Nou llibre

Cuixart aposta per un referèndum sense adjectius per poder tornar-ho a fer

  • El president d’Òmnium Cultural converteix el seu dietari a la presó en una proposta política per «empoderar» la ciutadania superant la disputa partidista

Cuixart aposta per un referèndum sense adjectius per poder tornar-ho a fer

EFE / ALEJANDRO GARCÍA

4
Es llegeix en minuts
Júlia Regué
Júlia Regué

Cap de la secció de Política.

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Jordi Cuixart ha ordenat tots els apunts que va recollir al seu dietari durant tres anys, vuit mesos i set dies entre reixes i els ha convertit en una proposta política perquè es reprengui el pols independentista. Un còctel de vivències a la presó, entrellaçades amb al·legats polítics, que conflueixen sota el títol ‘Aprenentatges i una proposta’ (Ara Llibres) per injectar entusiasme i aparcar la desorientació que regna entre el sobiranisme després de la convulsa tardor del 2017 a fi d’«empoderar la ciutadania», formant-la en la desobediència civil, per «tornar-ho a fer i fer-ho millor».

«Estar disposat a assumir les conseqüències de les accions pròpies i mantenir-se ferm davant la repressió de l’autoritarisme són conceptes tan fàcils d’entendre com difícils d’acceptar»

«Ara mateix no hi ha la possibilitat de fer un referèndum pactat, un nou referèndum unilateral o una declaració efectiva d’independència, siguin quines siguin les majories parlamentàries, si abans no hem aconseguit la maduresa d’acceptar que caldrà portar a terme grans actes massius en el marc de la lluita no-violenta», explica. Una aposta que confessa que parteix de llargues converses amb la resta de consellers i càrrecs electes empresonats durant la preparació del judici, en què Cuixart exercia com a moderador, i les notes del qual reflecteixen que el mínim comú denominador és, precisament, un referèndum sense adjectius. Això és, sense descartar la unilateralitat i entreveient la possibilitat d’un pacte amb l’Estat pròxim a l’impossible.

El diàleg i la confrontació

Amb la seva iniciativa, Cuixart aspira a superar el xoc entre el diàleg i la confrontació. Al seu judici, «la defensa permanent del diàleg, de la negociació, forma part de la confrontació democràtica», situant-los com puntals complementaris. No sense matisos: «La confrontació, si no està ancorada a una coherència irrefutable, serveix de poca cosa a llarg termini», afirma davant els sectors més desassossegats. Als pragmàtics, els adverteix que la taula de diàleg «serà útil si ho és en el marc d’una estratègia compartida, escoltant la veu de la ciutadania i sense ser una arma llancívola entre partits».

Dubta, en aquest punt, de la voluntat de diàleg «real» del Govern central, per la qual cosa demana cautela i ser «conscients de com se les gasta l’Estat i quines són les seves capacitats, no només de maniobra, sinó de joc brut i de mentida».

«La taula de diàleg serà útil si ho és en el marc d’una estratègia compartida pel conjunt del sobiranisme, escoltant la veu de la ciutadania i sense ser una arma llancívola entre partits»

Crítica i autocrítica

Entre les 238 pàgines hi ha confessions, crítica i autocrítica, però s’escarrassa a assegurar que ell «no anava de farol». Sobre el referèndum, diu que «potser ens vam saltar etapes i vam passar de la mobilització explicativa i cohesionadora a proposar institucions alternatives sense haver transitat abans per cap procés destituent de l’Estat» i que «no es va tenir en compte la possibilitat d’una reacció violenta de l’Estat existent». Quant a la declaració unilateral d’independència (DUI) fallida: «Potser va faltar més determinació per part de tots», afirma.

Cuixart exhibeix els motius del seu canvi d’estratègia i critica la falta d’unió entre lletrats defensors. «¿I si l’Estat no pacta?», «Doncs no hi ha referèndum», va contestar en la seva primera declaració davant el Tribunal Suprem. «Sentia que traïa els meus ideals [...] No em reconec de cap manera», confessa ara, considerant un «greu error» haver dit «allò que [jutges i fiscals] volien sentir perquè em deixessin en llibertat». No va funcionar. Per això el gir de 180 graus en defensa del referèndum i fins i tot el mític ho tornarem a fer com a síntesi de la seva obcecació per no cedir.

«Ni la repressió ni l’exili poden ser mai un límit per a les aspiracions que tenim com a nació»

Notícies relacionades

Però el seu convenciment va xocar aviat amb la falta de resposta institucional a la sentència del procés, mentre que els carrers cremaven amb llargues jornades de mobilitzacions i disturbis. Allà critica «la indiferència formal dels grans sindicats» i «la falta d’estratègia compartida entre partits i l’obsessió constant (i estèril, a efectes de país) de prioritzar la pugna electoralista». 

Amb tot, vol posar-hi remei amb la conjunció de sensibilitats en «una sola veu», que no líders messiànics, i amb «dinàmiques de desconnexió real i concreta de l’Estat», enfortint estructures cíviques i socials, «i alhora també l’assumpció de les conseqüències d’aquesta estratègia de lluita no-violenta i desobediència civil», això és, «actuar amb consciència de pressió no deixar d’actuar per culpa seva». «Ni la repressió ni l’exili poden ser mai un límit per a les aspiracions que tenim com a nació», conclou. Els partits, per ara, no recullen el guant.