Traïcions, eleccions i altres animals polítics

«Traïció». Han passat gairebé mil anys des de la primera vegada que un presumpte acte de perfídia va ser pedra angular de la disputa política del govern de l’ampla Castella i l’històric regne de Lleó. Traïció, va proclamar dilluns passat el president de la comunitat autònoma de Castella i Lleó, Alfonso Fernández Mañueco, abans de llançar-se a decapitar l’executiu de coalició amb Ciutadans, amb uns resultats, virtuals és clar, en pla «casament vermell» de ‘Joc de Trons’. Els que s’havien aixecat aquell matí com a vicepresident, conseller o director general, tornaven a ser ciutadans, amb minúscula i en el sentit de població civil, ennuegats amb el primer cafè.

Gairebé mil anys enrere, el 1072, un altre Alfons, el fill del rei Ferran, estava en una Zamora assetjada per les tropes del seu germà Sancho, gens d’acord amb el repartiment de l’herència que havia fet el seu pare. Llavors no s’estilava allò d’anar al tribunal contenciós, així que un tal Bellido Dolfos va utilitzar una ‘faca’ per deslliurar-se del revoltós Sancho. Després, Alfons de Lleó i la seva germana Urraca van negar-ho tot al Cid, així que, de tots ells, l’únic traïdor oficial de la història del setge va ser el pobre Bellido, que va acabar esquarterat, i Rodrigo Díaz va continuar amb el Tisó contra els infidels de més al sud.

Traïció, clamen els seguidors del PP mil anys després i l’assenyalat, aquesta vegada, és el fins dilluns a les 9 hores flamant vicepresident Francisco Igea, que es defensa de l’acusació en castellà preclar, a l’estil de Cela: «¿Quins collons?», es va despatxar a gust a l’emissora de ràdio on una estoneta abans havia descartat, una altra vegada, l’avançament de les eleccions. Però va ser deixar anar el micro i rebre la famosa trucada de Mañueco: «Hola, Paco, que sàpigues que estàs cessat tu i tots els consellers de

Ciutadans i que convocaré eleccions perquè és el millor». Des d’aleshores Paco està mirant de reposar l’honor tacat des de les xarxes socials i revela whatsaps sobre les gens secretes negociacions amb una altra formació, Per Àvila, encreuats amb qui ara l’ha succeït com a portaveu, Carlos Fernández Carriedo, veterà en avatars polítics fins a l’extenuació i que ha passat per gairebé totes les conselleries, de Sanitat fins a Educació i actualment Hisenda, des que va debutar en política el 1995.

Gran estocada al matrimoni de conveniència

Liquidava així el sobtat idil·li sorgit de les urnes el maig del 2019. Sobtat perquè, durant tota la campanya electoral, Igea es va erigir en flagell del PP per «acabar amb més de trenta anys de corrupció», els que feia que estava en el poder el Partit Popular, gairebé tants com la mateixa autonomia si s’exceptuen els dos anys del socialista de Zamora Demetrio Madrid, que va inaugurar una comunitat de nou províncies enganxades pel Loctite de la Transició.

El candidat de Ciutadans no havia sigut la primera opció del seu partit per aspirar a la Junta. Abans havien sigut descartats el que fins dilluns era el president del Parlament autonòmic, Luis Fuentes, i la seva antecessora, Silvia Clemente. La totpoderosa consellera de Cultura primer, d’Agricultura després, amb els governs de Juan Vicente Herrera, havia protagonitzat un salt mortal que va acabar per costar-li la vida política. Va guanyar unes primàries que van ser denunciades pels militants de Ciutadans per un presumpte tripijoc. I així va arribar l’oportunitat que no desaprofitaria aquest «ciclista grassonet i creient ple de dubtes», tal com es defineix al seu perfil de Twitter, del qual encara no havia esborrat a mitjans de setmana el càrrec de vicepresident de Castella i Lleó.

