¿Què els passa als polítics?

Costa trobar un episodi més agitat en la història recent d’aquest país. El vodevil s’ha desenvolupat davant la mirada perplexa d’una població que alguns dies s’ha vist incapacitada per pair tant gir inesperat de guió. ¿Quins senyals emet aquesta efervescència política? ¿A què respon aquesta manera d’actuar dels representants públics? Els analistes alerten de debilitats sistèmiques al panorama polític espanyol que expliquen el que ha passat aquests dies.

Hi ha unanimitat a l’hora d’interpretar en clau històrica la convulsió política viscuda aquests dies: res d’això hauria passat en temps del bipartidisme. «Però allò va saltar pels aires el 2015 i el que va arribar després no va ser un sistema nou, sinó un escenari inestable. Els partits de la nova política fan aigües i el panorama s’està reajustant», entén la politòloga Cristina Monge.

La volatilitat de la vida política espanyola no ha començat el 2021. Només cal recordar les quatre eleccions generals que hi va haver entre el 2015 i el 2019. Però ara conflueixen nous factors que ajuden a apujar la temperatura ambiental. «La pandèmia ha augmentat la polarització i tothom està molt nerviós. La debilitat els porta a aguditzar l’astúcia», adverteix Paloma Román, professora de Ciència Política de la Universitat Complutense de Madrid.

Espanya té avui més governs mixtos que en tota la seva història, però la coalició sembla continuar sent una assignatura pendent per a la cultura política del país. «Els partits no estan acostumats a governar amb altres formacions. No saben gestionar les diferències ni arribar a acords», assenyala Jorge Santiago, director del Centre Internacional de Govern i Màrqueting Polític (CIGMAP) de la Universitat Camilo José Cela. I aquesta debilitat, adverteixen algunes veus, es deixa notar igual als governs autonòmics que a la Moncloa. «Si la coalició fos més sòlida, a Iglesias li hauria costat més deixar la vicepresidència», interpreta Ignacio Sánchez Cuenca, professor de Ciència Política de la Universitat Carlos III.

Cap dels moviments portats a terme pels partits les dues últimes setmanes respon a una demanda ciutadana. En tots els casos, han sigut el càlcul electoral i l’interès propi els que han motivat els cops de timó, una manera d’actuar que, segons els experts, té a veure amb el clima combustible que es respira. «Els polítics viuen avui ancorats en el curtterminisme i només pensen en ells mateixos. No hi ha projecte de país ni de ciutat, no es parla d’educació ni d’impostos, no els preocupen les seves formacions ni els ciutadans. La personalització de la política és més gran que mai», denuncia Jorge Santiago.

Fruit d’aquesta urgència, més personal que política, el carrusel de decisions a què hem assistit recentment ha recordat més un joc de driblatge curt que un plantejament d’estratègia a llarg termini. «Prenen decisions ràpides i irreflexives per salvar situacions difícils, però no calculen les conseqüències», observa Paloma Román. «El primer moviment d’aquest episodi sí que va ser premeditat, però no van saber veure les rèpliques que podia tenir. La inestabilitat porta els polítics a actuar amb un excés de tacticisme», afegeix Sánchez Cuenca.

Només els despatxos on es van cuinar aquestes decisions coneixen les variables que es van posar sobre la taula, però aquesta successió de maniobres transmet una sensació d’atropellament i precipitació. «Sí, hi ha hagut massa tacticisme, i també mals estrategs que van dissenyar estratègies errades. ¿De veritat a Ciutadans no van valorar que Ayuso estava esperant el moment per fer el que ha fet?», es pregunta Cristina Monge.

Dimarts passat, la candidata de Més Madrid a la presidència de la comunitat madrilenya, Mónica García, va rebutjar la invitació d’Iglesias d’anar junts a les eleccions amb aquest argument: «Madrid no és una sèrie de Netflix». Més enllà de la ironia –i el pessic– que portava l’excusa, amb aquesta frase la líder autonòmica posava el focus sobre una percepció que sembla haver-se instal·lat últimament a la ciutadania, de forma especial després de les dues últimes setmanes: la vida política espanyola s’assembla cada vegada més a un serial d’intrigues de palau.

«Fa la sensació que el públic està àvid d’acció i sorpreses, que això és el que enganxa, com les audiències que veuen un episodi d’una sèrie i després en volen veure un altre. Però al final, això és tòxic», assenyala Marta Fraile, investigadora de l’Institut de Polítiques i Béns Públics del CSIC.

La saturació informativa a què es veu sotmesa la població acaba generant, segons els experts, fenòmens de sobreactuació en la política. «La dinàmica és molt perversa perquè, al final, sembla que el que no és espectacle no interessa. Això porta els mals estrategs a moure’s quan tothom s’està movent, que és just el moment d’estar quiet», explica Cristina Monge, que afegeix: «Aquesta manera de fer política revela la necessitat del polític d’avui de ser present, deixar-se veure, generar titulars. I, a més, de forma cada vegada més accelerada per la comunicació tan immediata que tenim avui dia. Vivim a la societat de l’espectacle».

