Franco, a la diana de la guerrilla: de l’emboscada de Meirás al tiroteig a la Compostilla

El 25 de juliol és el Dia de Galícia –així es va declarar oficialment durant la Transició– després que els nacionalistes, anys abans, el proclamessin Dia de la Pàtria Gallega celebrant-ho clandestinament. Però en aquella altura era només el Dia de l’Apòstol Santiago, «patró d’Espanya», i el ‘caudillo’ acudia rigorosament tots els anys aquesta data a Compostel·la per presidir els actes commemoratius a la catedral de Santiago, la recepció municipal i el dinar d’autoritats a l’Hostal Reyes Católicos, per tornar, després, a la seva habitual residència estiuenca: el Pazo de Meirás.

«Un señor elegante», de Suso de Toro, entre os máis recomendados na Tabela dos Libros do mes de decembro#UnSeñorElegante@SusodeToro1@armandorequeixo@PenaPresashttps://t.co/WbuKXqxPkp pic.twitter.com/0BKGr78eBv

— Xerais (@Xerais) 14 de diciembre de 2020

Però ¿per què l’any 1944? Es tracta d’una deducció històrica de l’escriptor. A l’octubre de 1944 estava prevista la «invasió de la Vall d’Aran», denominada en clau Operació Reconquesta d’Espanya, un intent del PCE de provocar un aixecament popular contra la dictadura mitjançant un atac de guerrillers espanyols, uns 8.000 homes armats, veterans de la Guerra Civil espanyola i de la Resistència contra el nazisme a França.

I és que, després del Desembarcament de Normandia (el 6 de juny d’aquell mateix any) la caiguda de Hitler semblava imminent, i la derrota d’Alemanya, en els plans no només del PCE, sinó de la generalitat de les forces republicanes, portaria també la caiguda de Franco. ¿Què podia pretendre aquell atemptat de la guerrilla gallega? Doncs que, mort el líder, resultaria més fàcil derrotar el franquisme i fer-ho, a més, en molt poc temps.

¿Les causes? Podrien tenir a veure amb les mateixes que van provocar el fracàs a la Vall d’Aran, sí, però també amb les escasses probabilitats de tenir èxit i sortir-ne vius. «És que el pla era molt més audaç del que podia semblar –explica Suso de Toro a la seva «novel·la de no ficció»–. Al llarg de la ruta que recorria la caravana de Franco cada any, hi havia agents de la Guàrdia Civil connectats entre si i abans es registrava el territori. No sembla viable la instal·lació d’explosius en la ruta ni dels tiradors als seus llocs. És possible que fos considerat inviable». I també cal preguntar-se si «el projecte va néixer a la xarxa de militants d’aquí o si va ser encarregat des de la direcció a l’exili». A aquesta incògnita, de moment, tampoc es dona resposta, ni tan sols als nombrosos llibres publicats sobre el PCE i la seva implicació en la guerrilla antifranquista.

Sota especulacions queden també les respostes al perquè aquest mapa va aparèixer a l’arxiu de Ramón Baltar Domínguez, que, en aquella època, era molt amic de Domingo García Sabell, que va confessar al dibuixant i periodista corunyès Siro (sota promesa que no es fes públic fins després de la seva mort) que tots dos tenien notícia que el PCE havia enviat a Galícia dos «especialistes» per preparar un atemptat contra Franco. I fins allà arriba la seva suposada «vinculació». Baltar, que mai va militar al PCE, seria arrestat i pres a la presó de Vigo (actual MARCO) per la seva pertinença a la Unió d’Intel·lectuals Lliures (junt amb, entre d’altres, Francisco Fernández del Riego) i García Sabell no va trigar a fer pública la seva abominació pel comunisme.

L’atemptat de Ponferrada

El 6 d’agost de 1949, el Milwake Sentinel, diari pertanyent a la poderosa cadena de premsa presidida per Randolh Hearst, va publicar els detalls d’un presumpte atemptat ocorregut a Ponferrada pocs dies abans, el 28 de juliol. El cabdill havia visitat la capital del Bierzo per inaugurar una central tèrmica a Compostilla; i, segons aquest diari, «un o més homes armats van disparar fins a tres vegades a l’automòbil que el transportava». Sis dies després, el 16 d’agost, Espanya Lliure, òrgan de Societats Hispanes Confederades dels Estats Units a Amèrica, es feia ressò de la notícia titulant a cinc columnes a la seva primera pàgina: «Guerrillers del Bierzo tirotegen Franco». En aquesta crònica s’afirmava que Franco no havia sigut ni tan sols ferit per viatjar en un Mercedes 770 Pullman Limousine blindat «que Hitler li va regalar durant la guerra»; no obstant, apunta que la guerrilla sí que va aconseguir «alguna baixa en la comitiva i l’escorta de la Guàrdia Civil de Franco».

Sobre aquest atemptat s’ha teixit tota una sèrie de teories, entre les quals que mai va existir, que va ser silenciat per la premsa espanyola o que en realitat no van ser guerrillers del Bierzo que van disparar, sinó elements anarquistes incontrolats o guerrillers que, dins de la Federació que reunia, a aquesta altura, els grups de maquis de Galícia i Lleó (als quals s’hi unirien els d’Astúries) haurien efectuat l’operació per «altres vies». Perquè el que sí que és cert és que pel cap del lleonès Manuel Girón, mític dirigent guerriller que actuava indistintament a Galícia i Lleó, sí que va passar en algun moment la idea d’organitzar un atemptat contra Franco amb motiu de la seva visita a la inauguració de la central tèrmica de Compostilla.

No obstant, Francisco Martínez ‘Quico’, un dels últims supervivents de la guerrilla del Bierzo i membre de la partida de Girón, recordava, poc abans de morir: «Sabíem que fracassaríem i que això causaria una gran repressió a tota la zona. Així que allò es va quedar allà i finalment no es va fer». «Això mai va passar. Es va quedar en un desig», concloïa ‘Quico’.

Notícies relacionades

Així estan les enquestes de les eleccions generals a Espanya

La querella del nòvio d’Ayuso s’admetrà

El que sí que està confirmat és que, els dies anteriors a l’arribada del dictador, una part del grup de Girón es va reunir amb «tres o quatre» treballadors de la tèrmica per mediació d’«un enllaç de Renfe, germà de Durruti» –el líder anarquista– i del col·laborador de la guerrilla a Cabañas Raras, Alberto Marqués. Els treballadors venien a proposar-los matar Franco. Girón, que amb prou feines tenia llavors una dotzena d’homes, els va dir que no tenien armament per plantejar una operació de tanta envergadura.

‘Quico’ assegurava que els treballadors de la tèrmica, molt conscienciats, els van reclamar ajuda per a poc menys que aixecar a la central contra la comitiva del dictador, però «No podíem armar vint o trenta treballadors com volien». Atrevir-s’hi «hauria sigut una irresponsabilitat» perquè s’haguessin involucrat en una operació «que anava a fracassar» i que provocaria una repressió molt dura a la zona, «començant pels mateixos treballadors de Compostilla», concloïa el guerriller.