Autor: Pablo GarcíaCiutadans vivia hores en alça, al contrari d’un PP pel qual optava Alfonso Fernández Mañueco, que havia guanyat les primàries a Antonio Silván, l’aposta d’Herrera, i que també proclamava regeneració. Un missatge esgrimit, així mateix, pel líder de l’oposició i secretari regional del PSOE, Luis Tudanca, que va aconseguir sorprendre i trencar l’hegemonia de tres dècades. Però sense prou recolzaments en l’arc parlamentari. Els dotze procuradors de Ciutadans tenien la clau i tot semblava indicar que es decantarien pel PSOE. Tudanca fins i tot es va manifestar disposat a immolar-se i «fer un pas enrere» cedint la presidència. No hi va haver necessitat. Ciutadans va acabar donant la majoria, justeta en parlamentaris, al PP i a canvi va obtenir la vicepresidència, la representació i les carteres de Transparència i Govern Obert (els tres càrrecs per a Igea), Indústria i Ocupació, Cultura i Turisme, a més de Sanitat. L’última era ja un bon problema quan el van encomanar a Verónica Casado, considerada, oficialment, la millor metge del món per un guardó atorgat en l’àmbit de la medicina de família. Després va arribar la pandèmia.

El tàndem Mañueco-Igea feia la sensació de funcionar en la pobresa (heretaven uns pressupostos prorrogats gairebé tant com els de Montoro) i en la malaltia. El Govern de Castella i Lleó semblava un oasi d’entesa i coherència davant les confrontacions i desafiaments d’altres comunitats com el Madrid d’Ayuso. La parella ideal: la mesura i sensatesa de Mañueco davant un Igea que no callava ni sota l’aigua i es convertia en parapet de qualsevol polèmica, si no la creava ell mateix, com el toc de queda a les vuit del vespre durant la segona onada de la covid.

Tot i que ja se sap que en les parelles la veritat es palpa quan es tanca la porta de casa. I en aquesta terra que tant presumeix de processons, una autèntica desfilada circulava per dins de populars i ciutadans. Les disputes internes creixien fins que el barco va encallar-se arran del pla de reordenació per a la sanitat rural de Verónica Casado, beneït per Igea. Donar servei sanitari decent en un dels territoris més extensos d’Europa i alhora amb més dispersió i envelliment és una prova que cap govern ha aconseguit passar amb solvència. Afegeixi-s’hi la falta de professionals sanitaris i una pandèmia, i a la qüestió només li falta treure-li l’espoleta per iniciar el compte enrere. El pla suposava el tancament de petits consultoris, els de pobles que rarament arriben a cent habitants, que aquí són multitud, i el desplaçament a altres nuclis comarcals de pacients que majoritàriament són grans sense accés a tren de rodalies o autobús de línia. Així que els veïns es van indignar i amb ells els seus alcaldes i els diputats provincials o, el que és el mateix, les bases que sustenten els partits majoritaris i en especial el PP. Al setembre el Partit Popular va votar amb el PSOE contra els plans dels seus propis socis de Govern i a Ciutadans no li va quedar cap més remei que embeinar i abstenir-se. Segur que llavors hi va haver qui va pensar allò d’«‘arrieritos somos’», mentre aplaudien a la una populars i socialistes. I, efectivament, pròxima parada: els pressupostos regionals, els de la Next Generation.

La moció

L’«entesa cordial» ja feia aigües mesos enrere. Va ser al març quan el PSOE va presentar una moció de censura que trencava, encara més, un dividit grup de Ciutadans després de la patacada de les eleccions generals que van propiciar la marxa d’Albert Rivera i l’arribada d’Arrimadas, amb qui Igea mantenia més que discrepàncies. Finalment, només una parlamentària abandonaria Ciutadans per votar amb el PSOE una moció de censura que els populars van salvar pels pèls. Però el mal quedava infligit: la coalició hauria de governar en minoria i necessitava almenys un vot de l’oposició per tirar endavant els comptes. L’objectiu es va centrar en l’únic parlamentari que va obtenir un partit nascut el gener del 2019, Per Àvila, el que en una autonomia de nou taifes equival a «per mi i per tots els meus companys». Els seus fundadors no són precisament debutants. Són antics membres de l’executiva del PP avilès emprenyats amb l’oficialitat. I comença la negociació amb ells, de forma gens confidencial. Els mobles van semblar salvar-se en primera volta quan es van rebutjar les esmenes a la totalitat gràcies a la seva abstenció.

Però quedava la votació definitiva i els avilesos van llançar un envit en gran, 35 milions d’euros per a la província, poliesportius per estrenar inclosos, això últim revelat en un dels tuits que Igea diu haver encreuat amb Carriedo. Complir les exigències de Per Àvila suposava donar ales als partits uniprovincials i de l’Espanya Buidada que es pressentien o prenien cos, com a Sòria, ara. Sense Per Ávila, no hi havia pressupostos, i si no hi havia pressupostos el que es discernia era una nova moció de censura.

