La mirada dels fotògrafs de set presidents

Els secrets més muts de Palau

  • Els dos fotògrafs dels set presidents de la Generalitat en democràcia revelen les vivències més intenses

  • Els professionals descriuen les anècdotes d’instantànies mai publicades i guardades a l’arxiu oficial

5
Es llegeix en minuts
Fidel Masreal
Fidel Masreal

Periodista

ver +

Pasqual Maragall banyant-se amb bòxers al mar Mort, Jordi Pujol pronosticant en privat que la victòria d’Artur Mas del 2003 no el portaria a la presidència, Carles Puigdemont gravant un missatge institucional per si era detingut. I, més recentment, el rei Felip VI mirant el nou inquilí de Palau, Pere Aragonès, amb cara d’interrogant. Tots aquests moments no es perdran en el temps, com llàgrimes en la pluja. Són a la retina, el record i el disc dur de l’arxiu de Jordi Bedmar i Rubén Moreno, els dos fotògrafs de la presidència de la Generalitat que fa més de 20 anys que retraten i, per tant, segueixen dia a dia tots els presidents de Catalunya des de Jordi Pujol.

Bedmar és autor, entre moltes, d’una instantània de gran calat: la mirada de reüll del rei al president Torra en un sopar del Mobile l’any passat. Fins passat un cert temps no es va saber oficialment que la foto era seva, perquè la va penjar a les xarxes 15 minuts i la va esborrar. El que no se sap és que Bedmar guarda al seu arxiu la mateixa escena un any després, entre el rei i el nou president català en aquest mateix escenari. Aquesta vegada la mirada del Monarca és més aviat de dubte, segons explica el jove i alhora veterà fotògraf. La foto està arxivada.

Moreno va prendre imatges del missatge institucional de Puigdemont per si el detenia la Guàrdia Civil després de l’1-O. «Vaig fer quatre fotos i em van fer fora un cop començava el discurs, i vaig pensar ‘que estrany, ¿per què em fan fora?’; després amb el temps entens que es vivia un moment molt dur. Ell estava pausat, però la processó anava per dins».

Les espines de l’autocensura

A Palau i fora de Palau, el dia a dia dels fotògrafs és ple de rutines, però també atresora un material preciós que és a l’arxiu oficial. Els caps i les caps de premsa de tots els presidents han optat per la prudència, o directament l’autocensura, a l’hora d’exhibir fotos no amables. «El primer i més bàsic que se’ns demana és moltíssima discreció», descriu Bedmar. Un exemple: la famosa imatge de Maragall col·locant-li una corona d’espines al seu llavors vicepresident, Josep Lluís Carod-Rovira, a Jerusalem, la tenia Bedmar, per descomptat. Però no la va divulgar. Va ser una agència internacional la que la va distribuir i automàticament es va convertir en una gran polèmica. «Li vaig dir a la Norma [de la Font, cap de premsa] ‘d’aquesta foto què en farem, perquè és molt xula’ i em va dir ‘no, no, això no’. El que no se sap és que Maragall també li va posar la corona al conseller Antoni Castells, que fins i tot va imitar, amb el gest, Jesucrist de genolls. «Tinc la foto i és espectacular», recorda rient. Una altra imatge que ningú veurà. De moment.

¿Què passa quan aquesta discreció xoca amb l’instint periodístic dels fotògrafs? Bedmar va fotografiar com Joan Gaspart servia el sopar al llavors rei Joan Carles I, perquè la seva empresa de càtering era la que s’encarregava de l’àpat: «Em va sortir l’instint, vaig disparar, i se’m van tirar els escortes a sobre, ¡ha, ha, ha! Has de capar l’instint». «Fas la foto i es queda a l’arxiu», assumeix Moreno. «No són imatges greus, fins i tot moltes humanitzen el polític, però com que hi ha aquesta por de fer el ridícul, que tenen tots els polítics en general, es decideix no fer-la pública», descriu Bedmar. En canvi, recorda, l’expresident espanyol Mariano Rajoy tenia tres fotògrafs. L’institucional, el de premsa i el de les xarxes socials buscant la imatge més original i humana.

La Casa Reial

Capítol a banda mereix la Casa Reial. Bedmar i Moreno recorden perfectament els cops de colze i plantofades dels policies quan no es vol que es dispari, com quan Torra va regalar un llibre del fotoperiodista Jordi Borràs al Monarca a Tarragona. I no li van deixar fer cap foto en l’acte d’homenatge a les víctimes de l’atemptat de Barcelona i Cambrils, que es va fer a la plaça de Catalunya. «Perquè no interessava», explica. «No tenen manies, els que tapen són els policies, van a sac», afegeix Bedmar.

El més presumit, sens dubte, ha sigut Artur Mas. El més fàcil per treballar, també ho tenen clar: Montilla. «Sempre feia la mateixa cara, el deixaves cinc minuts i tornaves i seguia allà, era disciplinat... La foto bona era quan assenyalava alguna cosa, quan reia no era tampoc bona perquè se li aixinaven molt els ulls», recorda Bedmar. L’antítesi van ser Maragall i Pujol.

Al mar Mort, recorda Bedmar, Pujol va anar de visita i va tocar un moment l’aigua salada. L’any següent, en el marc del fòrum de Davos, va arribar Maragall i es va començar a despullar. «Jordi, ¿t’animes o què?, em va dir, i jo: ¡I tant! I jo em quedo amb eslips, ell es queda amb bòxers i cap a dins; tinc una foto allà de tots dos flotant amb una llanxa de soldats darrere. Amb el cel vermellós, a la tarda». Moreno recorda com Pujol, en un viatge, el va agafar per banda per xerrar una estona i desconnectar de la tensió de l’agenda.

El silenci de Palau

Notícies relacionades

Durant el període d’intervenció de la Generalitat en virtut de l’article 155 de la Constitució, els fotògrafs van passar el temps arxivant fotos en un Palau en un silenci absolut, només trencat pel carro de les dones de fer feines. De l’octubre del 2017 recorden l’helicòpter sobrevolant el Palau. I de les desenes de reunions a Palau no van fer cap foto. Tret d’algun descans entre cimera i cimera. Moreno va anar a Madrid a la presó d’Estremera. Es va quedar al pàrquing, quan el president va entrar. «Dos dies abans érem aquí a Palau parlant amb [Raül] Romeva en un banc de Palau», recorda, impressionat.

Estan acostumats a ser sords quan fotografien converses polítiques. Moreno recorda que Pujol, la nit electoral que el seu successor, Artur Mas, va guanyar els comicis, li va confessar a Francesco Cossiga: «Hem guanyat però no governarem». De comentaris d’aquests podrien omplir diversos llibres, els dos fotògrafs. Només una vegada han esborrat una foto. Ho va fer Moreno, i perquè havia gosat agafar el costat dolent de Julio Iglesias en un acte a Barcelona. La seva assessora d’imatge l’havia advertit.