Reconstrucció d’una decisió històrica

La rebotiga dels indults: «Pedro sempre ho va tenir clar»

La rebotiga dels indults: «Pedro sempre ho va tenir clar»

JOSÉ LUIS ROCA

  • Sánchez va començar a madurar la necessitat de «prendre la iniciativa política» a Catalunya amb la mesura de gràcia des de l’arrencada de la legislatura

  • La Moncloa va planificar al detall l’operació, des de la tasca de pedagogia al secret en la redacció dels expedients. La carta de Junqueras va marcar el gir

12
Es llegeix en minuts
Juanma Romero
Juanma Romero

Ubicada/t a Madrid

ver +

Prohibit utilitzar el correu electrònic.

O rebotar el document per WhatsApp.

Els tres encarregats de preparar els expedients dels nou presos del procés que seran indultats es protegeixen davant qualsevol risc de filtració. Es marquen les seves regles. Els documents només poden circular per les seves mans. Les de la vicepresidenta primera, Carmen Calvo; el titular de Justícia, Juan Carlos Campo, i el secretari general de la Presidència del Govern, Félix Bolaños. Tots tres, en les seves múltiples reunions a la Moncloa –una o dues per setmana de mitjana, una els dimarts, aprofitant la trobada del Consell de Ministres–, van prenent les decisions més polítiques, de què reporten només el president, Pedro Sánchez, i que plasmen des de Justícia en els informes de cada pres.

Campo entrega a Calvo i Bolaños els arxius, amb les modificacions que s’incorporen a poc a poc, en mà. En paper o un ‘pendrive’. Mai per mail o telèfon. Els textos no passen pel filtre previ, la Comissió General de Secretaris d’Estat i Subsecretaris, el dilluns 21 de juny, tot i que aquí sí que s’aborda la decisió. L’endemà, el dimarts 22, el ministre explica als seus companys els expedients, proposa augmentar la condicionalitat a Oriol Junqueras –de quatre a sis anys–, i comença un llarg debat de més de quatre hores. Viu, enèrgic, «constructiu», «molt en positiu». «Unànime». És la primera vegada que el Consell de Ministres discuteix la qüestió i gairebé tots els seus membres, del PSOE i Unides Podem, intervenen per recolzar el cap de l’Executiu i elogiar la seva «valentia». Alguns, com la vicepresidenta tercera, Yolanda Díaz, remarquen la «transcendència» de la decisió que marcarà la legislatura.

Aquell dia era el final del recorregut. La concessió dels indults als nou líders de l’1-O que seguien a la presó. Però tot va començar molt abans.

Cap a l’arrencada de la legislatura. Després de les eleccions generals del 10-N del 2019, en què Sánchez no es va reforçar i després de les quals va accedir a governar amb Unides Podem i completar una majoria en què ERC era imprescindible. Després de la sentència del Suprem, que va incendiar Catalunya. I el que segueix és el relat d’un procés, d’una decisió, construïda a partir del testimoni de ministres, alts dirigents del PSOE i el Govern i càrrecs coneixedors de la cuina d’una iniciativa clau cap a meitat del segon mandat del líder socialista.

Anar per davant

Sánchez tenia «bastant clar», des que va muntar el Govern de coalició, coincideixen diverses fonts de l’Executiu (i de fora), que desbrossar el camí a Catalunya requeria de l’aprovació de la mesura de gràcia. De fet, aquesta carpeta va formar part de les converses amb ERC per a la investidura. «Pedro partia d’una reflexió política encertada: en aquest tipus de conflictes cal prendre la iniciativa, i només pot ser d’acostament a l’altra part», apunta un exdirigent socialista que ha parlat molt amb el president d’aquesta qüestió i sempre el va veure «determinat». «Va madurant que té un problema històric, que és Catalunya, que ha de resoldre tot i que no l’hagi fabricat. N’és conscient des del minut u. No ho fa per sostenir la legislatura, ni per salvar una votació», insisteix una ministra molt pròxima a Sánchez. «Perquè tenia al cap els indults va fitxar Campo» el gener del 2020, apunta un membre de l’equip del president, «pel seu perfil tècnic i polític» i les seves taules per manejar una onada amb prou força per, si es desborda, tombar el PSOE. La decisió, a aquestes altures, ja està «molt decantada», després sobrevé el flagell de la pandèmia i, al setembre, és el mateix ministre qui, inesperadament, anuncia al Congrés, en la sessió de control, que el seu departament començarà a tramitar les peticions d’indults rebudes.