No va ser necessària cap mà de Génova, ni Mañueco va haver de doblegar el clatell davant Pablo Casado i seguir l’‘efecte Ayuso’. El president de la Junta i el seu entorn ja estudiaven el calendari per a un avançament electoral que, en cas d’haver superat la prova de pressupostos, podria haver-se portat fins al mes de febrer, mai més enllà. Al març es complia el termini per a una segona moció de censura del PSOE. Però els populars podien ser desbancats abans si la presentava Ciutadans amb altres forces per sumar el mínim exigit pel reglament de la Cambra. Per al PP, aquesta opció era la que estava sobre la taula en les últimes setmanes com a maniobra desesperada de la formació taronja de garantir-se mantenir-se en el poder dos anys més. I hi ha fonts que assenyalen, com no pot ser d’altra manera, Igea d’haver negociat el recolzament de Per Àvila en el cas que així fos. Aquestes mateixes fonts s’atreveixen a dissenyar el guió de la penúltima trama: el fracàs de la votació de pressupostos donaria pas a d’altres, fruit de l’acord PSOE-Cs-Per Àvila. Pressupostos nous que serien gestionats per un nou govern amb, almenys, els dos primers. Es recolzen, a més, en unes declaracions de la secretària d’Organització socialista, Ana Sánchez, que va garantir el recolzament dels socialistes a les aspiracions avileses.

Aleshores Mañueco ja tenia més que clar que no passaria a la història com el president a qui li van calçar dues mocions de censura en nou mesos, la segona després d’haver perdut la votació dels pressupostos generals que anaven a ple el 22 de desembre, amb la Loteria Nacional. Les declaracions de la socialista deixaven cos a la narrativa popular i la sort queda llançada dos dies abans. La pulcritud institucional que ha caracteritzat Mañueco xoca amb el procedir, tan precipitat en aparença que sembla meditat acuradament, de destituir els consellers «traïdors» i dissoldre les Corts. I més quan el mateix rei travessava la Meseta en el viatge inaugural de l’AVE a Galícia. L’explicació cal buscar-la en el calendari electoral: aquell agitat dilluns era l’últim dia del calendari per convocar eleccions d’acord amb la norma electoral i quedaven 48 hores per al ple de pressupostos.

La incògnita

Quin any 2021: la primera moció de censura en la història de Castella i Lleó, primeres eleccions anticipades i, a partir d’ara, tot un experiment sociològic. També per primera vegada se celebraran comicis regionals per separat de les municipals i tindran lloc el 13 de febrer, quan una part dels votants, els més grans, caminen espantant el fred a les grans ciutats on van emigrar els seus fills, i en pandèmia. Una altra dada que cal tenir en compte és que el resultat de les eleccions serà per a quatre anys i no per a dos, a diferència de Madrid, perquè així ho marca l’Estatut Autonòmic. L’escenari servirà com a sala d’assajos tant per al PP com per al PSOE, però també per a Vox, a qui les enquestes donen un escó per cada província, cosa que suposaria un increment considerable de vots. Actualment només compta amb un procurador. Podem va sucumbir fa dos anys i ara insten Yolanda Díaz perquè assagi el seu projecte d’esquerres en vigílies de Sant Valentí. I una última variable la juga la irrupció de partits uniprovincials a l’empara de l’Espanya Buidada, sense oblidar el que puguin esgarrapar els lleonesistes de la UPL. Les enquestes donen majoria a Mañueco, tot i que no absoluta. El líder popular vol un nou govern monocolor, tot i que hagi de buscar recolzaments puntuals.

Notícies relacionades

Recursos de Madrid, Andalusia i Múrcia

Canàries activa el trasllat de migrants a la Península

A tot això, Igea, que se n’havia tornat a la feina de metge després de proclamar la seva innocència i tornant les acusacions de traïdor al seu en altre temps president, s’ha posat a disposició del que queda del seu partit per postular-se com a candidat, això sí, sense primàries, acollint-se a una disposició dels estatuts de Ciutadans per a casos d’urgència. El partit, de moment, no s’ha pronunciat, tot i que les pitjors llengües asseguren que els detractors de l’exvicepresident no estan gaire per la feina. ¿I al PSOE? Doncs tan contents, perquè creuen que poden revalidar la victòria arrabassada el 2019 per la via dels pactes. A més, al seu líder, Luis Tudanca, a falta de tombar els pressupostos al PP el dia 22, li va tocar el Gordo. Uns dècims que tenia compartits amb els seus amics. I és que les majories absolutes ja no les reparteixen ni a Doña Manolita.