Sánchez bat el rècord sense convocar el debat sobre l’estat de la nació

Aquesta espècie d’examen anual a l’estat del país i a la gestió del Govern el va instaurar Felipe González el 1983, en la segona legislatura. Tot i que res obliga a convocar-lo, la tradició parlamentària és fer-lo cada any, excepte aquells en què hi hagi cita amb les urnes. Sánchez, després de tres anys al Govern, és l’únic president que no s’ha sotmès a aquest gran debat parlamentari des de la seva instauració. Des de la moció de censura que el va enviar a la Moncloa, el 2019 va ser un any amb dues eleccions i el 2020, l’any en què va esclatar la pandèmia. Però el 2021 està a punt d’acabar-se sense que el socialista l’hagi convocat per voluntat pròpia. Ara, Ciutadans ha registrat una iniciativa al Congrés per incloure al Reglament que la cita sigui obligatòria i anual.

Un rècord de 700 dies

Un rècord de 700 diesSánchez és el president que més temps ha deixat passar des de la seva investidura sense convocar el debat sobre l’estat de la nació: ja són 700 dies des de la seva presa de possessió, el 7 de gener del 2020. Mariano Rajoy va tardar 428 dies a convocar-lo després de guanyar les eleccions el 2011 amb majoria absoluta, punt que va ser durament criticat per l’oposició. Tot i així, va complir celebrant-lo el 2013, 2014 i 2015. Llavors no va arribar a aconseguir el rècord que havia deixat Felipe González el 1989, quan en va tardar 470, però el va sobrepassar més tard: després de ser de nou investit l’octubre del 2016, va abandonar el Govern en una moció de censura 579 dies després sense haver-lo convocat. L’excusa que va argüir per no haver-lo convocat el 2017 va ser la moció de censura que li havia presentat Units Podem i que va servir com una mena de rendició de comptes a la seva gestió a l’Executiu. Després, el 2018, quan Rajoy va aconseguir tirar endavant els pressupostos generals de l’Estat i per fi va anunciar que el debat podria celebrar-se al juny, una nova moció de censura –aquesta vegada, exitosa– el va desallotjar de la Moncloa.

La Constitució no regula, ni tan sols esmenta, el debat sobre l’estat de la nació. Es registra com una comunicació del Govern, com va fer Felipe González al plantejar-lo per primera vegada i comptar amb el beneplàcit de Manuel Fraga. En la majoria d’ocasions s’ha celebrat en la primera meitat de l’any, i el seu transcurs s’ha anat formant més aviat per usos i costums. Després de l’exposició del president, intervenen els portaveus dels grups. A més, aquests poden fer propostes de resolució que es voten al final de la sessió.

«Llarg metratge»

«Llarg metratge»En el primer debat, el del 1983, el llavors líder d’Aliança Popular, Manuel Fraga, va apuntar la que seria una queixa comuna en els successius. «Potser pot trobar-se que hi ha poc missatge per a tan llarg metratge», va dir a Felipe González després que aquest exposés durant gairebé dues hores el balanç del seu govern. Aquella va ser la intervenció inaugural més llarga, tot i que seguida de prop per la de José Luis Rodríguez Zapatero el 2005, amb una hora i gairebé tres quarts. El president socialista ostenta també el rècord d’haver-lo despatxat més ràpid, amb uns 50 minuts el 2007. Zapatero i el popular José María Aznar són els dos presidents que mai han faltat a la cita amb aquest debat: el van convocar any a any, quan tocava i sense contratemps. Els ‘cara a cara’ d’Aznar amb els diferents líders de l’oposició a qui es va enfrontar en els seus dos governs –González, Borrell i Almunia– també van tenir fama de llargs, perquè les sessions van acabar sempre més enllà de mitjanit.

Notícies relacionades

Ofensiva de Ciutadans per fer obligatori el debat sobre l’estat de la nació

Així estan les enquestes de les eleccions al País Basc 2020

Malgrat el tedi, la cita parlamentària per excel·lència ha sigut escenari d’alguns dels debats més recordats. Aznar va encunyar el seu cèlebre «¡Vagi-se’n, senyor González!» en el del 1994, o la dura acusació de Rajoy a Zapatero el 2005 d’haver «traït els morts» en mans d’ETA. L’última vegada que es va celebrar, Rajoy i Sánchez es van llançar frases gruixudes. «Jo me’l prenc a vostè molt més seriosament que molta de la seva gent, i la meva feina em costa», li va dir el primer al segon. En aquella cita, corrupció i rescat a la banca van ser els temes estrella, Rosa Díez en va ser una de les protagonistes, Alberto Garzón apuntava a Grècia i qui va posar sobre la taula la falta de propostes per al «problema polític de Catalunya» era Josep Antoni Duran i Lleida.

Alguns dels líders polítics d’aquests últims i convulsos anys, com Pablo Iglesias o Albert Rivera, s’han retirat sense participar en el debat parlamentari per excel·lència. En temps d’inestabilitat política, set anys és tota una eternitat.