JOC DE TRONS

Les 3 claus de la setmana política

El Cercle s’ha mullat com mai en la defensa dels indults i d’un model territorial en què encaixi Catalunya

Pedro Sánchez y Faus y Mario Draghi en el cercle d’economia

Pedro Sánchez y Faus y Mario Draghi en el cercle d’economia / Ferran Nadeu (EPC)

3
Es llegeix en minuts
Albert Sáez
Albert Sáez

Director d'EL PERIÓDICO

ver +

Per entendre el que ha passat aquesta setmana a Barcelona s’han de saber algunes coses de la història del Cercle d’Economia. Tot i que la simplificació periodística el converteixi en una «entitat empresarial», no és exactament això. El Cercle va néixer a finals dels anys 50 del segle passat per promoure la integració d’Espanya (llavors franquista) a la incipient Unió Europea. Era una barreja d’empresaris, sí, acadèmics (Jaume Vicens Vives) i gestors d’empreses. El seu plantejament era alhora de formació, de conspiració i de pressió. En aquell moment eren una barreja d’escola de directius, cèl·lula activista i lobby empresarial. Estaven conjurats per fer tot el que poguessin des de les seves responsabilitats perquè Espanya ingressés a Europa en el minut zero de la mort del dictador. I ho van aconseguir. En democràcia, es van reinventar com a fòrum de debat polític amb els agents socials sense deixar de ser lobby. Les jornades anuals són la festa major del Cercle, primer a S’Agaró, després a Sitges i ara a l’hotel W de Barcelona. 

Notícies relacionades

El nucli és la ciutat de Barcelona

La vertebració de Catalunya no pot començar en cap altre lloc que no sigui Barcelona. Ho sabien els noucentistes fa un segle i ho saben els independentistes i els no independentistes al segle XXI. D’aquí l’obsessió de Faus per portar les jornades del Cercle a Barcelona que s’han convertit en aparador de la ciutat poques setmanes abans de les primeres vacances amb vacunes i sense mascaretes. L’auditori del W a l’esquerra té una megapantalla natural de les millors platges de la ciutat. El que passi a Barcelona serà rellevant per a Catalunya i també ho hauria de ser per a Espanya. Atents doncs a dos moviments que poden ser determinants: d’una banda el que faci en els pròxims mesos el PSC, que debat la possibilitat de sortir del Govern de Colau amb la vista posada a les enquestes que gestiona la Moncloa (i que van decidir el relleu d’Iceta per Illa) i, d’altra banda, la irrupció de Barcelona Futur, una mena de Cercle especialitzat en Barcelona que impulsa Gerard Esteva. Si no hi ha contratemps, les eleccions municipals del 2023 seran on es posin les primeres notes a la recuperació econòmica amb els fons europeus, la concessió dels indults i la taula de diàleg.

Casado queda fora de la història

La gran diferència de fons en la política espanyola és que el PP pot governar a Espanya sent irrellevant a Catalunya i al País Basc i el PSOE, no. Per això, a un l’identifiquem amb Madrid i a l’altre amb el federalisme, la diferència és que el primer és un sentiment i el segon una freda teoria política. Pablo Casado va fer una bona intervenció en les jornades del Cercle, vint-i-cinc minuts de discurs estructurat i enriquit amb cites i sense recolzar-se en cap paper. Amb tot, el que va dir va resultar extemporani. El nucli de l’Espanya de Casado no pot ser cap altre que Madrid i allò que no neix a Madrid és sospitós de no ser prou espanyol. Josep Piqué, expresident del Cercle, va intentar canviar-lo, però va ser cessat per la Brunete mediàtica de la capital en temps de Rajoy. Casado és esclau d’aquesta tradició, tot i que s’ha de reconèixer que els seus freqüents viatges a Catalunya juntament amb el despert Alejandro Fernández li proporcionen moments de lucidesa que s’haurà de veure com evolucionen. Però en el que el seu discurs també comença a quedar desfasat és en matèria impositiva. Amb aquest mar de fons a l’administració Biden, amb el proteccionisme aranzelari de la Gran Bretanya i amb els acords del G-7 per lluitar contra l’elusió fiscal, posar de model la baixada d’impostos de Díaz Ayuso queda fora de lloc fins i tot al Cercle. Niall Ferguson explica que la Modernitat és filla dels rellotges i dels mapes. El món que es crea és incomprensible sense mirar l’espai i el temps com una xarxa d’interconnexions. I a aquesta visió se li ha d’afegir una perspectiva quàntica. Els negocis, les polítiques, les arts que no entenguin aquesta mentalitat estan condemnats al fracàs. La unitat uniformitzadora, la independència unilateral o els impostos a la carta no tenen futur.