El concurs de llançament de pernil

Carrascosa de la Sierra és una localitat de Conca que pertany al que anomenem l’Espanya buidada: té 70 persones censades però només 40 hi viuen tot l’any. La cosa canvia a l’estiu, quan els descendents (fills i nets) dels habitants que van emigrar cap a Catalunya o Madrid en la dècada dels 60 tornen al poble per vacances. I ho fan en massa, perquè aquests mesos el municipi supera els 500 habitants. Tornen amb amor al poble dels seus avantpassats perquè ells estan darrere de les activitats que dinamitzen el municipi fins al punt d’haver-lo fet viral amb una competició de llançament de pernil (i de llonganissa i fuet per als infants).

L’ocurrència va arribar al lloc on arriben les grans idees: al bar. Quatre parroquians de Carrascosa pensaven en propostes per dinamitzar el poble per a la festa de la Verge d’agost. Era l’estiu de 1997. Alfonso Calle, un dels tertulians, va recordar que havia vist un documental sobre unes "olimpíades" que celebraven els esquimals d’Alaska, amb costums propis com aixecar pes amb les orelles. Alfonso va proposar organitzar un esdeveniment semblant però a l’estil de les serres de Conca. "Podem crear una prova sobre llançar alguna cosa, que això requereix poc reglament", va suggerir. "¿Però què hem de llençar nosaltres?", es van preguntar els presents. "Un pernil", va resoldre Juan Arsenio, un altre dels habituals del bar.

Va ser així com va néixer una curiosa competició que no ha deixat de celebrar-se i que, 28 anys després, s’ha fet viral. Un vídeo penjat a les xarxes va córrer com la pólvora i ha posat Carrascosa de la Sierra de nou al mapa. Falta li feia: "El poble no és que estigui agonitzant, és que està mort", reconeix l’Alfonso. Ell mateix tampoc viu allà: "Hi ha només 70 persones censades, però en realitat hi viuen unes 40. Jo mateix visc a Madrid", revela.

Madrid és, juntament amb la província de Barcelona, el principal enclavament que van triar els veïns de Carrascosa que van haver d’emigrar en els anys 60 i 70. Gent que se’n va anar a treballar a Badalona, a Molins de Rei, a Barberà del Vallès. Van deixar el poble gairebé buit la major part de l’any. Però no van oblidar les seves arrels i hi tornaven a l’estiu. Ho van fer els que van emigrar, i després els seus fills, i després els fills dels seus fills...

Ells són els que actualment mantenen viu el Campionat Mundial de Llançament de Pernil. Dit així mateix, amb la forma catalana, pernil, és com es denomina aquest campionat que, malgrat no ser l’únic a Espanya (se celebra en altres pobles de Jaén, de Castelló i de Cantàbria), reivindica ser l’original.

Talía Benedicto té 25 anys i viu a Saragossa. És la presidenta de l’Associació Cultural Isabel de Cervantes, l’entitat que manté amb vida aquesta curiosa competició. Ella i la resta de la junta, que tenen uns vint anys tots, són fills i nets dels que van començar a emigrar fa ja mig segle. Tornen a l’estiu i aconsegueixen que dels 40 habitants que hi viuen tot l’any es passi a 400 o 500, segons les xifres oficials de l’Ajuntament de Carrascosa. "L’Associació va néixer el 2004, però la gestionem des de fa un parell d’anys perquè estava a punt de desaparèixer. Ningú volia fer-se’n càrrec i vam decidir fer-ho alguns joves que vivim a Saragossa i a Madrid", explica a aquest diari.

Ho van fer de manera desinteressada i sense ànim de lucre. Igual que Celia Gómez, una dona que viu a Madrid però que ha assumit l’alcaldia del poble, en el ple del qual només hi ha dos regidors (comptant-la a ella): "Aquí no hi ha res d’oposició. Jo soc de Conca Ara i l’altre regidor és del PSOE, però ens entenem per fer coses pel poble. Jo ara, per exemple, estic ajudant al bar", explica.

L’Ajuntament organitza la festa major de juliol. I l’associació organitza la setmana cultural d’agost, en la qual s’emmarca el llançament de pernil. Una disciplina que al principi va valer als creadors l’etiqueta de bojos: "La gent s’hi acostava per veure exactament per què llençàvem un pernil. Recordo que, després del primer llançament, el primer a acostar-se a la peça no va ser qui mesurava la distància del tir, sinó un gos que va olorar que allò era menjar", recorda ara l’Alfonso.

De raresa a símbol del poble. I la prova d’això és que no només s’ha mantingut fins ara, sinó que ha anat creixent: "També organitzem un llançament de llonganissa per als nens. I aquest any hem estrenat el llançament de fuet per als més petits", puntualitza Benedicto.

5,5 milions de visualitzacions

Una competició que, coses d’internet, s’ha fet viral aquest mes: "Vam pujar uns vídeos a internet i ens vam trobar de cop amb 5,5 milions de visualitzacions. Una bogeria". I, com passa amb els virals, també arriben les notícies falses. "Hem vist comentaris en què ens criticaven que estem malgastant el menjar. I això no és cert. "Aquí no es llença res", aclareixen des de l’associació. Al contrari: el pernil és el premi. S’embolica amb diferents materials (des de draps fins a paper de bombolles) perquè no es faci malbé. I la persona que més lluny el llança se l’emporta a casa: "Sol ser sempre el Sergio García Moreno, que és el campió de la majoria d’edicions. És el Rafa Nadal del llançament de pernil", conclou l’Alfonso.

Notícies relacionades

Felip VI demana "col·laborar per tirar endavant" les zones afectades

Risto, el burro que va avisar del foc

¿Servirà aquesta viralització per posar Carrascosa de la Sierra en òrbita? L’alcaldessa ho dubta: "El poble té uns paratges preciosos, rius, muntanyes, una pedania preciosa. Hi ha gent que ve a caçar i s’enamora del lloc. S’hi organitza una carrera en la qual han participat noms molt potents. Però continua sent molt difícil arribar fins aquí, perquè no hi ha una carretera en condicions. Falten comerços, infraestructures. Falta de tot, en realitat".

Problemes que no són exclusius de Carrascosa de la Sierra, sinó de tota l’Espanya buidada. Aquí, els fills catalans i madrilenys dels seus últims pobladors resisteixen, com un llogarret gal. Continuen venint a l’estiu i s’impliquen per mantenir viva una curiosa tradició que ha impulsat la fama del poble per tot Espanya. Altres pobles en els quals no existeix aquesta implicació estan destinats a desaparèixer si ningú hi posa cap remei.