El Govern comença llavors a preparar el terreny. No tenia per què avançar en aquell moment l’arrencada d’un pas preceptiu i administratiu, però es decideix, per estratègia, explicar-ho. Anar per davant, «no d’esquitllentes», diuen fonts de l’Executiu.

Tot i que per a les eleccions catalanes del 14-F ja no hi havia dubtes, la Moncloa opta per la prudència, per no contaminar el debat, «ni enredar». «No hi havia cap més opció que donar els indults si penses amb el cervell i no amb les vísceres. Però no teníem el control dels temps. Calia esperar que el Tribunal Suprem emetés el seu informe», sentencien des del Gabinet.

Cap a finals de maig, ja se sabia que els magistrats estaven a punt d’emetre el seu dictamen. I que seria contrari a la concessió de l’indult. I molt dur. Els presos han passat més de tres anys i mig entre reixes, i l’independentisme «no s’ha saltat ni un mil·límetre la legalitat».

El dia 25, Sánchez, des de Brussel·les, apunta de manera diàfana, i per primera vegada, que aprovarà la mesura de gràcia per afavorir la «convivència» i la «concòrdia». A la Moncloa coneixen que amb prou feines unes hores després el TS es pronunciarà. De nou, s’opta per «prendre la iniciativa, per avançar-se». Que el «cop» sigui el del president, i no dels jutges.

La tasca dins el PSOE

A partir d’aquest moment, es dissenya una estratègia en un doble vessant. Per a la part tècnica, Sánchez delega en el trident «natural» –Calvo, Campo i Bolaños–. En la part política, la planificació recau en el cap de Gabinet, Iván Redondo, i els missatges es canalitzen a través de la vicepresidenta primera i també de la portaveu, María Jesús Montero, i el titular de Transports i secretari d’Organització del PSOE, José Luis Ábalos.

La Moncloa es mobilitza. Parla amb prescriptors d’opinió, amb catedràtics, perquè exposin la seva opinió a favor dels indults i es vagi creant un clima d’opinió. Sánchez va per davant en l’argumentació, es reserva els missatges principals, les pinzellades clau del quadro. Ábalos apuntala aquesta tasca de pedagogia, també de portes endins d’un PSOE que primer s’inquieta i després va assimilant el tràngol. Tampoc el número tres ha «de lluitar massa» amb el partit, perquè «ràpidament tothom es posa en òrbita», tret del president castellanomanxec, Emiliano García-Page, que malgrat la seva posició contrària tampoc treu els canons contra Ferraz. Felipe González va matisant la seva posició i José Luis Rodríguez Zapatero lloa des del primer minut la «valentia» de Sánchez i es posa a la seva disposició. El cap de l’Executiu el rep a la Moncloa i li agraeix el suport. L’expresident, defensor del «diàleg» com a instrument per resoldre els conflictes, parla amb els seus exministres i notables com José Bono perquè el PSOE tanqui files amb el seu líder. Joaquín Almunia també s’alinea amb l’Executiu. «Passa el que imposa la tradició del PSOE: deixar que el president decideixi», observa un veterà.

