El procés aterra a Madrid: les 8 semblances

La presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, ha avançat les eleccions per evitar una moció de censura com la que el PSOE i Cs van impulsar a Múrcia. Aquesta és l’explicació oficial, però un cop d’ull a les enquestes convida a pensar també en l’interès partidista, perquè totes apunten el creixement del PP. Artur Mas va avançar les catalanes el 2012, els primers anys del procés, amb el pretext que Mariano Rajoy tancava la porta a un concert econòmic per a Catalunya, però amb la mal dissimulada ambició de sumar als 62 diputats els sis que li faltaven per a la majoria absoluta. En comptes d’això, cosa que podria ser un avís per a Ayuso, va perdre 12 escons, i va passar de dependre del PP al Parlament a caure en braços de la puixant ERC d’Oriol Junqueras.

Poc més d’un mes abans que comenci la campanya madrilenya, la presidenta de la Comunitat ja ha avançat quina serà la idea amb què pensa mobilitzar els seus partidaris. El «Socialisme o llibertat» –que després, amb l’anunci que Pablo Iglesias es presentarà a les eleccions, va transformar en un encara més aparatós «Comunisme o llibertat»– recorda el reclam de Mas el 2012, quan va apel·lar a «La voluntat d’un poble». Va ser l’any en què CiU es va passar de frenada amb els cartells publicitaris, en què presentava Mas amb un posat de cabdill que recordava Moisès guiant el poble amb els braços oberts. Els va haver de retirar.

La pressa de la convocatòria a Madrid ha provocat que les eleccions se celebrin el 4 de maig, que cau en dimarts. Tampoc en això és pionera Ayuso. A Catalunya, les eleccions del 21 de desembre del 2017 també es van celebrar un dia feiner, un dijous. En aquella ocasió, aquesta data coincidia amb el termini de 54 dies que marca la llei des que el Govern espanyol va prendre el control de la Generalitat per la via de l’article 155 de la Constitució, el 28 d’octubre, i va haver de convocar a les urnes.

La principal sorpresa de l’última campanya catalana va ser la substitució de Miquel Iceta com a candidat del PSC per Salvador Illa. El fins aquell moment ministre de Sanitat va anunciar que encapçalaria la llista dels socialistes un mes i mig abans de les eleccions, i va disparar les expectatives del seu partit. Fins al punt que el PSC va aconseguir la victòria, tot i que sembla que no li servirà per governar. Pablo Iglesias, fins fa uns dies vicepresident segon del Govern, ha calcat la jugada i el ‘timing’, i es presentarà com a candidat de Podem a Madrid per revitalitzar les opcions del seu partit.

A Catalunya, el pastís electoral s’havia repartit tradicionalment entre CiU i el PSC. El procés ho va canviar tot: va contribuir a provocar la desaparició de CiU –els casos de corrupció també van pesar– i va créixer el pes de formacions polítiques fins aleshores inèdites al Parlament. Ciutadans va guanyar les eleccions del 2017, i la CUP és ja un grup consolidat a la Cambra catalana. A la capital d’Espanya, al PP i al PSOE els han crescut als flancs partits com Vox o Més País –a més de Ciutadans i Podem–, que poden ser decisius després del 4 de maig.

ERC i JxCat han demostrat els últims anys que dos socis d’un govern poden entendre’s pitjor entre ells que amb els presumptes adversaris. La ruptura de l’aliança que mantenien fins ara el PP i Ciutadans a Madrid ha evidenciat que tampoc tenien una gran relació. Ho va admetre Ayuso després de dissoldre l’Assemblea. «M’és igual que Aguado estigui indignat. Més indignada estic jo. Ens hem entès malament sempre, ho sap tothom», va dir sobre qui havia sigut el seu vicepresident i home fort de Cs al Govern.

Els partits independentistes s’han queixat en innombrables ocasions de la «judicialització de la política» dels últims anys. En efecte, quan el Govern o el Parlament prenien una decisió controvertida, la reacció dels adversaris polítics ha sigut sovint la d’acudir als tribunals per intentar –moltes vegades amb èxit– restituir els seus drets, que creien menyscabats. Les eleccions madrilenyes també han arribat als jutjats: el Tribunal Superior de Justícia de Madrid va haver d’intervenir per certificar que n’hi havia prou amb la firma del decret perquè la convocatòria fos vàlida, fins i tot abans que es publiqués al Butlletí Oficial. També per corroborar que les mocions de censura del PSOE i Més Madrid es van registrar després que Ayuso firmés aquest decret.

Tot i que va néixer diversos anys abans que l’independentisme arribés al seu apogeu, Ciutadans és un partit marcat decisivament pel procés. La formació va anar creixent per oposició a l’‘in crescendo’ sobiranista, i va arribar a guanyar les eleccions del 2017 quan amb prou feines feia una dècada que existia. Després es va estimbar, i en les últimes autonòmiques ha perdut 30 diputats al Parlament i s’ha quedat amb sis. El partit va viure una evolució paral·lela a tot Espanya: de la mà d’Albert Rivera va estar a punt de superar el PP com a principal partit d’oposició en les primeres eleccions del 2019. En les segones va rebre una patacada de la qual encara no s’ha recuperat. Malgrat tot, conserva un pes important i cogoverna en diverses comunitats. Madrid serà la pròxima prova per a la formació que ara presideix Inés Arrimadas. Segons les enquestes, si en les últimes autonòmiques Ciutadans va obtenir 26 representants a l’Assemblea, ara podria quedar-se’n fora. Edmundo Bal substitueix com a candidat Ignacio Aguado per mirar d’evitar-ho.