El trencaclosques judicial del procés

Poques coses en tan poc temps han suposat tants procediments judicials en tantes instàncies diferents com la tardor del 2017 a Catalunya. Com un trencaclosques o les nines russes que van una dins l’altra, diferents causes es van obrir i es van anar esqueixant en funció de l’aforaments, el grau de responsabilitat i, com no, els fets concrets.

Aquesta circumstància ha donat peu a poder utilitzar el broc gros a l’hora d’acostar-se a les sentències que s’anaven coneixent. Uns perquè creien que el relat de fets provats que establien substituiria el que encara han d’escriure els historiadors i d’altres perquè qualsevol resolució els semblaria malament, perquè fins i tot la mateixa realitat va defraudar les seves expectatives.

Per aquest broc és fàcil titllar de feixistes les sentències que no agraden o considerar equivalent a una condemna qualsevol procediment obert contra un independentista. O això semblava fins que l’Audiència Nacional va absoldre a l’octubre el major dels Mossos Josep Lluís Trapero.

De la mà de l’alt tribunal

La relació amb la sentència del procés la va marcar la mateixa fiscalia, al rebaixar la petició de rebel·lió a sedició, com havia fet la del Suprem amb els membres del Govern del fugit Carles Puigdemont. Si aquests havien comès sedició, no podia ser que el cap dels Mossos, amb una responsabilitat necessàriament menor, fos condemnat per un delicte més greu.

Ara que el Suprem, que és qui té l’última paraula en cassació en totes les sentències, determini el delicte del procés és diferent a pretendre que l’Audiència Nacional no tenia marge de maniobra per condemnar o absoldre Trapero, perquè, si això fos així no es podria haver celebrat el segon judici.

Veritat processal

Un magistrat explica a aquest diari que en els judicis no s’estableix la veritat històrica, sinó la veritat processal, a què s’arriba a partir de la prova que se celebra en cadascun. Interpretar aquesta prova segons la presenten les acusacions i les defenses és l’exemple més gran d’independència judicial dels tribunals.

Sota aquest prisma resulta intranscendent que la sentència del Suprem parli d’inactivitat dels Mossos l’1-O i la de l’Audiència ho atribueixi a una prudència que buscava evitar un mal més gran. Totes dues són les veritats processals que van entendre els respectius tribunals, en funció de les proves que van veure. Cap de les dues va ser la històrica i probablement tampoc coincideixi amb la viscuda per cada ciutadà.

I això per no parlar que, com que Trapero no va ser jutjat pel Suprem, sempre quedarà el dubte de si no hauria sigut també absolt, cosa que neutralitzaria l’argument independentista que la seva absolució va ser un canvi de rumb en la justícia espanyola. L’alt tribunal va donar per bona la seva explicació que la cúpula policial va avisar Puigdemont, Oriol Junqueras i Joaquim Forn del risc de violència que hi havia en cas de no desconvocar el referèndum il·legal, i aquesta advertència complica incloure’l en el concert delictiu que s’hauria necessitat per condemnar-lo.

La seva defensa, exercida per la penalista Olga Tubau, sempre ho va tenir clar i no va veure «anòmales» les suposades diferències entre les dues sentències. Ni es va sentir condicionada per la del Suprem, perquè es jutjaven «fets i conductes radicalment i diametralment diferents», va explicar després de conèixer l’absolució del cap dels Mossos, als quals no es va jutjar en cap dels judicis.

Dependre de qui et jutja

On no hi va haver aparents discrepàncies va ser entre la condemna del Tribunal Superior de Justícia català per a la Mesa de Parlament i la del procés que va dictar el Suprem. Aquí els dubtes sorgeixen és per què la que havia sigut la seva presidenta, Carme Forcadell, no va ser jutjada amb els seus membres per desobediència. Ho va ser amb els del Govern i va acabar condemnada per sedició pel «seu decisiu paper en la direcció d’un procés de creació normativa que, malgrat la seva més que evident insuficiència jurídica, va servir d’il·lusòria referència per a una ciutadania que seria mobilitzada com a instrument de pressió al Govern de l’Estat».

La resposta està en el delicte: El Suprem va declarar que, com havia passat amb el 9-N, els acusats només de desobediència havien de ser jutjats pel TSJC, mentre que els consellers a qui també s’imputava malversació ho serien al Suprem.

Per al Suprem la intervenció de Forcadell va ser molt superior a la d’una mera desobediència, perquè li atribueix la creació de la bastida jurídica necessària per «crear una aparent cobertura jurídica que permetés fer creure a la ciutadania que quan diposités el seu vot estaria contribuint a l’acte fundacional de la República independent de Catalunya».

Judicis pendents

Et pot interesar

Encara està pendent de judici Joan Josep Nuet, que, tot i que només se’l jutjarà per desobediència, correspondrà al Suprem pel seu escó al Congrés. La seva situació és diferent a la dels seus companys condemnats pel TSJC, perquè no va votar exactament com ells.

També esperen ser jutjats els alts càrrecs de la Generalitat detinguts en l’operació Anubis, i diverses actuacions policials de l’1-O o els disturbis que hi va haver després de la sentència del Suprem. Per una d’aquestes protestes ja hi va haver un judici a Madrid que es va salvar amb una condemna de quatre anys i mig de presó per agredir un agent.