’inversions de 1.600 milions d’euros.

Aquest dilluns, Brussel·les ha recolzat el gir d’Espanya respecte al Sàhara Occidental que es va conèixer divendres passat. El màxim representant de la diplomàcia europea, Josep Borrell, ha assegurat que la carta d’Espanya al Marroc en què considera acceptable la base autonomista per a la solució del problema del Sàhara «no contradiu la posició europea». 

«No m’ha sorprès la decisió d’Espanya de recolzar el pla marroquí. No és una posició realment nova», opina Benraad. «i no dista gaire d’altres que es mostren en les Nacions Unides o, de manera informal, a la UE o a França», afegeix. 

En la mateixa línia s’expressa Laurence Thieux, que recalca que Madrid pot haver triat el moment actual com a conseqüència del viatge a Rabat el 8 de març passat de la sotssecretària d’Estat dels EUA, Wendy Sherman. Allà, va reiterar el suport dels Estats Units al pla d’autonomia del Marroc per al Sàhara Occidental. 

Algèria i Rússia

Notícies relacionades

Brussel·les veu «positiu» l’acostament entre Espanya i el Marroc

El Marroc assegura que Espanya assumeix el seu pla autonomista sobre el Sàhara Occidental com a base per negociar

El suport als plans del Marroc ha desencadenat els nervis a Alger, «que ho ha vist com una amenaça a la seguretat nacional», segons Eduard Soler. La qüestió és si això tornarà a llançar Algèria en braços de Moscou; si consolidarà la separació en eixos de la zona, pròpia del segle XX. Rússia té pes en les Forces Armades i els serveis d’intel·ligència algerians, i la relació ha sigut profitosa per a tots dos. «Però ara hi ha un cert reequilibri geopolític. Després dels atemptats de l’11-S, l’agenda de cooperació en la lluita antiterrorista va servir a Alger per millorar la interlocució amb Washington i les capitals europees», afegeix Soler.

Algèria té massa problemes interns per sobrereaccionar. El 2019 i el 2020 es va produir l’«hirak» algerià, unes protestes mai vistes en què es demanava a l’etern president Abelaziz Buteflika que renunciés a un cinquè mandat. Ara es tem que la guerra d’Ucraïna i la reducció de les exportacions de cereals provoquin una carestia d’aliments que agreugin la crisi del país. És un context poc propici per a alineaments clars amb una potència, Rússia, que ara és un pària internacional.