El dia que ERC es va fer gran: així es va gestar la revolta d’Aragonès contra Junts

Aquesta fidelitat, no contínua, com va acreditar el tripartit, va fer que el nonagenari partit es guanyés la fama, als anys 80 del segle passat, de ser els ’escolanets’ [escolans] de CiU i, més recentment, uns ‘pagafantas’. Terme que descriu qui paga totes les consumicions (no és precís que sigui la universal taronjada) d’una altra persona, en un ambient noctàmbul-festiu, sense merèixer del o de la beneficiada o beneficiada cap consideració ni respecte.

I precisament, l’ungiment de Borràs marca l’inici del que va passar el 8 de maig. En aquella ocasió, mes de març, els republicans accepten votar la que havia sigut candidata a la presidència de la Generalitat a canvi, mantenen fonts republicanes, d’un compromís de reciprocitat de JxCat en la investidura de Pere Aragonès. No hi va ser i, el 30 de març, Junts va impedir, com havia fet el 26, l’elecció del candidat d’ERC.

Falses promeses als passadissos

En aquella doble sessió del ple d’investidura, no obstant, van ser alguns els postconvergents que es van acostar a més d’un republicà als passadissos del Parlament mirant de calmar el seu enuig per la presumpta traïció rebuda. I xiuxiuejant una nova data, el 23 d’abril, dia de Sant Jordi.

Després de les vacances de Setmana Santa, els dies van anar passant sense que s’apreciessin grans avenços en la negociació. EL PERIÓDICO va avançar el dissabte 3 d’abril que Junts es plantejava que, si la coalició no era plausible, i abans d’anar a una repetició de les eleccions, es quedaria al marge del Govern i investiria a Aragonès.

El secretari general de Junts, Jordi Sànchez, el va verbalitzar en una entrevista a ‘La Vanguardia’, potser amb l’ànim de sacsejar-se la pressió ambiental generada pels sectors que no entenien per què no es donava inici ja a un Govern, tenint en compte la triple crisi pandèmica que es viu.

Ultimàtum entre escepticisme

ERC va prendre nota del dit per Sánchez i, segons s’acostava el 23 d’abril, va llançar el seu famós últimátum: o hi havia investidura entre Sant Jordi i el Primer de Maig o explorarien aquest Govern en solitari que els oferia JxCat. Un ultimàtum, tot cal dir-ho, que va provocar l’escepticisme general, ja que l’opció de màxima pressió, l’Executiu monocolor, seguia i continua estant en mans de Junts. En aquelles dates, Esquerra ja començava a plantejar-se sol·licitar a Borràs que convoqués un nou ple d’investidura i només esperava el moment de fer-ho, si els postconvergents els forçaven.

El mateix Primer de Maig se celebra una reunió a la presó de Lledoners que encarrila l’acord. I l’encarrila en l’única matèria que realment és subjecte de negociació, debat i tensió: qui i com dirigeix l’estratègia independentista del procés. En aquest conclave s’arriba a una espècie de preacord pel qual, ‘grosso modo’, Junts accepta que la batuta recaigui en un òrgan pentapartit (les tres forces polítiques i les dues entitats sobiranistes) estanc, aliè i independent al Consell per la República creat i liderat per Carles Puigdemont des de Waterloo.

Tambors de guerra

Però el que era música de violins dissabte es va convertir en tambors de guerra dilluns. Segons ERC, Junts es feia enrere. «Cada vegada que s’acorda alguna cosa a la taula de negociació i els presents de Junts expliquen el seu contingut al comandament del partit es produeix un pas enrere».

El dijous 6 de maig, ERC comunica a Junts que, després de la pròrroga concedida el dissabte anterior, divendres al migdia els postconvergents havien de donar una resposta definitiva i els van enviar una última versió del document esbossat ja a Lledoners.

Trucades sense resposta

El divendres 7, no obstant, a mig matí, Sànchez compareix en roda de premsa per afirmar que l’acord està molt a prop. La declaració causa estupefacció a Esquerra, però a Aragonès li falta temps per trucar al mateix secretari general i dir-li que si era així, es ratifiqués el pacte la tarda d’aquell mateix divendres. «Mai van respondre, ni van voler quedar, ni res», relata una font. »Aragonès es va cansar que no li agafessin el telèfon», rebla una altra.

Sent així les coses, a última hora de la tarda, arriba als mitjans una convocatòria de premsa del mateix vicepresident en funcions per al dissabte 8 a les 11 del matí. La decisió està presa. Oriol Junqueras estava més que al corrent de tot. Es va connectar, també des de Lledoners, a la reunió de seguiment de les negociacions de divendres i a la reunió de l’executiva d’ERC de dissabte, prèvia a la compareixença. Com Marta Rovira.

Tornada a la casella de sortida

Notícies relacionades

Jordi Sànchez amenaça ERC de forçar eleccions

Els comuns s’ofereixen a tancar un acord amb ERC «en 48 hores»

Dissabte al matí, sense que ERC ho esperés perquè l’ultimàtum havia vençut divendres, va arribar una resposta que va enardir encara més els ànims republicans, per tal com «tornaven a l’inici, al març, a la tutela del Consell per la República, és a dir, de Puigdemont». En concret, els postconvergents proposaven un període de dos mesos per reformar i donar-li transversalitat a una entitat en què, per exemple, no hi ha la CUP i ERC manté un paper testimonial. Passat aquell temps, segons JxCat, el modernitzat Consell per la República es convertiria en la direcció estratègica del procés.

Aragonès, fart que «Junts sobreposi el que ells entenen el seu dret natural a liderar-ho tot davant el dret d’ERC guanyat a les urnes per decisió de la ciutadania», descriu una veu filosòfica del partit, executa l’ultimàtum. Sigui com a mesura de pressió definitiva, o sigui per governar, finalment, en solitari. «Avui ens hem fet grans», va sintetitzar un càrrec republicà a aquest diari.