«D’aquest enrenou surten guanyant els que defensen allò de ‘tots són iguals’», alerta Sánchez Cuenca recordant que l’índex de confiança en les formacions polítiques està tocant fons, al no arribar al 5%. També s’accentua la desafecció política, abunda Paloma Román, perquè vaivens d’aquest tipus «desacrediten els líders», ja que la gent té la sensació que «només van a la seva». Si, a més, els ciutadans veuen que, en plena pandèmia, els polítics es dediquen a «jugar al parxís» l’espectacle pot beneficiar la ultradreta, opina Monge.

El que està clar és que quan la classe política s’entrega als jocs estratègics i apel·la a les emocions, es corren riscos. «Pot generar onades d’irracionalitat i situacions socials conflictives. No es poden implantar polítiques públiques quan la mobilització es fa a costa d’una polarització que divideix la societat en dos», reflexiona el catedràtic de Ciència política de la Universitat de Múrcia, Fernando Jiménez Sánchez. Una tesi que comparteix Marta Fraile: «A llarg termini, fa por que la democràcia evolucioni per aquesta línia. En societats molt polaritzades, si s’aconsegueixen majories absolutes, rd poden prendre decisions que no prioritzen l’interès general sinó el de qui et recolza. Sempre hi ha perdedors i guanyadors clarament identificats com a conseqüència de les decisions polítiques, i això no és bo».

Els analistes coincideixen que el «curtterminisme» no sortirà gratis: «Ens estem jugant el sistema. Tindrà un cost per a tothom», avisa Jorge Santiago.

Si busquem en la nostra història recent, apareixen diversos moments en què es podria traçar algun tipus de paral·lelisme. Als anys 30 del segle passat també es va viure una espiral de polarització, tot i que llavors el context era diferent, assenyala Jiménez Sánchez, perquè la democràcia liberal tenia al davant un model alternatiu (el marxisme-leninisme) que avui no existeix. «A l’Espanya actual no hi ha una alternativa clara al règim democràtic, però la situació és greu perquè el dipòsit de la legitimitat democràtica s’està reduint», alerta.

Un altre episodi similar es va produir al principi de la Transició. Va ser el ball de partits, l’anomenada ‘sopa de sigles’ pel centenar de formacions que es va presentar a les eleccions de 1977, recorda Sánchez Cuenca. El sistema es va estabilitzar el 1982 i es va mantenir així fins al final del bipartidisme el 2015.

Als països del nostre entorn hi ha igualment exemples d’inestabilitat. El més clar és Itàlia, on la vida mitjana dels governs era molt baixa fins a l’arribada de Berlusconi, afegeix el sociòleg. ¿S’està «italianitzant» la política espanyola? Pot ser que sí, respon Marta Fraile, que introdueix un matís de pes: «Allà, almenys, hi ha un president de la República que té autoritat moral. Aquí no hi ha cap figura així». D’altra banda, en països amb tradició de governs de coalició com els nòrdics es poden veure fluctuacions, però «ni tan abruptes ni en contextos tan durs com el d’una pandèmia», diu Paloma Román.

No sembla fàcil trencar la dinàmica d’una classe política atrapada en una espiral que els allunya dels ciutadans. El diagnòstic dels analistes destil·la pessimisme i augura una llarga temporada d’inestabilitat fins que es recompongui la relació entre partits i votants. Sánchez Cuenca pronostica «coalicions canviants, governs fràgils i eleccions freqüents abans de cada quatre anys» i Cristina Monge entreveu a l’horitzó «nous episodis semblants» als sismes viscuts les setmanes passades.

Notícies relacionades

PP i Vox tramiten a València les seves lleis entre crits de "vergonya"

Koldo compareixerà dilluns que ve en la comissió del Senat

¿Què s’ha fet malament per arribar fins aquí? Jiménez Sánchez creu que la resposta cal buscar-la a la Transició, quan els partits van començar a envair totes les esferes socials al tenir un ancoratge social molt feble. «El nivell d’influència que tenen els partits a Espanya és excepcional. No és igual en altres països, on s’ha consolidat una societat civil organitzada que no depèn dels diners públics i no ha de fer càlculs per veure si això o allò altre li agradarà al govern de torn».

Segons la seva opinió sindicats, empresaris, associacions i fundacions haurien de tenir els seus propis canals de finançament i «exercir de contrapoder» perquè els partits no facin el que els vingui de gust. «Ara –incideix– no hi ha cap pressió perquè els líders es comportin de manera responsable». Suggereix, a més, mirar les reformes que ha fet el nostre veí Portugal per aconseguir un alt nivell d’independència de l’Administració Pública i impedir la politització que caracteritza l’espanyola.