Avenç editorial

Joan Tardà surt en defensa pròpia

  • El republicà publica un llibre davant l’onada d’atacs dels hiperventilats a les xarxes socials, «un fanatisme encoratjat per JxCat»

  • L’històric dirigent d’ERC aposta per un Govern de «front ampli» després de les eleccions, del que exclou explícitament el PSC

GRAF5821  MADRID  06 02 2018 - El diputado de ERC Joan Tarda atiende a los medios a su llegada a la reunion de la Junta de Portavoces celebrada hoy en el Congreso  EFE Javier Lizon

GRAF5821 MADRID 06 02 2018 - El diputado de ERC Joan Tarda atiende a los medios a su llegada a la reunion de la Junta de Portavoces celebrada hoy en el Congreso EFE Javier Lizon / Javier Lizon (EFE)

Es llegeix en minuts

En una pirueta del destí, «el militant republicà que més quilòmetres ha recorregut fent actes per tot el país, les Balears i el País Valencià inclosos», com Sergi Sol defineix Joan Tardà a l’epíleg, s’ha vist sotmès en els últims dos anys a una pressió, de vegades més enllà de la línia vermella, pels sectors més hiperventilats del secessionisme, sobretot a les xarxes socials i el regne dels 140 caràcters.

Aquest dijous, 7 de gener, surt a la venda ‘En defensa pròpia’ (Pòrtic) el llibre, amb pròleg d’Arnaldo Otegi, amb què Tardà, més còmode en l’escriptura a la vella usança que en els límits de Twitter, es defensa de totes les acusacions. En el text, l’exdiputat aposta fermament per un pacte de «front ampli», després del 14-F, que ajunti els tres partits independentistes amb grup avui al Parlament, ERC, JxCat i la CUP, amb el sobiranisme, és a dir, els comuns. Un acord del que explícitament deixa fora el PSC: «Integrar el PSC és inviable», sentencia el republicà per un doble motiu, pel seu abandonament de la defensa del dret a decidir («en una cabriola digna d’un saltimbanqui. ¡Que fràgil és la memòria Miquel [Iceta]!») i per no tenir una posició taxativa amb la corrupció.

Tardà creu que la fórmula actual de JxCat i ERC «està esgotada» i l’entrada de nous actors permetria «minoritzar» la postconvergència. Amb tot, no és que les accions dels comuns i Podem entusiasmin el republicà. De fet, el llibre s’inicia amb una dura andanada contra Ada Colau per haver arribat a l’alcaldia gràcies a Manuel Valls, en lloc de pactar amb Ernest Maragall. A Tardà no li queden dubtes que l’entesa Barcelona En Comú-ERC «s’hauria imposat si Colau hagués guanyat per un vot». També el va deixar molt fred el míting de Pablo Iglesias a la Vall d’Hebron, el primer que feia a Barcelona, el 2014, en què l’avui vicepresident qualificava l’independentisme com un «projecte de la burgesia». 

La postconvergència

Però el gruix de les càrregues se les emporta CDC/PDECat/JxCat i Artur Mas, Carles Puigdemont i Quim Torra. Revela que el gener del 2016, amb la investidura de Mas bloquejada, el president va amenaçar de convocar unes segones eleccions. Però les enquestes somreien Oriol Junqueras, per la qual cosa va cedir el tron a Puigdemont. «Des d’aleshores, els crits d’unitat, amb freqüència proferits amb agressivitat contra ERC, han sigut fomentats amb la voluntat clara d’evitar l’alternança» a la Generalitat, escriu Tardà, fixant en aquella època l’inici del seu calvari personal. «Una actitud ‘hooligan’», que també ha encoratjat JxCat, que suposa «un greu error» perquè «ha obert un abisme» entre els republicans i els postconvergents, sentencia.

Abans ERC va cometre «l’error d’empassar-se la proposta de front patriòtic d’Artur Mas», amb referència a Junts pel Sí. Una candidatura única en què Mas «va incomplir la seva paraula» de no pressionar per portar-la a terme, tot just tres anys després de vetar, al 2012, l’entrada d’Esquerra en el Govern.

Diu de Puigdemont «que no té cap altre propòsit seriós que combatre l’hegemonia republicana». Un Puigdemont que recorda com a assessor del «grup parlamentari de CiU al Congrés, amb Josep Antoni Duran Lleida», quan ell s’emportava les clatellades de la «premsa espanyola i de part de Barcelona». Un expresident que, en la seva tírria a ERC, prefereix «fer de crossa del PSC a l’àrea metropolitana i la Diputació de Barcelona».

I sobre els fets de l’octubre del 2017, Tardà afirma el que, fins ara, molts republicans només xiuxiuejaven: «Per a Puigdemont, l’1-O tenia una finalitat tàctica. La presència de Santi Vila fins al final demostra que buscava fins al final el diàleg amb Mariano Rajoy». I sobre la DUI, apunta: «La independència va ser declarada com ens havíem compromès davant la ciutadania el 2015, però amb el convenciment que no podria ser posada en pràctica. La prova és que els consellers no van ser convocats pel president a una primera reunió del Govern provisional per aprovar i desplegar la república proclamada però ‘non nata’. O per dimitir. De fet, Puigdemont ni tan sols va acceptar arriar la bandera espanyola, quan se li va proposar, com a gest simbòlic, davant la multitud que omplia la plaça de Sant Jaume. Tot i que sí que va manar expressament que el DOGC no publiqués la DUI. Encara més, va marxar del país per sorpresa d’uns i altres. A tota velocitat».

L’ariet de Waterloo

De Torra, Tardà sanciona que «va exercir la presidència com a ariet de Waterloo contra ERC» i que «mai va fer el que va exigir als altres». «Com a president era el titular de totes les competències. Els consellers ho són només per delegació», recorda Tardà quan es va pressionar la titular de Justícia, Ester Capella, perquè desobeís les decisions de la judicatura espanyola. 

Hi ha breus records per a Laura Borràs i Jordi Puigneró. Acusa l’actual presidenciable de Junts d’haver arriscat que l’independentisme s’associï «al frau i la immoralitat pública», per la «corrupció», amb referència a la seva imputació per la gestió al capdavant de la Institució de les Lletres Catalanes.

Et pot interesar

I del conseller assenyala que «va cridar a la revolta» després de la retirada dels permisos penitenciaris als presos, aquest estiu passat «des de la seva segona residència estant de vacances», una cosa que «frivolitza i ridiculitza» la causa que es defensa.