Malgrat que el debat va girant a poc a poc, no pocs dirigents demanen en públic i en privat un gest a l’independentisme. I arriba. La carta de Junqueras, en què s’aparta de la via unilateral i accepta els indults. És el 7 de juny. Tribuna difosa (i no per casualitat) per La Sexta i el diari ‘Ara’. Ningú dins el Govern ho confirma de manera oficial (ni ho desmenteix), però tots els senyals apunten a una estratègia de descompressió teixida amb ERC. I hi ha elements, perquè la bona relació entre els dos partits arriba a diversos àmbits, des de la interlocució dels portaveus parlamentaris, Adriana Lastra i Gabriel Rufián, fins a la dels homes de confiança de Pedro Sánchez i Pere Aragonès, Iván Redondo i Raül Murcia, tot i que el cap de gabinet del president també parla ara amb el seu homòleg a la Generalitat, Sergi Sabrià. Aquest és «el punt d’inflexió», perquè reflectia que també l’independentisme es movia, que el camí «és compartit». El PSOE s’aquieta, també esperonat pels atacs de la dreta contra Sánchez. «Gairebé sempre en el partit pot més l’esperança que el temor», arrodoneix un exdirigent.

«Des d’aquest moment, tot flueix coll avall», indica un alt càrrec de l’Executiu. El fiasco de Colón 2 (la mateixa jornada que Susana Díaz és definitivament abatuda pel candidat de Ferraz, Juan Espadas), l’alineament del Congrés, dels sindicats, la patronal i l’Església catalana, la Conferència Episcopal i, tot i que de manera més matisada, el cap de la CEOE, Antonio Garamendi. També dels grans rotatius internacionals.

Mentrestant, s’avança amb la tramitació dels expedients. Des del principi es té «clar» que les inhabilitacions imposades no es podien tocar. I es decideix commutar la totalitat de la pena, per no obligar el Suprem a recalcular la condemna, perquè es correria el risc que, en la seva interpretació, els jutges determinin que els presos passin el temps restant a la presó, no en llibertat condicional. «No podíem assumir el desgast de la decisió i que després no sortissin al carrer», expliquen des de l’Executiu. L’última cosa que es decideix és la condicionalitat, «la guinda». Amb cada pas, l’equip de Campo a Justícia va armant tècnicament els expedients, filant l’argumentació. La comunicació del ministre amb Bolaños i amb la coordinadora dels treballs i encarregada de donar-los la «presència constitucional», Calvo, és «constant». El president és informat sobre els textos, no els altres ministres.

La sedició, al congelador

¿I la reforma de la sedició? Dins l’Executiu hi ha alguns membres partidaris d’incorporar aquest punt al debat. Però es rebutja per no barrejar qüestions. Es vol encapsular els indults, manejar el debat «amb moltíssim tacte», fer «política amb majúscules», «prendre una bona decisió i explicar-la».

A la Moncloa creuen primer que la data més probable d’aprovació dels reials decrets serà el 29 de juny, però apunten al dimarts anterior, el 22, i el posterior, el 6 de juliol, per si hi ha avenços o retards. No obstant, el ritme de treball és bo, «sense aturades». Per al dia 15, ja està clar el moment: serà el 22. Es lloga a primers de setmana el Liceu de Barcelona, perquè es vol que sigui aquí on el president es dirigeixi a la societat catalana, exposi les seves raons i anunciï la data.

El dijous 17 es fa públic l’acte i s’envien les invitacions. El 18, Calvo cita al seu despatx Bolaños i Campo i tanquen el gruix dels arxius, que el president revisa durant el cap de setmana. Dona el seu vistiplau. El 21 a la tarda, després de la conferència a la capital catalana i la vigília del Consell de Ministres, es rematen els expedients. El treball no és tan «aclaparador» com en el primer estat d’alarma, quan la maquinària del Govern estava obligada a escopir normes per controlar la pandèmia i portar-les al BOE gairebé diàriament, però es nota el vertigen. «T’afecta, hi fas voltes, saps que són resolucions que s’estudiaran en la història», tradueix un alt cap. «És una ponderació impecable en termes de clemència i contundència de l’Estat», afegeix una altra màxima responsable.

La reunió del Consell arrenca amb la introducció del president i la llarga explicació de Campo, que proposa augmentar a Junqueras, de quatre a sis anys, el període de garantia durant el qual no podrà cometre un delicte greu, perquè l’indult es revertiria. Calia valorar les «actituds» dels penats, explicaria el ministre a la SER unes hores després. Gairebé tots els membres del Gabinet parlen –no intervé la titular d’Indústria, Reyes Maroto–, «se solemnitza que no és la decisió d’una sola persona, sinó que hi ha un complet consens dins el Govern», remarca un ministre. Es reconeix que al carrer hi ha opinions contràries, però que cal anar cap endavant. Calvo tanca el debat.

«La convicció de la decisió»

«Els indults», la sortida a què ja va apuntar Miquel Iceta el 2017, «són l’única manera de treure una hipoteca que pesava de manera clara en un procés de diàleg. No hi ha alternativa, no hi ha ningú que la tingui. La continuïtat de l’Executiu, a més, està assegurada, una altra cosa és que sigui un trànsit plàcid. No hi ha eleccions a la vista ni cap una moció de censura que prosperi. Però és que per damunt de tot hi ha decisions que has de prendre», reflexiona un membre del Gabinet. Un altre coincideix: «No fer res és el que no té cost. No podíem sucumbir al marc de la dreta, la majoria parlamentària està d’aquesta banda i amb aquest PP no pots fer res. A Europa, a més, això es veu d’una altra manera».

Tots coincideixen en la «determinació» de Sánchez. Des del principi. «Sempre ho va tenir clar», assenyalen. I ell ha sigut qui ha marcat el pas. «Pedro vol deixar la seva empremta per al futur, per a la història, i vol que sigui per Catalunya, sempre va concebre que aquesta era la legislatura del retrobament i que els indults eren un pas necessari», sentencia una ministra que, no obstant, expressa els seus dubtes per l’impacte de la mesura. Per l’hipotètic càstig a les urnes. Perquè, al cap i a la fi, i ho reconeixen alguns dels dirigents consultats, l’«èxit» d’una operació d’altíssim risc no descansa només en el Govern, sinó sobretot en la resposta de l’independentisme. «Quan un és a la Presidència del Govern i treballa amb temes transcendentals, el reflex electoral està en un segon o tercer pla. El que pesa més és la convicció de la decisió», adverteix un destacat exresponsable socialista.

S’ha remogut un obstacle, convenen dins l’Executiu, però «redreçar la crisi amb Catalunya costarà molt més». El següent pas és la reunió de Sánchez i Aragonès de dimarts. Després, la taula de diàleg, que la Moncloa per ara prefereix deixar per al setembre. Es pot parlar de tot, deia el president a Brussel·les divendres, però el límit és la Constitució i la llei. Una manera de repetir que no hi haurà ni referèndum ni amnistia i que vol «aterrar» en propostes més «viables», com les inversions o el finançament.

Notícies relacionades

La modificació del Codi Penal per rebaixar la sedició, mentrestant, «està refredada, no aparcada», a l’espera que guanyi maduresa i es trobin el moment i els recolzaments parlamentaris. Per ara, des de l’Executiu no es plantegen ni reintroduir el delicte de convocatòria de referèndum il·legal, per contrapesar la revisió legislativa, ni oferir la reforma a la taula amb la Generalitat.

Són moltes les incerteses que planegen en l’horitzó. I ningú s’atreveix a pronosticar com serà la digestió, per a la societat catalana i per al conjunt d’Espanya, d’una mesura difícil i etiquetada com a històrica, una poderosa bandera per a l’oposició. «A poc a poc», aconsella un exlíder socialista, «la virtut de la democràcia és que el final no està escrit».